A partir d’aquest enfocament, la nostra proposta – subvencionada pel Comitè Organitzador d’Hogarotel 10 – va ser pensada com un instrument capaç, en si mateix, de provocar l’alliberament dels desitjos lúdics, que consideràvem com dels més reprimits per l’actual equipament domèstic – més «representatiu» que adequat al seu ús quotidià -. I, en conseqüència, va ser desenvolupada mitjançant un ambient insòlit, però amb certes referències significatives que incitessin a conduir un comportament lúdic però sense suggerir pautes de conducta socials ja establertes.

Originalment publicat en: ”Anuari de Quaderns 1971-2 nº85 p.126”

També pots consultar-ho en pdf a: Quaderns 1971-2 nº85

Originalment publicat en: ”Anuari de Quaderns 1974-1 nº103 p.31”

També pots consultar-ho en pdf a: Quaderns 1974-1 nº103

Col·laboradors: Oscar Tusquets, arquitecte, i Anna Bohigas.

També pots consultar-ho en pdf a: QUADERNS ANUARIS Núm 103 Anuario 1974-I

Comencem per aquest projecte, publicat encara en construcció, de F.Higueras i A. Miró.

També pots consultar-ho en pdf a: Cuadernos de Arquitectura n.73, 1969, p. 101

Los espacios libres en Barcelona

“Albergue para congresistas, ICSID, Fernando Bendito, Carlos Ferrater, José Prada, arquitectos” (Instant City)

pp. 85-88

Fotografia: J.M.Puim

En aquest número volem abordar el tema de les infraestructures en un moment en que hi ha hagut una disfunció entre la velocitat de producció de l’arquitectura i l’ús que se’n fa. Volíem recuperar arquitectures capaces de resoldre aquesta disfunció, tal com passa a la Instant City de l’any 1971.

PP. La Instant city és una “inflaestructura”!

Si us interessa, també tinc un disseny d’una ciutat per a tres milions d’habitants. Es construeix a 48 metres de terra respectant el que s’esdevé a sota, el territori. És desmuntable i té un pes de 50 kg/m² incloent-hi l’estructura!

Q. Ara es torna a considerar novament el pes dels edificis com un factor rellevant. Als anys vint, des de revistes com ABC, es reivindicaven la lleugeresa i l’essencialitat…

PP. Sí, és un tema que sempre m’ha preocupat. L’any 1971 vaig participar en un concurs per a unes escoles que s’havien de construir en llocs despoblats, per la qual cosa havien de ser reutilitzables perquè, quan no hi hagués nens, et poguessis endur l’edifici a un altre lloc. Totes les façanes eren de planxa i les finestres eren les mateixes que s’utilitzaven als autobusos. Es feien servir perfils en fred i tot anava collat per poder desmuntar-ho fàcilment. No pesava pràcticament gens!

Q. Quan vas començar a treballar amb inflables?

PP. Vaig entrar a l’escola l’any 1954-55 aproximadament. Ja havia vist algunes coses de Fuller… en aquell moment estava interessat amb les coses del “menys”: menys pes, menys estructura, menys diners… de manera que només podia fer estructures inflables. Aleshores em vaig aliar amb un que feia tendals per començar a fabricar naus industrials. Vaig fer una pila de plans per a naus. En vam construir una per a Astilleros Españoles de Cadis que mesurava 33 metres d’ample per 180 metres de llarg. Recordo que anava plegada només en tres paquets de lona de 2,5 x 2,5 x 2,5 metres.

Llavors em van convidar al MIT, on en aquell moment hi havia Thomas Herzog, que després va escriure un dels llibres de referència sobre inflables. Hi vaig estar fent alguns projectes d’aquest tipus, entre els quals alguns hivernacles.

Q. Als Estats Unit vas conèixer grups com Ant FARM?

PP. No. Quan vaig començar, les úniques estructures pneumàtiques que existien eren les de Walter Bird.

Abans hi havia hagut una patent d’estructures pesadíssimes de lona embetumada. Posteriorment, durant la guerra freda es van començar a construir moltes antenes de radar, però a causa de la radiació solar l’antena es deformava i perdia fiabilitat. Llavors van decidir cobrir-les, però les cúpules de Fuller no servien perquè l’estructura metàl·lica afectava la recepció, per la qual cosa Walter Bird va inventar un sistema que utilitzava estructures pneumàtiques.

Jo, que n’havia vist alguna cosa… vaig començar a fer números.

Q. I com va començar el projecte de la Instant City?

PP. Un bon dia vaig rebre una carta d’un “Comitè ad hoc”. El grup estava format per estudiants: Fernando Bendito, Carlos Ferrater i d’altres. No sé si realment va ser Luis Racionero el que va parlar amb els organitzadors del congrés, o si van ser els organitzadors els que es van posar d’acord amb ell. Però, en aquella època, en Luis estava fascinat pel viatge que havia fet recentment als Estats Units, on va entrar en contacte amb els moviments underground de la costa oest.

Q.  … i la idea d’una ciutat instantània?

PP. Feia uns anys que em rondava una idea pel cap. Quan estava acabant arquitectura s’havia produït l’inici d’aquest boom turístic que després s’ha anat incrementant amb el temps. Les platges, abans tranquil·les i nues, s’havien anat omplint d’edificis barats i sense gràcia construïts a cuita-corrents. A poc a poc, llocs paradisíacs i desèrtics s’havien anat transformant en masses desordenades d’edificacions a la babalà. Any rere any, la situació, lluny de millorar, empitjorava ràpidament. La degradació s’afegia a la degradació sense donar temps al sistema per regenerar-se.

Meditant sobre aquesta situació i observant com els camperols de les terres de secà deixen descansar la terra entre collita i collita, i veient com els fustaires planifiquen la tala del bosc de manera que es pugui recuperar, vaig pensar: seria factible el disseny d’una ciutat de vacances que desaparegués sense deixar rastre al final de la temporada turística, de tal manera que l’any següent se situés en un altre lloc diferent i llunyà, a fi que es tornés a implantar al mateix emplaçament?

Amb tots aquests condicionants previs havia començat a dissenyar una ciutat de vacances amb uns edificis que ni tan sols necessitarien una estructura. Quin material de construcció millor i més barat que l’aire per a això? Així no hauríem de traslladar aquesta part feixuga i pesada de les nostres edificacions.

Aquestes dades, a penes esbossades en uns petits dibuixos que representaven unes bombolles gegants situades entre pinedes i tota mena de natura a tocar de la platja, van servir de base per a la meva proposta a l’anomenat “Comitè ad hoc”.

Q. Amb un pressupost tan ajustat, com es va poder fer viable la construcció? 

PP. La meva idea, derivada de les meves experiències prèvies, era que calia abocar tots els esforços en una sola direcció, resoldre-ho tot amb un mateix material.

En Fernando i en Carlos havien contactat amb l’empresa de plàstics Aiscondel que, en aquell moment en què es començava a parlar d’ecologia, va veure l’oportunitat d’ennoblir el plàstic elevant-lo al rang més alt de “protector”.

Vam utilitzar el plàstic més barat del mercat i em vaig passar un mes fent proves. Com que no el podíem soldar, vaig inventar una junta de quatre capes que tenia una resistència només un 15% més baixa que la de la soldadura, però amb l’avantatge que si t’equivocaves ni es cremava ni  havies de llençar tota la peça. La grapa admetia errors, es reajustaven sols.

Q. La Instant City també devia afavorir que sorgissin més projectes similars.

PP. Bé, quan es van celebrar les trobades de Pamplona vaig muntar un trasto espectacular, amb unes voltes de la mida més gran possible. Estar-se allà dins era increïble!

Q. Ara és als museus i s’arriba a interpretar com una obra artística…

PP. No es feia com a obra d’art, sinó com un allotjament barat, fàcil… 

Q. En canvi en el cas de Ponsatí…

PP. L’obra de Ponsatí és bàsicament artística, si hi havia una mica de tècnica responia més aviat a la preocupació perquè la instal·lació no es trenqués. A la Instant City no hi havia ni tan sols disseny en els colors… d’intervenció artística res.

Q. En aquest projecte, l’arquitecte és només algú que dóna unes instruccions de muntatge perquè l’usuari acabi conformant l’arquitectura.

PP. Jo sóc partidari d’aquesta arquitectura modular: com a arquitecte només dónes un trencaclosques. Tinc diversos dissenys d’habitatges sota el lema un habitatge-un habitant, utilitzant la tecnologia dels avions i els vaixells. Un habitatge així pot costar només 11.000 euros, com un cotxe! Però cal canviar la mentalitat, la forma de producció… i això és complicadíssim.

Q. Se’t sol classificar com a utòpic però, en canvi, molt del que ens has estat explicant respon a problemes perfectament reals… És més utòpic canviar les normes de comportament de la gent que els projectes mateixos.

PP. Sí, malgrat el preu! Al final, jo que pensava que era el normal, trobo estranyíssim el comportament del món.

Q. La Instant es va publicar en moltes revistes, com ara Bocaccio, on van aparèixer diverses fotos de Miserachs.

PP. Aquelles vilatanes s’havien posat el vestit dels diumenges per anar a veure la Instant. Es posaven davant la porta i es miraven l’una a l’altra. Com que s’havien de posar en aquella postura per entrar-hi s’enrojolaven, feien el gest, es miraven, reien i llavors començaven a girar sobre elles mateixes i la faldilla se’ls alçava, com en una dansa tradicional. Era un espectacle preciós. Ho feien de forma involuntària. Es posaven nervioses i llavors no se’ls acudia altra cosa que posar-se a girar, i el procés es repetia de nou. De manera subconscient sabien que en aquella entrada a la Instant hi havia alguna cosa d’eròtic i estrany. Era una entrada amb la qual es fregava necessàriament, com en un naixement. En entrar d’aquesta manera, la gent canviava d’actitud. A dins feien coses que fora no haurien fet mai […].

Al febrer d’aquest mateix any hi vam anar dient que hi volíem participar, però la seva resposta va ser que ja estava tot organitzat. Llavors, amb Fernando Bendito els vam preguntar pels estudiants i el seu allotjament durant el congrés. Per a ells havien previst un terreny on podrien acampar. En Fernando i jo vam proposar fer-nos-en càrrec, encara que el pressupost era molt reduït. Vam signar, ens en vam fer responsables i ens vam posar a treballar. També estàvem en contacte amb Luis Racionero que venia de Berkeley. El meu germà va fer el pòster. El manifest/invitació era d’un paper com de seda que permetia trametre’l per correu sense que pesés gaire.

Vam enviar el manifest arreu del món. Al març s’havien rebut més respostes que les que s’havien obtingut per al congrés. Va ser llavors quan ens en vam anar a veure José Miguel Prada Poole, algú que sabia molt sobre el tema i, posteriorment, l’empresa Aiscondel a la recerca de plàstic.

Per convèncer-los del patrocini vam haver de fer prèviament una prova a Cerdanyola, a la qual va anar en José Miguel des de Madrid. Aquesta primera prova estava feta mitjançant juntes enganxades amb adhesiu de doble cara, que anava lliscant. En José Miguel va dissenyar una unió en què la grapa a penes pateix tensions.

A Eivissa hi va arribar gent de tot arreu. Recordo que per allà hi havia uns nois belgues o dels Països Baixos, amb els quals vam fer un inflable en forma de tricorni: un homenatge a la Guàrdia Civil que no parava de martiritzar! A més a més els congressistes tenien mala consciència i venien a baixar-nos menjar o ens convidaven als hotels, als quals no entràvem perquè anàvem com anàvem i havíem de quedar-nos a la terrassa.

A la Instant mateix es va formar una assemblea. Es van crear cooperatives que anaven a comprar a Eivissa amb la furgoneta d’alguns hippies. Després vam construir els vàters, les comunes, unes dutxes a l’aire lliure, etc. Això era el “comitè per a la Instant”. Es va pactar que no hi hauria noms, que no hi hauria autories. No obstant això, tot i que hi va haver una organització mínima –gairebé com en una ciutat tradicional cooperativa– es van acabar creant i repetint alguns rols. Això va ser el final. El resultat va ser que la ciutat instantània, com a model contracultural de protesta contra els hotels i el congrés oficial que els anglosaxons dominaven completament, també va generar la seva pròpia contracultura.

A molta gent de la Instant ens va fastiguejar aquell experiment comunitari perquè va acabar generant les seves pròpies normes de convivència, no es podia tocar música a la nit, rètols per tot arreu, el menjar, netejar-se les sabates, etc.

Allò es va convertir en una miniciutat burgesa i aleshores el que vam fer un grup reduït va ser agafar plàstic, anar-nos-en a la muntanya i construir una ciutat contra la Instant al vessant de cala Sant Miquel, amb pals, canyes, calaixos, cartrons i els trossos de plàstic que havíem agafat. Un grup contracultural. La contra de la Instant.

Tanmateix, la Instant va funcionar de manera magnífica com a lloc d’experimentació i experiència col·lectiva, tallàvem, grapàvem en grup, però al final, un cop feta, l’hauríem d’haver destruït, anar-la destruint a mesura que la construíem.

I, no obstant això, entre tot allò hi havia coses valuoses: la idea del reciclatge, la idea de salvar i incorporar un arbre, la ironia del tricorni, el treball col·lectiu, el treball com a element específic de relació, l’anonimat, el lleure.

Reivindicàvem que en una societat tecnològica s’oferís la possibilitat del lleure. Una societat amb un sobrant productiu havia d’oferir temps de lleure, lleure organitzat creativament, la connexió interdisciplinària. La creació s’entenia com a element de salvació humana. No obstant això, aquell lleure que reivindicàvem, lligat a una experiència vital, era molt diferent del que pot oferir aquest parc temàtic en què s’ha convertit el lleure actual.

Encara que de totes aquelles utopies no en va quedar res, en aquell moment eren una via de sortida a un règim, davant d’una institució. Ens rebel·làvem una mica contra la disciplina mateixa.

Durant un temps no vaig parlar de la Instant. Moltes de les persones que em van acompanyar en aquesta experiència van anar desapareixent, per la qual cosa vaig enterrar el tema i vaig intentar no tornar a treure’l mai. Ho vaig arxivar tot.

Va ser Yago Conde, que coneixia l’experiència i amb qui vaig treballar en la rehabilitació d’una nau tèxtil abandonada al carrer Regina, qui em va animar diverses vegades a parlar d’aquest projecte novament.

Quan en Yago va morir vaig decidir explicar novament, en honor seu, la Instant. Ho vaig fer per primera vegada per a la inauguració d’aquell curs a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona.

“Edifici d’habitatges a Ciutat Vella — Josep LLinàs”
pp. 70-74

Fotografia: Jordi Bernadó
p. 74

Recuperamos en este primer número una fotografía tomada por Jordi Bernadó recogida en la revista Quaderns 203, pág. 74. La cámara se detiene un instante sobre un espacio urbano en transformación, durante la construcción del edificio de viviendas de la calle del Carme, núm. 55, obra de Josep Llinàs i Carmona. La imagen fue publicada el año 1993.

PDF: Quaderns #203 “Edifici d’habitatges a Ciutat Vella — Josep LLinàs”

“Intercanvi”
pp. 32-38

Fotografia: Jordi Bernadó
p. 32

Plaça de les Glòries, Barcelona (Gener. 1992)