El projecte, que ocupa tota la parcel·la disponible, té en planta i en secció forma de papallona. A l’ala esquerra, que té dues plantes, hi ha un auditori i sobre aquest una guarderia per als nens del barri. A l’ala dreta de tres plantes s’hi troben, un petit gimnàs, una planta d’aulari per adults, la zona d’exposicions i el local social.

L’edifici mostra davant de la carretera una imatge de sòlid petri construït a base de morters amb pedres projectades de diferents tons grisos, xapes metàl·liques perforades i  grecades  de color cendra. Per altra banda la façana que dona al bosc, d’una sola planta d’alçada, és un cos transparent i permeable. Els pilars que suporten la coberta, en l’espai d’alçada generosa del centre social, estan pintats tot simulant els arbres de l’exterior.

Visualment, entre les dues ales de l’edifici, en colors blancs i amb l’ajuda d’un petit mur de cortina de tres plantes, es troba el punt de permeabilitat entre les cotes inferior i superior del terreny  i que és l’enllaç interior entre la porta de baix i la de dalt. Aquest centre buit està ocupat per un doble espai per a les escales i els ascensors, funciona com una connexió entre els blocs dret i esquerre  i reprodueix en imatge i funcionament el petit pas, com un penya-segat que existia al lloc en l’estat previ a la construcció del centre.

Arquitectes: José Miguel Roldán y Mercè Berengué (Roldán + Berengué, arqts.)

Emplaçament: Carretera C-1413 s/n, Rubí.

Consultors: Càlcul estructural:  Bernúz-Fernández, Arquitectes, S.L., Instal·lacions:  Julián Passardi (ae-t Ingeniería – Tecnioracle, S.L.) i Joan Escanelles (PGI Grup), Arquitecte tècnic, amidaments i pressupost:  Xavier Badia (Vinclament S.L.P.)

Col·laboradors: Vicenç Sanz, Isis Campos, Rosa Hereu · Juanjo P. Jarque, arquitectes.

Àrea: parcel·la:  758m2 construida: 1716,06 m2

Pressupost: 3.425.033,50  € PEC

Fotografia: Jordi Surroca

Ara, una nova generació s’hi ha traslladat, i el casal s’ha reorganitzat, formant un petit apartament a la planta àtic i una habitatge de 3 nivells. Una nova distribució que ha buidat l’espai central del casal, per tal d’incorporar dos nuclis d’escales; un de general per donar accés a l’àtic, i un a l’interior de la casa de 3 pisos que s’ha convertit en el centre de tota la casa.

Una escala pensada per a comunicar, per emmagatzemar, ideada per delimitar espais i permetre visuals des d’ella i a través d’ella.

A nivell global el projecte planteja una intervenció on els nous objectes tenen un llenguatge diferenciat respecte els antics, fomentant el contrast entre ells i revitalitzant-ne alguns  que havien caigut en l’oblit.

Autor: Oriol Vañó Marco

Col·laboradors: Lluïsa Morao

Consultors: David Codinach, arquitecte-estructura, Ildefons Valls, arquitecte tècnic.

Superfície: 393 m²

Pressupost: privat.

Fotografia: Do-Allo Estudi.

Els requeriments de les normatives vigents dels usos educatius a la tipologia existent,  les característiques constructives i estructurals de l’edifici, la relativa qualitat arquitectònica del conjunt i les noves relacions urbanístiques de l’edifici amb el seu entorn (PERI Palma-Plaça Fanalets)  plantegen una intervenció integral bàsicament de substitució.

El nou edifici  es formalitza  a partir de la interacció dels elements formals i espacials que configuren la memòria històrica del lloc  amb els requeriments dels nous usos i les exigències del llenguatge contemporani.

De l’Antiga Església de Sant Pau es conserva l’accés des del carrer La Palma, i la façana del carrer Sant Domènec i es reinterpreta el seu espai . Aquests elements es fusionen amb la nova arquitectura que es conforma cercant un nou equilibri entre el conjunt construït i el nou espai lliure  obtingut fruit del canvi d’alineació del carrer La Palma .

La pell de l’edifici  presenta una relació de buit-ple que indica el diferent grau de relació de l’espai interior  amb l’espai exterior. Es concentren les obertures i es posicionen estratègicament per poder obtenir llum natural i gaudir de les noves relacions visuals originades pels canvis urbanístics .

La màxima relació entre l’espai interior i exterior es produeix en l’angle superior del nou recinte del carrer Sant Pau,  on la façana “es plega” capturant espai exterior, formalitzant l’accés principal a l’equipament.

En relació a l’argument espacial de l ‘Escola Municipal de Belles Arts, s’ha cercat la flexibilització dels espais interiors, que ha de possibilitar l’adequació de les diferents opcions i evolucions  de l’activitat artística, així com l’obtenció d’espais concatenats , visions de conjunt ,  màxim aprofitament de la llum natural i  ventilació creuada .

Els  límits dels espais interiors es resolen contenint usos fixes i la seva textura i cromatisme han de permetre que l’arquitectura esdevingui escenari  de l’activitat de les persones i de la seva producció artística.

Fragmentació, verticalitat,la llum natural filtrada, qualitats estètiques inherents al Centre Històric que hem volgut interpretar.

Autor: Jaume Terés

Direcció d’obra: Jaume Terés, Miquel Àngel Sala (BOMA)

Consultors: Estructures: BOMA, Arquitectura tècnica: ACSA Obres i Infraestructures, SA.

Col·laboradors: Sílvia Forns, Rubén Aragüés, Jordi Cestero (BOMA)

Àrea: 2694,75 M2

Donada la important volumetria d’aquesta tipologia, l’edificació es situa de la forma més curosa possible respecte les edificacions veïnes. Així, l’edifici a la banda nord recula respecte l’alineació del carrer i es proposa una franja verda de vegetació que ens allunyi dels habitatges de menor alçada. A llevant es situa un volum de menor alçada que allotja serveis, magatzems i instal·lacions i que també permet una relació més amable amb els blocs situats enfront. A la banda de l’edifici dels vestidors es col·loca una caixa també de menor alçada que funcionarà com escenari d’ús escolar i es resol l’accessibilitat d’aquest edifici en relació al pati i al nou equipament amb recorreguts d’escales i rampes adaptades. Per últim, es situa l’accés principal al poliesportiu a la banda sud fent façana a l’escola i al pati de menor tamany que resta, i es formalitza amb una marquesina d’uns 3,5 m de vol com a vestíbul exterior.

Per a la construcció de l’edifici s’utilitzen processos industrialitzats per tal de minimitzar el temps d’obra i la interferència en el normal desenvolupament de l’escola, alhora que es cerca qualificar l’edifici des del curós tractament de la llum natural, la ventilació natural creuada i la posada en valor de les solucions estructurals i constructives que es produeixen.

Autor: CASANOVAS, GRAUS, PÉREZ arquitectes (Ana Pérez Lázaro i Joan Casanovas Miñán)

Consultors: Estructures: Guillermo Barenys y asociados Instal·lacions: PGI engineering Project Manager i Direcció execució: Edetco tècnics

Col·laboradors: Mireia Salvadó Pellisa, Marcos Batista Viana de Souza i Íñigo Gómez Arribillaga (arquitectes)

Àrea: Superfície construïda: 1.660 m2 Àrea d’actuació: 3.980 m2

Pressupost (PEC): 1.690.000 + IVA

Fotografia: Francisco Urrutia

Es va  dissenyar un sòcol il·luminat que marca l’alçada de fonamentació de la pròpia volta, i que continua mes enllà de la rampa per  accentuar el fet de que la volta continua. El pla d’il·luminació  es  correspon amb el pla de sol original de les voltes. El sistema (DALI) utilitzat, permet  crear diferents escenes  segons  les necessitats del museu, amb la finalitat de poder regular la despesa  d’energia.

Se’ns va demanar també, un magatzem per a us intern del museu. Projectem un fons de perspectiva de vidre il·luminat, on re col·locar La Tecleta, remarcant la seva  importància dins  la sala.

El tancament de vidre constructivament no arriba a tocar la pedra, aquest fet  junt amb la pròpia il·luminació, també accentua la continuïtat de la volta.

El sòcol, per l’altre banda de la rampa ens serveix de barana, i es plega per formar els pedestals que alberguen les bases de les columnes romanes, il·luminades de manera rasant per que es puguin apreciar els textes  gravats en la pedra

Tant  als pedestals com al sòcol, se han disposat  espais retro il·luminats, amb la finalitat  de col·locar la retolació necessària.

El color blanc  de la intervenció  aporta contrast entre els  elements actuals i els existents, però sense estridències  i  sense treure’l  importància al patrimoni històric.

Autors : D2arquitectura,  Asuncion Vidal Layel- Manuel Pérez Saavedra

Col·laboradors: Arquitecte Tècnic: Antoni Curull Ceron

Emplaçament:  Museu d’Història,  Plaça del rei, núm 1, Tarragona

Àrea: 247,85 m2

Pressupost: 161.579,37 € PEM

Fotografia: Carles Balsells Olivé

El volum de l’edifici s’entén com un cos massís, amb un buidat en planta baixa, que oxigena el carrer Sant Isidre, alhora que en condueix cap a les vistes del mar. Aquest buidat en planta baixa genera un porxo per on s’accedeix a l´edifici.

Dins l’edifici, la planta de l’edifici es distribueix en dues franges: la d’espais comuns, longitudinal a tot l’edifici, que reparteix la circulació entre tots els espais, i amb grans obertures i vistes llunyanes cap el mar, i la franja d’aules, amb obertures d’una escala més de casc antic, respectant l’entorn i protegint la privacitat de les aules i dels habitatges veïns.

La façana ventilada s’acaba amb plaques perforades que formen el mateix dibuix geomètric del mosaic original que cobria el terra de l’antiga casa cedida a l´Ajuntament per la propietat. Amb la col·locació de les plaques que revesteixen les dues façanes visibles de l’edifici es vol posar tot l’èmfasi en el passat de l’emplaçament on s’aixeca el nou edifici i testimoniar l’anterior existència del popular Estanc de la Punta de l’Anita.

Durant el procés de projecte i obra s’han potenciat els aspectes energètics i mediambientals del l’edifici, que s’ha dissenyat seguint els paràmetres de la certificació energètica LEED, éssent un dels primers equipaments culturals a Espanya en aquest procés.

Projecte: Equipament Social Ca L’Anita- Estanc de la Punta a Roses

Autors:  exe.arquitectura ( Jaume Valor + Elisabeth Sadurní + Marc Obradó )

Consultors: Etec (amidaments i pressupost), Arquitècnics (instal·lacions), Bernuz-Fernandez (estructures), Conrad Torras (imatge gràfica), Green Living Projects (consultor LEED)

Col·laboradors: Laura Llimós, arquitecte. Marc Abril, arquitecte.

Àrea: 900 m2

Pressupost: 1.564.200,00€ PEC

Fotografia: Conrad Torras

Títol del projecte: Acadèmia Grífols. Rehabilitació de la Masia de can Guasch

Emplaçament: Parets del Vallès

Arquitectes: Luis Twose Roura, TwoBo arquitectura

Col·laboradors: David Roura, arquitecte tècnic

Pressupost: 1680000€

Àrea: 1300m2 construïts

http://www.new-territories.com/ZOO/  inclou textos, vistes actuals, mapes, història i referències a l’evolució del formigó des del coneixement de les tècniques artesanals –a partir de la idea de singularitat de Walter Benjamin i John Ruskin- fins al present.

Crèdits: François Roche + R&Sie(n)

http://www.new-territories.com/

Kevin Lynch, urbanista nord-americà, 1990. (1)

Els espectadors del canal britànic Thames Television van votar, a 1985, que els problemàtics conjunts d’habitatge social Robin Hood Gardens i Trellick Tower eren els pitjors edificis moderns de Londres. Aquesta votació és tan sols un dels cops en els que s’ha manifestat un refús popular cap als Robin Hood Gardens, que avui es troben a l’espera de ser enderrocats. La imatge del deteriorament de la seva estructura de formigó, que mai ha esat mantinguda però que encara és vàlida, va unida a un cert prejudici de la societat britànica cap a l’ús massiu del formigó als blocs d’habitatge, que sembla recordar-los un passat recent més industrial. Per altra banda, Trellick Tower s’ha revaloritzat als darrers anys dins el mercat de l’habitatge londinenc d’alt standing. 

“És interessant la idea d’imatge, ja que d’ella sorgeix la idea de derribar. És a la gent que no hi viu i als alcaldes dels municipis a qui costa d’acceptar la seva presència.”

Druot, Lacaton i Vassal, arquitectes, 2007. (2)

Robin Hood Gardens (1972) són dos blocs d’habitatge social en règim de lloguer, de propietat del govern local de Tower Hamlets, a l’est de Londres. Van ser construits pels arquitectes britànics Alison i Peter Smithson a un solar que es troba ara molt proper al centre finançer Canary Wharf i al parc olímpic de Londres 2012. A març de 2008, el govern local va anunciar l’enderroc dls 214 habitatges duplex que conformen el conjunt com a part d’un nou planejament per la zona. El dit Blackwall Reach Regeneration Project construirà 3000 habitatges i quipaments nous per a la comunitat. Prèviament, les autoritats van considerar que Robin Hood Gardens no reunia la suficient claredat arquitectònica per la seva conservació, i, a més, van estimar que una inversió de £70.000 per a la rehabilitació de cada habitatge seria massa cara. A l’any 1963, Robin Hood Gardens ja havia estat part d’un planejament que va implicar l’enderroc dels insalubres habitatges en filera existents al lloc. Així que, paradoxalment, al segle XXI, la lògica urbanística de l’enderroc/reconstrucció de teixit urbà residencial es repetirà un cop més al solar.

Els problemes d’obsolescència de Robin Hood Gardens són principalment tecnològics. A la seva manca de manteniment adequat i d’eficiència energèntica es suma el problema de la massificació, degut a que sovintegen les agrupacions familiars molt nombroses. No obstant, des d’un punt de vista tipològic, els 214 habitatges tipus duplex del conjunt resulten generosos en dimensions, estan ben distribuïts, il·luminats i ventilats. Per què es deixa perdre aquest potencial?

L’estudi Plus (2007), dels arquitectes francesos Druot, Lacaton i Vassal, demostra que el pressupost necessari per l’enderroc pot invertir-se d’una forma molt més adequada en la renovació constructiva, tipològica i programàtica dels habitatges existents, i, a més, es pot fer rendable econòmicament. Però l’urbanisme europeu segueix encara la lògica del desfer/refer on no hi cap el concepte de Rem Koolhaas, Suspending Judgement, que busca ajornar un judici a aquest tipus d’arquitectures, com les residencials dels anys 60 i 70, que, a priori, sembla que manquin de valor suficient com per a invertir en elles.

S’ha d’assenyalar que una obsolescència tecnològica implica la modernització d’ascensors, aïllament tèrmic i aïllament acústic, mentre que una obsolescència funcional implica millores a les dimensions, distribució, orientació, densitats i usos. Què es conserva i què es destrueix per a refer? Vegem uns altres exemples:

Balfron Tower (1965), construida per Ernö Goldfinger a pocs metres de Robin Hood Gardens, allotja 146 habitatges concebuts com habitatge social de propietat pública i en règim de lloguers. Encara que també hi va haver problemes de post-ocupació, el conjunt es va catalogar i, després, va passar a ser propietat privada amb un projecte de rehabilitació que invertirà £137.000 per habitatge, i que consisteix principalment en una millora del seu comportament tèrmic i en nous ascensors. A despit de tenir uns problemes d’obsolescència tecnològica similars als de Robin Hood Gardens, la seva catalogació patrimonial impedeix la seva eliminació i la inversió per la seva rehabilitació implica un reposicionament al mercat immobiliari com a propietat privada. A Londres ja han succeït altres processos similars amb altres blocs d’habitatge social de postguerra com Trellick Tower (1972) i Keeling House (1955), o el gran complex de Sheffield Park Hill (Sheffield, 1960), rehabilitat recentment.

A través del cas particular de Londres podem veure que, dins de la lògica del planejament urbà contemporani de les ciutats europees, el potencial domèstic i urbà de molts dels habitatges socials de postguerra, obsolets tecnològicament, fan que sigui difícil pel govern local propietari invertir en la seva rehabilitació mantenint el seu estàtus com habitatge social, del que se’n deriva la seva eliminació o el seu reposicionament com a habitatge de propietat privada sotmesa a les lleis del mercat lliure actual.

Quin canvi socioeconòmic hauria de passar per que no es produís aquesta inversió conceptual amb l’actual problema d’accés a l’habitatge? Es pot afirmar que l’exigència de la sostenibilitat per al segle XXI implicarà necessàriament una eficiència ambiental de l’edificació existent, i serà una oportunitat per a reconvertir el sector de la construcció des d’una activitat basada en la reutilització i transformació de l’existent, produint així habitabilitat de baix impacte ambiental. S’estima que rehabilitar enlloc d’enderrocar estructures potencialment vàlides, pot arribar a estalviar fins a un 60% dels recursos energètics.

“La rehabilitació pot ser una eina a la lluita contra el canvi climàtic, però implica una adaptació de l’economia cap a una economia descarbonitzada.”

Albert Cuchí, arquitecto, 2010. (3)

1_  LYNCH, Kevin, Echar a perder. Un análisis del deterioro, Gustavo Gili, Barcelona 2005. p.92-93

2_  DRUOT, Frédéric, LACATON, Anne, VASSAL, Jean-Philippe, Plus : la vivienda colectiva : territorio de excepción, Gustavo Gili, Barcelona, 2007.

3_ CUCHÍ, Albert, Ponencia  en el “Congreso Internacional sobre rehabilitación y sostenibilidad. El futuro es posible”,  celebrado en Barcelona el 4, 5 y 6 de octubre de 2010.

Dignificar la casa. Aquest i no un altre era l’objectiu de l’encàrrec que Pere Negre i Engràcia Balet demanen a l’arquitecte. Les obres de reforma de Can Negre, a Sant Joan Despí, es prolongaran al llarg de quinze anys, al ritme dels beneficis anuals de l’economia dels propietaris. Vestir i transformar l’habitatge. Allò que Loos ja havia escrit explícitament a Das Prinzip der Bekleidung (1898): «Posem que aquí hagi l’arquitecte de crear un espai càlid i habitable. Les catifes són càlides i habitables. Aquest espai podria resoldre’s col·locant una d’elles sobre el terra i penjant quatre tapissos per tal de fer les quatre parets. (…) Allò primer fou el revestiment. La persona cercava guarir-se de les inclemències del temps, protecció i escalfor durant la nit. Buscava cobrir-se. La manta és el detall arquitectònic més antic.» [1]

Només cal mirar una fotografia datada al final del procés de reforma de Can Negre per reconèixer, dalt de la tribuna, el gest que recorda la màxima de l’Adolf Loos: cobrir-se amb una manta. L’arquitectura de Josep M. Jujol commemora amb aquesta acció, ja posada de manifest des dels primers dibuixos que documenten la reforma, el principi primer de l’arquitectura: guarir-se de la intempèrie.

Josep M. Jujol revela així el veritable valor de la seva obra. De la mateixa manera que la seva arquitectura es cobreix, també es descobreix deixant que “allò natural”, l’aire, l’aigua, la terra, la fauna, la flora, revesteixin l’arquitectura. I així podria llegir-se el canvi d’arrebossat que fa ressonar el moviment de les fulles dels arbres del jardí que existia enfront la façana; així cerca el contacte amb el terra la tribuna principal, mitjançant les primes columnetes de ferro que prou podrien ser les potes d’un insecte qualsevol que fos a l’entorn de l’antiga masia; així deixa que els ocells volin per la façana, travessant portes i finestres els brancals i les llindes de les quals, desapareixen gradualment fins resoldre en continuïtat l’espai que separa interior i exterior; així retalla la cornisa el pla sota el cel, ondulant-se i guanyant el gruix i la textura de les palmeres, abans pròximes, ara desaparegudes.

A l’arquitectura de Josep M. Jujol no li manquen recursos. Potser més aviat s’acomoda a tots ells, els fa servir, els transforma i els comparteix, sumant insígnia, material i tècnica. Així miren els ulls de Josep M. Jujol, així reforma Can Negre.