QUADERNS – JOSEP LLOBET – c+g from Quaderns on Vimeo.

Casa C+G
Situació: Sant Vicenç de Montalt
Arquitecte: Josep Llobet
Col·laboradors: Ana Roque, Marcilio Sabino, Natalia Ojeda, Lai Hung Hauan, Alice Mioni, Marta Sánchez, Alessandra Varonier i Laura Bonell.
Data: 2009
Superficie: 686.27m2 + 2000m2
Fotos: Jaume Prat Ortells
Web: www.josepllobet.com

Aquest projecte ha estat publicat en Quaderns #264 Anuari. Amb aquest número recuperem l’antic format anuari que, d’una banda, permet recollir i ampliar de manera coherent la informació apareguda a la secció Observatori, habitual a Quaderns tant en format paper com digital i, de l’altra, referma la voluntat d’establir connexions entre la història de la revista i una relectura contemporània d’aquesta.

Amb Quaderns #264, homenatgem i recuperem l’esperit dels anuaris publicats regularment a la revista entre 1969 i 1979, amb una selecció de més de 50 obres, projectes i molt més.

L’abandó de les terres de conreu, i la pressió constructora, deixen parcialment en desús, la trama territorial d’antics camins, partions, feixes i d’escurrenties de l’aigua, construïts tots ells amb el treball i la saviesa de moltes generacions. La falta d’un projecte, que sabés valorar aquest passat i que treiés lliçons d’una tradició mil·lenària per adaptar-se, a una construcció fràgil, provocà la fractura d’una cultura plena de solucions de molt d’atractiu estètic i arquitectònic.

El mur de pedra seca, era l’element ordenador de la totalitat del territori, l’escriptura d’un paisatge, que amb llenguatge pròpia, encara avui, defineix la identitat de tot el territori. La distribució i la seva forma, és el resultat de l’observació de la topografia, les escurrenties de l’aigua, i del moviment de persones i animals: les feixes per la contenció de la terra, les canalitzacions per donar sortida a l’aigua i els camins amb l’estratègia d’abastar la totalitat de la propietat. Al centre s’hi ubica la casa, amb la casa dels animals, la casa del carro i els magatzems, aquesta densitat constructiva es dilueix en els límits, però sense solució de continuïtat començar de nou amb les propietats veïnes. És el treball acumulat que en moltes generacions ens ha deixat un espai totalment humanitzat. És la relació entre idea i matèria, entre mur i pedra.

En l’actualitat una mirada sobre el que s’ha construït ens mostra, l’existència d’una dispersió d’urbanització i edificacions aïllades, sense relació les unes amb altres, situades en llocs estratègics per gaudir de les millors vistes. L’espai rural que ha abastava tot, ha cedit lloc a les noves infraestructures i edificacions, i les ha fragmentat, i ha impossibilitat reconèixer la fractura, mantenint una actitud absentista enfront els problemes que s’assenyalen, impedeix la bona implantació en el terreny. La incomunicació entre el que és nou i el que és vell, és un fet real, que es tracta amb absoluta falta de visió, a on els límits, tan curosament tractats anteriorment, són espais subordinats, mal usats per situar-hi tot allò no desitjable. S’agradeix violentament on s’hauria de ser més sensibles. I tenint en compte que la novetat és sempre més forta que el vell, caldrà que les lleis protegeixin i estimulin allò que queda per evitar-ne la destrucció.

Què és el que ens cal protegir?

Centenars de quilòmetres de murs de pedra seca, que amb la seva geometria donen forma al territori, construïts des de la lògica de la necessitat, amb saviesa i esforç. Delimitant escurrenties d’aigua, topografia i conreus, camins i propietats. Són les cicatrius i les marques, fetes en temps mil·lenaris. És la memòria densa, dels patiments i de les alegries de viure de la terra i a la terra. Aquest és el paisatge que ara fragmentat, haurem de recuperar i al qual mostrar-nos sensibles.

Necessitem una nova mirada sobre el territori, que sigui vigorosa, i poder percebre un nou paisatge pacificat i reconciliat. Un paisatge harmoniós, que no precisi de tanques, per no veure la porqueria, que hi ha fora.

No hi ha altra sortida.

——

Article publicat a Culture|s de La Vanguardia, nº 524.

“Coincidint amb la celebració a Barcelona de l’Assemblea del ICSID i el Congrés lnternacional de Disseny que se celebra a Eivissa, la revista Quaderns, en col·laboració amb ADIFAD, entitat organitzadora del Congrés, dedica aquest número extraordinari al Disseny Industrial. En ell col·laboren varis dels dissenyadors internacionals més coneguts i autoritzats del moment actual.

L’ICSID del 1971 es va celebrar a la cala de Sant Miquel, fora de les habituals seus urbanes. Mentre que la resta del país, encara sota la dictadura de Franco, mostrava una imatge de repressió, censura i manca de llibertats, Eivissa era un entorn poc construït encara. Des dels anys trenta, intel·lectuals i artistes com Raoul Hausmann, Walter Benjamin i els arquitectes del GATCPAC ja s’havien instal·lat a l’illa. L’avantguarda i el cosmopolitisme contrastaven amb una cultura rural, molt permissiva, capaç de conciliar les diferències estètiques i socials.”

Originalment publicat en: ”Cuadernos de Arquitectura y Urbanismo Any: 1971 Núm.: 81 [ICSID 1971 Ibiza I]”

També pots consultar-ho en pdf a: Cuadernos de Arquitectura y Urbanismo Any: 1971 Núm.: 81

La construcció respon a les determinants imposades pel terreny, d’extraordinari pendent, i pel paisatge típic de la Costa Brava. Amb aquests condicionants s’ha volgut realitzar quelcom orgànicament racional i alhora caracteritzat en el seu aspecte formal.
Amb l’objectiu de deixar el major espai natural possible per a la seva utilització com a naturalesa espontània i com a jardí, s’ha reduït al mínim l’àrea de suport de la construcció, fent una osca a la mateix pendent, quedant la seva configuració virtualment intacta.

Originalment publicat en: ”Anuari de Quaderns 1970-1 p.41”

També pots consultar-ho en pdf a: Quaderns 1970-1

A partir d’aquest enfocament, la nostra proposta – subvencionada pel Comitè Organitzador d’Hogarotel 10 – va ser pensada com un instrument capaç, en si mateix, de provocar l’alliberament dels desitjos lúdics, que consideràvem com dels més reprimits per l’actual equipament domèstic – més «representatiu» que adequat al seu ús quotidià -. I, en conseqüència, va ser desenvolupada mitjançant un ambient insòlit, però amb certes referències significatives que incitessin a conduir un comportament lúdic però sense suggerir pautes de conducta socials ja establertes.

Originalment publicat en: ”Anuari de Quaderns 1971-2 nº85 p.126”

També pots consultar-ho en pdf a: Quaderns 1971-2 nº85

Originalment publicat en: ”Anuari de Quaderns 1974-1 nº103 p.31”

També pots consultar-ho en pdf a: Quaderns 1974-1 nº103

Col·laboradors: Oscar Tusquets, arquitecte, i Anna Bohigas.

També pots consultar-ho en pdf a: QUADERNS ANUARIS Núm 103 Anuario 1974-I