We are really happy to see some of our contributors featured as lectures on the forthcoming series New commons. Between aesthetics and engagement. As we can read:

“Recent examples of architectural engagement frequently reduce the architect’s role to that of a problem solver. Offering an alternative to this role, this series will investigate new practices within architecture that showcase the architect as not merely a respondent, but as an active agent capable of building new ideas and languages as they relate to the city, the environment, and geography. By focusing on the work of these architects and thinkers, the series will establish a new commons – that is, a ground for forging new and more productive relationships between aesthetics and engagement.”

The lecture series brings together architects and scholars who redefine the capacity of architectural aesthetics in engaging with the world. The program is:

Pedro Gadanho
Curator of Contemporary Architecture at the Museum of Modern Art, New York
Wednesday, January 16

Luis Callejas
Principal, LCLAOFFICE, Medellín, Colombia, and Cambridge, USA
Wednesday, January 23

David Gissen
Associate Professor, The California College of the Arts, San Francisco
Wednesday, February 6

Xaveer de Geyter
Principal, XDGA Architects, Brussels, Belgium
Tuesday, February 19

More info: Rice Design Alliance and at the Museum of Fine Arts.

Per més interessant que sigui i continuï sent aquesta feina, va ser la tesi de llicenciatura de 2005 d’un estudiant de preservació històrica de la Universitat de Columbia, anomenat Michael Caratzas, la que em va fer pensar en la infraestructura d’una manera realment nova. El projecte era una proposta de “preservació històrica” de l’autovia Cross-Bronx a Nova York. Per a aquells que no estan familiaritzats amb l’autovia, va ser la famosa obra mestra de Robert Moses i el seu equip d’obres públiques. La via, acabada el 1955, va desplaçar milers de persones i va esventrar diversos barris populars del Bronx que van perdre els seus espais i carrers més cèntrics. Molts continuen pensant en aquesta com una de les vies més espantoses de Nova York i potser dels Estats Units.

En la seva proposta de preservació, Caratzas suggereix que ara aquest tipus de xarxes d’infraestructures poden ser vistes com a construccions històriques. Va desenvolupar una visió “històrica” dels possibles passats que podrien ser recuperats dins una societat en xarxa o una cultura en xarxa, és a dir, una esfera social definida per relacions amb i a les xarxes. La preservació de l’autovia Cross-Bronx és una idea fascinant perquè adopta l’aparell discursiu de la preservació, que s’utilitza habitualment en referència a edificis o paisatges construïts, i l’adapta a un vast sistema d’infraestructures que resulta difícil contemplar amb una consciència històrica. L’autovia Cross-Bronx és un tram d’autopista sense límits clars, impregnada tant d’una bellesa inadvertida com dels aspectes desagradables més obvis. Pel fet que és un vial, tendim a pensar-hi com un lloc que exigeix millores constants. Com es pot preservar i millorar al mateix temps un sistema vial?

Caratzas assenyala, potser més concretament, que la construcció de sistemes d’infraestructures en general, autopistes, i l’autovia Cross-Bronx en particular, sovint destrueixen barris i edificis històrics. Són l’encarnació de l’antipreservació. Tendim a veure aquestes autopistes de mitjan segle tan sospitosament que es troben fora d’aquest àmbit que anomenem cultura. Recentment, alguns historiadors i comissaris han documentat i posat de manifest les evidents capacitats espacials de l’autovia Cross-Bronx, així com d’altres projectes de Moses a Nova York. En exposicions museogràfiques encara elogiem amb seguretat i nostàlgia el treball de gent com Moses. En aquest context, observant una maqueta, es pot apreciar el veritable poder i horror del que va succeir amb una mentalitat històrica que és més conciliadora que sublim. La Cross-Bronx és on Robert Moses va decidir “brandar el matxet” per desplaçar milers de persones i destruir barris sencers de la ciutat per a aquest tram d’autopista.

Em vaig inspirar en part en la tesi de Caratzas quan vaig produir la imatge que acompanya aquest breu assaig. Aquesta imatge és part d’una sèrie encarregada pel Centre per al Medi Ambient del Museu d’Art de Nevada i el seu comissari invitat, Geoff Manaugh. L’exposició Futurs del paisatge invita arquitectes, paisatgistes, artistes i historiadors a imaginar el paisatge futur des del seu particular i privilegiat punt de vista disciplinari i teòric. La imatge és part d’una contribució que planteja com pensarem i veurem els paisatges històrics en el futur.

La imatge, juntament amb altres de la sèrie, reconfigura el tipus de llums, vitrines, podis i bastides utilitzats per protegir i visualitzar els objectes històrics: la sèrie de coses que envolten un lloc com la sala Dendur al Museu Metropolità d’Art de Manhattan. Normalment, aquest tipus d’il·luminació s’utilitza per contemplar objectes i la vida no humana en museus o zoològics, tot i que la seva presència passa generalment desapercebuda. Aquest entramat de material museològic (llums, podis, vitrines) transforma coses en objectes del nostre interès. En aquest cas, un marc museològic, historicista, se cenyeix sobre la ferida creada per l’autovia Cross-Bronx i el barri que l’envolta. Reconfigura l’autopista il·luminant, en comptes del trànsit rodat, l’autopista mateixa com una totalitat física, com una cosa per ser contemplada. També emfasitza els residus enjardinats del projecte. Els llums comencen a presentar la Cross-Bronx com un objecte històric tant com una xarxa organitzativa o un sistema. Aquesta imatge no és una incitació explícita a la preservació, com fa Caratzas en la seva tesi. Tanmateix, suggereix per descomptat la presència d’una mentalitat de preservació en aquest lloc. Però és encara més significatiu i, igual que Caratzas, comença a suggerir que puguin ser els comissaris, els conservadors i els historiadors –i no els enginyers– els qui comencin a recuperar les infraestructures dels Estats Units a la vegada com a objecte i com a idea. Això, al seu torn, transforma el que entenem com a infraestructures i història.

David Gissen

*Figura: “Cross-Bronx Expressway” David Gissen con Victor Hadjikyriacou, 2011. Parte de la muestra Landscape Futures: Instruments, Devices and Architectural Inventions, Nevada Museum of Art (August 13, 2011–February 12, 2012) Imagen de fondo cortesía de Andrew Moore: “Cross-Bronx Expressway, View East at the Jerome Avenue Overpass at Night, 2006”