Per als seus adeptes, el jujitsu és superior a totes les tècniques dures per raó d’una paradoxa filosòfica coneguda: la força més gran només pot ser assolida a través de la seva oposada. “La paraula flexible no significa mai debilitat, sinó alguna cosa més propera a adaptabilitat i visió àmplia. La delicadesa sempre supera la força.” [1] En comptes de requerir una quantitat d’energia cada vegada més gran per superar una situació en particular, el jujitsu exigeix voluntat per redirigir aquesta energia i, per tant, per crear una resposta que s’adapti a la forma de l’atac.

En una ciutat madura del segle xxi com Londres, la urbanitat és la condició existent. Per forjar les denses estructures en què els pobladors de la ciutat porten a terme les seves activitats quotidianes s’han emprat quantitats ingents d’energia al llarg dels segles. En aquest context, les línies ferroviàries del segle xix constitueixen la culminació de les tècniques dures. Han assolit el seu objectiu seccionant carrers, places, parcs i rius, recorrent a la força bruta. L’accés massiu als centres urbans densament poblats es va solucionar amb una violència que, 150 anys més tard, cap voracitat política o econòmica seria capaç d’igualar.

L’urbanisme jujitsu podria descriure un enfocament propi del segle xxi per enfrontar-se a l’energia potencial de la ciutat contemporània. En comptes d’afrontar els problemes de migració, densificació, contracció urbana, transport i pobresa amb l’energia cinètica de grues de demolició, palplanxes, encofrats i moviment de grans càrregues, es podria adoptar una forma de desplegament energètic més amable. La força de l’analogia amb el jujitsu rau precisament en els seus orígens violents. Amb massa freqüència, qualsevol referència en el debat urbà a la subtilesa, flexibilitat o adaptabilitat d’una tècnica es percep en última instància com a debilitat, com una confirmació de la grandesa victoriana en contrast amb la nostra relativa falta de gosadia i, al capdavall, d’aquiescència sobre la inevitable decadència de les ciutats. En canvi, l’urbanisme jujitsu, conformat després de segles d’aportacions de guerrers samurais, és una tècnica contrastada per superar atacs frontals.

Referències

[1] Peter Carl, “David Kohn’s ‘Hedgehog and the Fox’ lecture and exhibition at the London Met”, The Architects Journal, 10, 229, (19 de març de 2009), p. 48-49

* Versió abreujada d’un article publicat inicialment a MADE, The Welsh School of Architecture Journal, núm. 5.
** Foto de Will Pryce

davidkohn.co.uk