Però, sense obviar les potencialitats de la forma, hi ha problemes essencials que escapen del seu domini. Les contradiccions –polítiques, socials i econòmiques– haurien d’actuar com a detonants capaços d’activar els ressorts de l’arquitectura, per molt aliena i còmoda que aquesta sembli desenvolupar-se de vegades a l’interior d’un món autònom, allunyat de les preses de decisió polítiques, on les tensions i els dissensos sovint acaben reduint-se únicament a problemes estrictament retòrics, a exercicis d’estil en què l’economia només suposa l’establiment d’uns marges d’acció higiènics i abstractes preestablerts dins els quals operar.

II
Però originàriament economia (οἰκονομία) era el terme que servia per designar l’administració dels recursos domèstics, la gestió de la casa (οἶκος). L’economia pertanyia, per tant, encara que no exclusivament, a l’escala abastable de la llar, als límits del conegut. I, no obstant això, la domesticitat, com recentment s’ha posat de manifest, també està relacionada d’una manera immediata i fràgil amb la gran escala de la macroeconomia, sobre la qual la política i el poder exerceixen la seva salvaguarda liberal. Els desnonaments, l’abandonament d’edificis d’habitatge, barris sencers buits amb els seus milers d’interiors esperant un ús, connecten petits universos amb una maquinària global sobre la qual els ciutadans reclamen un nou control, una reformulació d’allò que és públic i, amb això, del límit entre allò que és individual i allò que és col·lectiu.

III
Dediquem aquest número de Quaderns a la domesticitat. Però ens enganyaríem si creguéssim que sota el que entenem per domèstic només rauen nocions com ara casa, llar, refugi o intimitat. El domèstic conjumina la política amb la forma, connecta escales dispars, estén el seu domini des de la macroeconomia fins a la forma més irreductible de l’arquitectura en termes d’ús: l’habitació, a la qual també hem volgut dedicar una part d’aquest número. La casa, entesa com una agregació d’habitacions, predetermina a partir de la manera en què aquestes es relacionen entre si o de la diferència de mida, com aquesta serà ocupada i quina mena de relacions s’hi establiran al llarg del temps. És precisament en aquest sentit en què la concepció de la forma domèstica s’acosta a la política: en la mesura en què aquesta pot perpetuar certs clixés i condicionar al llarg del temps la transformació de l’esfera domèstica.

Precisament en aquesta ambivalència d’escales veiem com en la definició de domesticitat es dibuixa el límit existent entre l’individual i el públic, entre el món urbà i la casa, conceptes definits per un límit borrós en desplaçament continu.

Si –tal com ens recorda Francesc Magrinyà en un dels textos que obre aquest número– el filòsof Jürgen Habermas ha descrit la gènesi de l’esfera pública sota els auspicis de la burgesia emergent i, amb això, la transformació de l’espai públic que la sustentava [1], podem constatar com, anàlogament, aquest procés ha derivat en una confusió creixent entre aquesta i l’esfera privada, acompanyada al mateix temps per una gradual desconnexió entre allò individual i allò col·lectiu, tal com va recollir Sennett al seu cèlebre The fall of public man. [2]

Però veient com en l’execució dels desnonaments és precisament des del carrer, és a dir, des de l’espai públic, des d’on una part de la societat visibilitza amb la seva presència el món privat [3], només podem pensar en la perversa lògica ideològica d’eslògans que, enfortint aquests límits, pretenen fer de la nostra casa una fictícia república independent.

Potser, al cap i a la fi, la domesticitat no sigui més que una excusa per plantejar-se com, a partir de totes aquestes contradiccions, l’arquitectura ha de reflexionar per produir idees renovades que permetin avançar cap a la reconquesta d’allò que és públic.

—Gillermo López, José Zabala, Anna Puigjaner, Ethel Baraona. Editors

[1] Habermas, Jürgen. Strukturwandel der Öffenlichkeit [La transformació estructural de l’esfera pública], Hermann Luchterhand Verlag, Darmstadt i Neuwied, 1962.
[2] Sennett, Richard. The fall of public man [El declivi de l’home públic], Knopf, Nova York, 1977.
[3] Volem agrair aquest suggeriment a Xavier Monteys.

/// Imatge de capçalera: Modern Ruins, a Topography of Lucre, Julia Schulz-Dornburg.
/// Aquest número, Quaderns #265 Casa i contradicció, here.

Roberto Soundy: Quan pensem en un territori profundament dividit i disputat com ara Diyarbakir, els desplaçaments forçosos són la primera cosa que ens ve al cap. Amb més de 3.000 pobles arrasats, el conflicte social i polític que ha assolat la regió durant els darrers trenta anys ha alterat profundament les polítiques nacionals i municipals d’habitatge. Per a vosaltres, quina és la importància de l’habitatge i la possibilitat d’un projecte per a la ciutat en un context de conflicte?

Martino Tattara i Caglayan Ayhan-Day: Tothom té dret a un habitatge i a un recer adequats. Tant si et trobes enmig d’una zona en conflicte com d’una ciutat en festes, necessites una casa segura, un lloc que puguis anomenar casa teva. I, tanmateix, especialment durant els conflictes polítics prolongats, veiem assentaments sencers evacuats, pobles cremats, civils forçats a marxar de la nit al dia, des de nuclis rurals a centres urbans, deixant enrere formes de vida i enduent-se només els records.

Aquesta és la història de Diyarbakir. Quan vam començar el nostre projecte a la ciutat, volíem asseure al voltant d’una mateixa taula arquitectes locals i internacionals, acadèmics, govern central i local i ONG locals, i aconseguir que col·laboressin per proporcionar formes d’habitatge adequades a les comunitats desplaçades que vivien a Diyarbakir en condicions d’insalubritat i pobresa (normalment en cases ocupades). Vam considerar que, si aconseguíem incorporar com a àrbitres les comunitats desplaçades, si ens indicaven on començar, si ens deien què volien i revisaven el treball que havíem fet, potser podríem crear un espai per a una mena de procés terapèutic.

Al cap i a la fi, parlar d’edificis, jardins, patis i projectes urbanístics té el potencial de generar menys confrontacions i prejudicis que parlar sobre empresonaments, conflictes a les muntanyes, prohibició de l’idioma propi o polítiques econòmiques i socials injustes. I, tot i això, parlar sobre habitatge pot ser igualment productiu: juxtaposa històries del poble i la ciutat, el passat i el present, el sofriment i el plaer. O sigui que vam pensar que l’habitatge era un bon punt de partida: és una necessitat urgent per a les comunitats desplaçades que viuen en cases ocupades, una obligació indiscutible que han de satisfer els organismes governamentals locals i centrals, una qüestió acadèmica i tècnica que requereix perícia professional i un problema social en el qual l’experiència i el paper mediador de les ONG és vital.

Destrucció d’un poble; terra arrasada per una campanya militar.

Urbanització de Diyarbakir; gecekondu (assentament de barraques) cap a la muralla de la ciutat.

RS: Entendre el paper de les tipologies d’habitatge esdevé un factor clau, si es té en compte el flux continu de migracions forçades des de l’àmbit rural, especialment a partir de la dècada de 1990. Com es poden adaptar formes alternatives d’arquitectura domèstica a necessitats culturalment diverses de la població?

MT/CA: Diyarbakir planteja nombrosos reptes relacionats amb les tipologies d’habitatge i arquitectura domèstica i els seus vincles amb les necessitats i desigs de la població existent. L’actual producció d’habitatges, ja sigui resultat de forces especulatives del mercat immobiliari o de l’institut oficial d’habitatge social (TOKI), està dominada per un únic model “global” (edificis d’apartaments de formigó d’entre 10 i 15 plantes aproximadament) que, en el cas de Diyarbakir, ha monopolitzat les promocions d’habitatge en les dues darreres dècades. Aquesta tipologia no té cap relació amb l’estructura urbana tradicional de la regió, caracteritzada per un dens patró de carrerons i cases amb dos patis, ni tampoc amb el clima local, d’estius llargs i extremadament càlids. Malgrat la pobra qualitat constructiva i el pobre comportament climàtic dels edificis d’apartaments “moderns”, aquest és encara avui el model que representa, per a la majoria de la població, el símbol d’una vida urbana moderna. Proposar formes alternatives d’arquitectura domèstica a Diyarbakir és, per tant, un repte social i antropològic així com un desafiament urbà i arquitectònic. En els nostres treballs, hem abordat el projecte d’habitatge i arquitectura domèstica com a element indestriable de la possibilitat de canviar la forma de vida i de subsistència de la població afectada. Vam intentar comprendre les pràctiques socioeconòmiques i els espais vitals de la gent de Diyarbakir, i vam explorar diferents maneres d’obrir espais per a noves possibilitats en el si del context urbà existent. I també vam intentar tenir molt present el fet que cal entendre les condicions actuals a Diyarbakir tal com són avui dia, i afrontar-les com a tals.

RS: Més enllà de l’habitatge concebut com a solució per a uns estàndards de vida més alts tant de la població en general com de la desplaçada, també està en joc la possibilitat de construir una nova idea de ciutat. Quin paper poden tenir els agents nacionals i municipals, com també els promotors, les ONG i la societat civil, a l’hora de qüestionar les formes tradicionals de regeneració urbana?

MT/CA: La qüestió de la regeneració urbana a l’interior de les ciutats turques té avui dia una importància cabdal, ja que a TOKI li ha estat encomanada la nova i urgent tasca d’emprendre projectes de transformació urbanística a tot Turquia, en comptes de limitar-se a afegir nous complexos residencials de gran escala a la perifèria de les ciutats turques. Tal com ja han demostrat nombrosos casos internacionals i descrit molts sociòlegs, la regeneració urbanística desencadena sovint processos de gentrificació i desplaçament de la població resident en
determinades zones de les ciutats. En el cas de Diyarbakir, aquest risc existeix especialment, sens dubte, a l’antiga ciutat emmurallada [Suriçi, un barri d’aproximadament 71.000 habitants], on actualment els preus del sòl són molt baixos i on l’adquisició d’aquest sòl amb finalitats especulatives s’iniciaria tan bon punt hi hagués indicis de voler millorar la zona.

Fotografia aèria de Suriçi. Solars buits distribuïts irregularment, que s’han convertit en l’emplaçament de noves unitats d’habitatge.

Amb el nostre projecte hem intentat proposar una forma alternativa d’abordar l’actual paisatge urbà de la ciutat centrant- nos en el potencial de l’arquitectura per intervenir en la lògica tant econòmica com social del procés de transformació, establint un equilibri entre les inversions per a les noves empreses de les classes mitjanes i el potencial que poden oferir els habitants actuals. Això ha estat particularment difícil atès que la comunitat que hi viu actualment es va traslladar al barri durant les onades migratòries de les tres darreres dècades i les autoritats de la ciutat no la reconeixen com a “autòctona”. De fet, per a molts ciutadans locals, els actuals habitants senzillament haurien de ser traslladats a altres zones de la ciutat i deixar les cases i els barris per a uns habitants més pròspers, cívics i benestants. Per tal de contrarestar aquesta visió, hem intentat demostrar que va ser específicament aquesta població immigrant, amb un origen i un estil de vida rurals, la que ha estat capaç d’adaptar-se a les antigues estructures de la ciutat vella i les seves decadents cases amb pati. Aquesta gent va establir uns models d’economia formal i submergida, com també de solidaritat, que estaven directament lligats a la forma urbana i arquitectònica d’aquesta part de la ciutat. Les seves cases d’autoconstrucció no eren tan boniques com les històriques, i potser van malmetre encara més algunes de les estructures originals de les cases històriques que ocupaven, però va ser també gràcies a ells que la ciutat vella és encara tan interessant i atractiva des d’un punt de vista social. Gràcies a ells, la ciutat vella encara sobreviu com a hàbitat únic i ple de vida que permet una forma específica de solidaritat i organització social.

Ens va semblar fonamental evitar la discussió sobre els “orígens” i si algú té o no més “dret” que algú altre a habitar una determinada part de la ciutat, ja que encetar un nou procés de desplaçament seria devastador no només per als afectats sinó també bàsicament per al barri i per a un procés de regeneració que, especialment en aquest cas, està vinculat a preservar-lo. Aquest principi va tenir, i encara té, una mala acollida, i pensem que són les ONG i les iniciatives de la societat civil –el sector més progressista de Turquia– les que tenen la tasca de qüestionar les formes tradicionals de regeneració urbana davant dels agents municipals i nacionals.

Casa pati a Suriçi.

Una nova casa pati per a un emplaçament buit a Suriçi. [projecte de Gabriel Cuéllar].

RS: A mesura que les negociacions entre el Partit dels Treballadors del Kurdistan [PKK] i el govern turc avancen, creixen les perspectives d’un acord negociat per a les famílies turques separades durant dècades de conflicte. Encara és possible que Diyarbakir visqui novament l’arribada d’immigrants, tot i que aquesta vegada en forma de repatriacions. Pel que fa a aquesta qüestió, quin paper pot tenir la política del govern local en la producció d’habitatge social com a projecte?

MT/CA: Probablement és massa aviat per parlar d’una repatriació d’aquesta índole per als kurds a Turquia, però si mai hi ha d’haver un exemple de promoció d’habitatge social al país, el més probable és que tingui lloc en una ciutat governada pel partit polític kurd. Possiblement com a resultat d’una lluita política i d’un sofriment que ja duren molts anys, els kurds turcs tenen una passió, una implicació i un anhel únics per un entorn urbà i cultural bonic, pacífic i igualitari. A les ciutats de l’est i el sud-est de Turquia administrades pel partit polític kurd sembla que els
governs locals tenen un pes més gran en l’opinió i l’actitud públiques i un paper més actiu a l’hora de crear un entorn urbà més viu des del punt de vista social i cultural. Això és, sens dubte, un gran avantatge que facilita la producció social col·lectiva del paisatge urbà. Tanmateix, els projectes d’habitatge requereixen molt de temps i recursos per a qualsevol govern local. Un govern local decidit a maximitzar l’interès públic en les polítiques de planificació urbanística en comptes del benefici econòmic assumiria uns grans riscos polítics i econòmics, però tan bon punt la resistència del govern local a assumir aquest excessiu risc es veiés superada gràcies a exemples reals de revocació de permisos d’edificació que permetessin, entre altres coses, augmentar les zones verdes al centre mateix de la ciutat, això també podria obrir lentament el camí cap a un canvi en la demanda d’un tipus diferent d’habitatge per part de la població local. Si hi hagués incentius locals com ara una reducció o una agilització dels tràmits municipals per a les cooperatives d’habitatges que es comprometessin a construir obres socials com a part dels seus projectes, si el municipi aprofundís en la creació d’associacions a petita escala entre diferents agents per tal d’establir un exemple de projecte d’habitatge social dissenyat de forma col·lectiva, aleshores l’opinió pública potser també començaria a afavorir la creació de societats formades per diversos agents que maximitzessin el capital social urbà en comptes de l’econòmic.

En altres paraules, també podríem observar una situació en què uns poderosos agents locals governamentals i no governamentals serien decisius per canalitzar els desigs sobre planificació i paisatge urbans. En una situació com aquesta, els interessos privats, independentment del seu capital econòmic, no podrien ignorar els interessos locals a l’hora d’acumular beneficis i haurien de dissenyar i executar projectes sense oblidar la necessitat d’obtenir l’aprovació d’una estructura de govern local profundament democràtica.

/// Martino Tattara i Caglayan Ayhan-Day dirigeixen el projecte d’estudi ‘Designing for Surici: Rethinking Urban Renewal.’ en The Berlage.
/// El pla estratègic a gran escala per Diyarbakir ha estat desenvolupat en el marc de l’estudi d’investigació ‘After Displacement: Large-Scale Housing Solutions for Diyarbakir‘ al Berlage Institute, dirigit per Martino Tattara i Joachim Declerck.
/// Aquest text forma part de les recerques del projecte Posconflicto Laboratory. La recerca completa es publicarà en el llibre del mateix nom.

EDITORIAL

P02 Casa i contradicció
P04 Entrevista a Ada Colau

4 ASSAJOS sobre 1 CAS
P09 Futurs Possibles: Cooperatives, de la propietat a l’us. Una conversa.
P13 1967-1969, una cooperativa. Una conversa amb Martí Anson i Manel Brullet
P18 Fideicomisos inmobiliarios. Sebastián Adamo.
P22 Diyarbakir: Allotjar la ciutat. Entrevista a Martino Tattara (DOGMA) i Caglayan Ayhan-Day, per Roberto Soundy.

ARXIU 
Cuadernos de arquitectura nº 68/69, “Revista de revistas”, 1967.
P27 Conversa de Hans Ulrich Obrist amb Kazuo Shinohara.
P31 Metabolisme crític. Entrevista a Yoshiharu Tsukamoto—Atelier Bow Wow.

2 ASSAIG sobre 4 CASOS
P36 Habitació No-Habitació. Atelierhaus Weissacher de Peter Märkli. Florian Beigel i Philip Christou.
P42 La Casa de Habitaciones Iguales. Xavier Monteys.
P46 De Vylder Vinck Taillieu. Rot Ellen Berg.
P50 Kuu Architects. Minus K House
P54 Pezo von Ellrichshaussen. Solo House
P58 Ted’A Arquitectes. Casa Lluís i n’Eulalia

OBSERVATORI
P63 Emiliano López-Mónica Rivera. Diarios Fotográficos.
P66 Un parell d’arquitectes. Peces, portes i finestres.
P68 Vora Arquitectura. Apartament Mercè.
P70 Rafael Berengena, Marta Poch. Casa AA

SUPLEMENT

P72 Fragmentos domésticos. Luis Díaz-Mauriño.

Yoshiharu Tsukamoto resumeix en la conversa la seva filosofia del disseny i la importància de l’habitatge en el context japonès a través d’alguns dels conceptes que ha desenvolupat durant la seva recerca, com el Void Metabolism, una relectura horitzontal del metabolisme a partir dels buits existents de la trama urbana o de les Pet Architectures, microarquitectures que ocupen aquests intersticis i buits urbans.

Quaderns: En aquest número ens centrem en la noció de domesticitat des d’escales radicalment diferents, tant des del punt de vista polític com des de la generació de l’arquitectura domèstica a través de la seva unitat més petita, l’habitació: dues aproximacions oposades però alhora també convergents. Per això volem recuperar en aquesta secció, dedicada a revisitar imatges o textos que van ser publicats temps enrere a la revista, un projecte de Kenji Ekuan. Precisament Ekuan va treballar com a dissenyador industrial des de la petita escala de l’objecte fins a la gran escala de la ciutat durant la seva vinculació amb el metabolisme, una arquitectura que es va produir després de la crisi de postguerra, un època que comparteix amb la nostra una certa incertesa sobre el futur immediat. En el teu treball has fet una referència constant al concepte de metabolisme i la seva arquitectura. Quina és la teva posició respecte a aquest moviment i la seva proposta més de cinc dècades després que s’originés?

Yoshiharu Tsukamoto: El metabolisme va ser un moviment breu que va intentar conceptualitzar la naturalesa de la ciutat i les formes de construcció japoneses. Per això és important per a la història de l’arquitectura moderna del Japó.

Va tenir el seu auge a la dècada de 1960, enmig d’un gran creixement econòmic en què la gent anhelava un futur prometedor. Els arquitectes metabolistes creien que per assolir-lo s’havia de donar una concentració de poder i capital, cosa que es mostra clarament en el model d’edificis que van produir, formalitzats per un nucli en el qual es podien col·locar càpsules de manera que, suposadament, permetien que l’arquitectura pogués adaptar- se als canvis de la societat. Aquesta mena d’infraestructures només es podien dur a terme mitjançant una forta iniciativa pública. Però en realitat el que realment va passar després dels seixanta és que la superfície de la ciutat va quedar ocupada per habitatges molt petits de dues o tres plantes que responien a iniciatives privades individuals. El govern no tenia pressupost suficient per reconstruir la ciutat amb diners públics, de manera que, en comptes d’això, va oferir incentius per a la construcció d’habitatges que promovien la inversió particular. Molta gent va obtenir hipoteques de vint o trenta anys, cosa que va significar un enorme motor per a la recuperació de la societat després de la Segona Guerra Mundial.

La reconstrucció de la ciutat no es va produir, com aquells arquitectes creien, gràcies a una concentració del capital i el poder sinó, al contrari, gràcies a la seva dispersió. Avui, Tòquio és una ciutat amb més de 10 milions d’habitants i el nombre de propietats és d’1,8 milions, la qual cosa dóna una idea de com n’està de subdividida la ciutat per totes aquestes petites propietats individuals.

Q: En els teus textos, has emprat el terme metabolisme amb una certa ironia en definir el concepte de Void Metabolism [metabolisme de buits], podries explicar-nos com es relacionen aquestes dues idees?

YT: La regeneració dels edificis a les nostres ciutats és constant. La vida útil mitjana d’una casa és de trenta anys, per la qual cosa la substitució d’uns edificis per uns altres és contínua. Podem anomenar precisament aquest procés metabolisme, però entenent-lo d’una manera molt diferent de com ho feia el metabolisme dels seixanta. No tant fent referència a un nucli i unes càpsules, sinó al buit i al gra. Vaig denominar aquesta classe de metabolisme que s’està produint avui dia, basat en aquests espais buits, Void Metabolism.

Atelier Bow Wow. Japan Architect 17 Spring 1995: 227. Source: RNDRD

Q: En certa manera, les arquitectures mínimes que apareixen en alguns buits diminuts de Tòquio, que has anomenat Pet architectures, porten aquesta idea al límit i poden entendre’s en aquest context com l’antítesi dels grans projectes metabolistes dels anys seixanta, tot i que als dos apareix la idea de microunitat…

YT: Totes aquestes petites arquitectures, les Pet architectures, podrien ser vistes com un projecte contrahegemònic de les megaestructures metabolistes, però hi ha un gran salt temporal entre totes dues. Vaig estudiar aquestes Pet architectures trenta anys després, per la qual cosa, en sentit estricte, no són un contraprojecte. Les Pet architectures poden considerar-se més aviat un contraprojecte amb relació al formalisme.

Estic molt més interessat en la construcció de la pròpia pràctica arquitectònica que en l’aplicació de formes sobre un context saturat o sobre la naturalesa real d’un lloc. M’agrada molt veure com els edificis s’originen a partir del terreny, de la gent, de la vida quotidiana, d’alguns racons que deixa la ciutat, com si estiguessin produïts gairebé per accident. Aquesta mena d’edificis mostren clarament la manera com es produeix arquitectura i com aquesta pot anar més enllà del valor de la bellesa o la lletjor.

Q: Aquesta manera d’entendre la nostra professió pot estar relacionada amb el concepte de pràctica de l’espai, és a dir, amb com utilitzem l’espai més proper en la vida quotidiana. Com es relaciona, d’altra banda, la idea del teu treball amb la idea de quotidianitat, específicament a les vostres cases?

YT: Sempre intento treballar amb els clients. La nostra acció, a través del disseny, consisteix a proporcionar-los un marc recognoscible que reculli allò que han viscut amb anterioritat a la casa. Tractem d’arribar tan a prop com podem de les seves idees per entendre per què volen construir una casa aquí i ara, què els fa desitjar fer-se una casa. Els nostres projectes sempre tracten de trobar el millor marc per aclarir aquestes raons i també per animar-los a completar ells mateixos la seva pròpia casa i construir la seva pròpia vida a través dels espais. Aquesta és la meva idea sobre la pràctica de l’espai.

Q: Moltes de les vostres cases no tenen habitacions perfectament tancades, sinó que apareixen com uns espais interconnectats. Sembla que sempre hi hagi la necessitat de construir un diàleg entre racons domèstics.

YT: Els meus clients no solen ser rics, per la qual cosa aquesta forma de treballar prové sovint de les limitacions de pressupost i de la superfície disponible. Amb la finalitat d’establir un espai tan relacional com sigui possible, tractem de treballar amb els diferents comportaments de la casa: la direcció dels nostres propis cossos, els mobles o les finestres, impliquen sempre certs comportaments. Hem utilitzat aquesta classe de criteris en treballar sobre l’envolupant exterior, la qual cosa permet establir relacions entre els diferents comportaments que es donen a la casa, de manera que, finalment, no hi ha una necessitat de divisions interiors fortes, les diferents activitats poden succeir sense problemes en el mateix espai interior continu.

Q: Tornant a una escala més urbana, al Japó hi ha normes que defineixen els espais urbans a les zones residencials que són difícils de trobar en el nostre context. Per exemple, la vostra casa taller està construïda enmig d’un pati interior i només té una
connexió amb el carrer a través d’un passatge de dos metres. Les restes també són, d’alguna manera, espais domèstics.

YT: Sí, aquests espais es troben entre el domèstic i el públic. Per desgràcia, en la majoria dels casos es tanquen, antigament mitjançant tanques verdes, que els feien menys durs, i avui dia –molt menys generosos– amb tanques de formigó o acer. Nosaltres sempre intentem evitar tenir tanques a les línies de propietat. Les nostres cases a la ciutat es construeixen sempre sense cap mena de tancament. El tractament d’aquests espais sobrants té tant de potencial! Poden ser totalment privatitzats, però si tanques un solar limitat deixes de poder utilitzar-los, per la qual cosa acaben convertits en espais morts. És millor obrir-los. Hi ha una certa sensibilitat que impedeix entrar en aquesta mena d’espais privats. Aquesta tensió és bastant interessant a les zones residencials.

Q: Com abordar l’espai públic des del domèstic?

YT: Sempre plantem arbres perquè sigui agradable caminar davant d’aquests espais als quals em referia; però a una escala més gran, l’espai urbà japonès és molt diferent de l’europeu. Nosaltres no tenim places amb una església i un ajuntament que delimitin un espai obert on tothom pot reunir-se. L’espai públic europeu està molt ben construït i representat. En el cas del Japó, l’espai públic està molt més relacionat amb el moment i tot el que acompanya les estacions. El temps dels cirerers en flor, a la fi de març o al començament d’abril, n’és el millor exemple. Quan els cirerers estan en flor, la gent surt a gaudir de la nova temporada de primavera. Llavors a la gent li agrada sortir per admirar els cirerers, però també per gaudir de la sincronia d’aquesta trobada entre moltes persones diferents que comparteixen el mateix moment al mateix lloc. Al Japó, l’espai públic està més relacionat amb la sincronia d’un esdeveniment que succeeix a la ciutat, que ens proporciona la naturalesa o que està relacionat amb rituals religiosos. La gent gaudeix més de l’espai públic amb aquesta sensibilitat envers allò que és temporal. I això és molt diferent del que s’esdevé en la cultura europea. El nostre espai públic està menys programat i determinat. Portem uns llençols i bevem sake, cantem i parlem amb els veïns. És un moment de goig enorme per a qualsevol persona japonesa. Relaxes els límits del teu jo i et fons amb la multitud.

/// Imatge de capçalera: Designboom

Una conversa amb Martí Anson i Manel Brullet.

Quaderns: Podríeu contextualitzar per què durant els seixanta i setanta es va recuperar la tradició cooperativa i quins són els factors que li van permetre ressorgir? Quina va ser la teva implicació, Manel?

Manel Brullet: La veritat és que per a nosaltres va ser una cosa bastant natural. Estàvem molt implicats políticament i, a més, tots teníem una edat en la qual o bé ens casàvem o bé teníem parella i buscàvem un pis. En aquest sentit, més enllà de les raons polítiques, que hi eren, l’associació cooperativa ens permetia obtenir un habitatge a un preu molt assequible. Sortia tan bé de preu que, en el cas del primer bloc que vam fer, alguns dels paletes que hi treballaven s’hi van apuntar en assabentar-se del que costava un habitatge.

Martí Anson: En paraules del meu pare, tot aquest moviment sorgeix com un bolet. M’agrada molt aquesta expressió. Podríem dir que l’activitat mateixa del moviment fa que, de mica en mica, aquest vagi agafant una identitat i un poder polític fort. Hem de pensar que la cooperativa d’habitatges no anava sola, sinó que sorgia dins d’un sistema en què s’incloïen també la cooperativa de cultura, la de crèdit, etc. i que, per tant, formava part d’un conjunt.

MB: Sí. I, d’altra banda, també érem conscients d’una tradició. Per això vam voler connectar amb els antics cooperativistes. A Mataró hi havia hagut una activitat cooperativa fortíssima, però molts dels locals van ser confiscats després de la Guerra Civil i mai no van ser retornats. Aquesta tradició va pesar moltíssim en el nostre context.

Fotografia / Photograph: Jaume Rovira

Q: Com és lògic, hi havia clients molt heterogenis sota l’aixopluc d’un únic projecte. Com funcionava la cooperativa a l’hora de projectar l’edifici i quin procés seguíeu?

MB: Quan projectàvem l’edifici fèiem regularment assemblees entre els membres de la cooperativa en què cadascú suggeria determinades coses. No era senzill perquè tothom tenia les seves idees, de manera que finalment vam decidir fer un confessionari al despatx: els cooperativistes hi venien i nosaltres adaptàvem les solucions a mida per a cada usuari. De fet, no ens plantejàvem simplement proposar un bloc d’habitatges i dir-los que s’hi arreglessin tal com estava.

Com que era una crugia molt profunda, s’hi podien col·locar envans de diverses maneres, de tal forma que molta gent va decidir la distribució que li resultava més adequada. Era una meravella entrar-hi i veure el que havien fet finalment. N’hi havia molts de diferents.

En qualsevol cas, la gent de les cooperatives era relativament homogènia, no tant des del punt de vista econòmic com pel que fa a idees i, en aquest sentit, estaven d’acord en una sèrie de principis i una certa forma de veure el món, cosa que facilitava molt la feina.

MA: No obstant això, una cosa que sempre m’ha agradat molt és que la gent implicada tenia ideals polítics molt diferents. Hi convivien els d’Unió amb esquerrans i comunistes…

MB: És cert, però en qualsevol cas tots eren antifranquistes.

Q: Això és interessant perquè a vegades s’associen determinats models ideològics amb les cooperatives. Per cert, quines eren les implicacions urbanes del projecte de cooperativa?

MB: Respecte al barri, l’avantatge de ser una cooperativa era que et permetia construir molt menys del que la normativa preveia atès que no hi havia ànim de lucre. Si la normativa ens permetia 100 habitatges, nosaltres en vam fer 60, de manera que podíem baixar l’alçada de l’edifici a sud per permetre un millor assolellament i, tot això, rebaixant moltíssim el preu respecte als habitatges del voltant i amb millors qualitats.

Q: Ens agradaria parlar també de la petita escala dels mobles i les cuines que hi vau dissenyar, que vau anomenar “cuines laboratori”. Quina és la seva història?

MB: L’arquitecte Narcís Major col·laborava amb mi en el projecte de la cooperativa i una de les coses que feia era el disseny de les cuines. I, respecte als mobles, en molts casos la cosa succeïa d’una manera molt natural. La gent anava a buscar en Joaquim Anson, li deia què necessitava i ell, simplement, ho feia. Jo mateix no li havia dibuixat mai un moble, simplement l’hi explicava i aleshores ell el construïa. Era una interrelació molt personal i també molt artesanal.

MA: He relacionat la feina del meu pare amb una forma de producció i gestió col·laborativa, on cadascú hi aportava el que podia amb la seva feina. Però la veritat és que no es dedicava professionalment als mobles. Recordo que treballava als vespres i quan jo arribava a casa hi havia molta gent al menjador parlant o fent dibuixos que ell construïa durant les estones lliures.

Fotografia / Photograph: Jaume Rovira

Q: Respecte a aquesta cuina amb calaixos passants, es fa difícil no pensar en les que va dissenyar Charlotte Perriand.

MA: Estic segur que la coneixien, però és completament casual. Van ser una colla d’esponges que ho van anar absorbint tot i després ho van deixar anar.

Q: És una imatge o idea que flota en l’ambient.

MA: La gràcia d‘això és que tot és molt anònim. Els pisos de la cooperativa de Mataró són molt anònims, els va fer en Manel, però sembla que no tenien tant la vocació de transcendir com la de portar a terme la seva funció. Això és el que buscaven més enllà del renom.

MB: El model cooperatiu evidenciava molt clarament el valor d’ús oposat al valor de canvi. Evidentment, nosaltres estàvem totalment a favor del valor d’ús. Era cabdal i continua sent-ho en qualsevol projecte que es faci en aquests moments. En aquest sentit, treballàvem molt a gust amb la cooperativa, enmig d’un ambient antifranquista i d’una gran energia.

MA: El mobles del meu pare apareixen en aquest context i, en especial, gràcies a la figura de l’arquitecte Jordi Capell, que el va convèncer i li va donar l’oportunitat de fer unes cuines i uns mobles per a un projecte a Canet. A partir d’aquí és on es comença a generar tota la història. Però funcionava simplement perquè algú conegut li ho demanava.

MB: Pensant-ho ara, la veritat és que en cap moment et plantejaves que podies comprar-los a la botiga. Tenies molt clar que te’ls feies i, a més, costaven poquíssim, gairebé la meitat de preu que qualsevol moble que poguessis comprar en qualsevol lloc.

Sorteig dels habitatges. Housing Lottery

Q: De fet, el mobles que en Miguel Milà va començar a comercialitzar amb l’empresa Tramo (abreviatura de “trabajos molestos”), eren una cosa amb vocació de ser assequible.

MA: La prova és que la majoria de pisos de la cooperativa tenien els mobles del meu pare i els llums d’en Milà. Però, en qualsevol cas, el meu pare no enfocava el disseny de la manera com ho feia en Milà. Ell simplement volia resoldre els problemes individuals i si algú necessitava, posem per cas, un llit, doncs buscava la manera de fer-lo amb els diners que hi havia.

Q: Un aspecte interessant de la figura del teu pare és que no havia estudiat ni arquitectura ni disseny. D’alguna manera, hi havia una consciència de l’usuari envers l’habitatge segons la qual tothom pot reflexionar i actuar sobre allò que és quotidià i domèstic.

MA: En qualsevol cas, el que avui s’hauria de recuperar és la idea de resoldre els problemes entre tots. Quan parles amb qualsevol dels que hi van participar veus, per la il·lusió amb què en parlen, que allò era tot un esdeveniment.

MB: Fa poc em van convidar a la cooperativa quan hi van celebrar els 50 anys i vaig adonar-me que encara coneixia la meitat de la gent del bloc. Encara funciona, potser perquè l’edifici es consolida al voltant d’una plaça. De fet, estàvem directament influïts pels habitatges de Ricardo Bofill. El Walden era per a nosaltres un projecte molt important on realment existia la idea de comunitat. Era molt clar que no estàvem projectant 60 habitatges per separat, sinó que estàvem construint una comunitat de gent que compartia un espai comú.

MA: Es pensava en termes de satisfacció per sobre del rendiment econòmic. Aquesta actitud passa a tenir, de mica en mica, un poder polític. Sempre he dit que els mobles, la cooperativa, etc. agafen una entitat política i estètica que té com a objectiu trencar amb el que hi havia, potser sense adonar-se’n completament.

MB: L’estètica, en aquest cas, tenia una clara voluntat de ruptura.

MA: També hi ha hagut l’especialització. Progressivament ens hem anat especialitzant en un àmbit molt limitat i, paral·lelament, ens hem anat individualitzant. Crec que ara és més difícil crear vincles.

Q: Sembla que l’arquitectura no s’ha lliurat d’aquesta progressiva especialització. Per cert, Martí, com va començar la teva investigació sobre les cooperatives?

MA: En principi vaig voler fer un catàleg de mobles del meu pare, però quan vaig començar les entrevistes, tothom se n’anava contínuament cap a les cooperatives. Aleshores vaig veure que la història de tots aquells mobles no sobrevivia si no es parlava de tot allò que els havia envoltat, de la mateixa manera que els pisos de la cooperativa no es poden explicar si no s’explica el moviment cooperativista.

Durant les entrevistes que vaig fer, la paraula dignitat era, potser, una de les que més sortia. No es parlava de luxe, sinó d’aconseguir coses a baix cost però dignes. Mobles dignes, cases dignes. Sense parlar de tot això, els mobles no tenen cap mena de sentit.

/// Text publicat en Quaderns #265 “House and Contradiction”