Quaderns

D'arquitectura i urbanisme

Publicació del Col·legi d'arquitectes de Catalunya

1967-1969, una cooperativa. Una conversa amb Martí Anson i Manel Brullet

3

Quaderns #265

Mataró és una de les poblacions de Catalunya on els moviments cooperatius van tenir una presència més important durant les dècades de 1960 i 1970, seguint una tradició que es remunta fins al final del segle XIX. L’arquitecte Manel Brullet, entre d’altres, s’hi va implicar durant aquest període i va dissenyar dues cooperatives d’habitatge que hem volgut revisitar des del context actual. Aquests moviments cooperatius s’estenien molt més enllà de l’arquitectura i els blocs d’habitatges i arribaven, fins i tot, a la petita escala del mobiliari domèstic. Com a part del seu treball investigador i artístic, Martí Anson ha recuperat aquest episodi a partir del mobiliari que va produir el seu pare, Joaquim Anson, membre juntament amb Manel Brullet i molts d’altres d’un moviment cooperatiu que transcendia professions i estatus socials.

Una conversa amb Martí Anson i Manel Brullet.

Quaderns: Podríeu contextualitzar per què durant els seixanta i setanta es va recuperar la tradició cooperativa i quins són els factors que li van permetre ressorgir? Quina va ser la teva implicació, Manel?

Manel Brullet: La veritat és que per a nosaltres va ser una cosa bastant natural. Estàvem molt implicats políticament i, a més, tots teníem una edat en la qual o bé ens casàvem o bé teníem parella i buscàvem un pis. En aquest sentit, més enllà de les raons polítiques, que hi eren, l’associació cooperativa ens permetia obtenir un habitatge a un preu molt assequible. Sortia tan bé de preu que, en el cas del primer bloc que vam fer, alguns dels paletes que hi treballaven s’hi van apuntar en assabentar-se del que costava un habitatge.

Martí Anson: En paraules del meu pare, tot aquest moviment sorgeix com un bolet. M’agrada molt aquesta expressió. Podríem dir que l’activitat mateixa del moviment fa que, de mica en mica, aquest vagi agafant una identitat i un poder polític fort. Hem de pensar que la cooperativa d’habitatges no anava sola, sinó que sorgia dins d’un sistema en què s’incloïen també la cooperativa de cultura, la de crèdit, etc. i que, per tant, formava part d’un conjunt.

MB: Sí. I, d’altra banda, també érem conscients d’una tradició. Per això vam voler connectar amb els antics cooperativistes. A Mataró hi havia hagut una activitat cooperativa fortíssima, però molts dels locals van ser confiscats després de la Guerra Civil i mai no van ser retornats. Aquesta tradició va pesar moltíssim en el nostre context.

Fotografia / Photograph: Jaume Rovira

Fotografia / Photograph: Jaume Rovira

Q: Com és lògic, hi havia clients molt heterogenis sota l’aixopluc d’un únic projecte. Com funcionava la cooperativa a l’hora de projectar l’edifici i quin procés seguíeu?

MB: Quan projectàvem l’edifici fèiem regularment assemblees entre els membres de la cooperativa en què cadascú suggeria determinades coses. No era senzill perquè tothom tenia les seves idees, de manera que finalment vam decidir fer un confessionari al despatx: els cooperativistes hi venien i nosaltres adaptàvem les solucions a mida per a cada usuari. De fet, no ens plantejàvem simplement proposar un bloc d’habitatges i dir-los que s’hi arreglessin tal com estava.

Com que era una crugia molt profunda, s’hi podien col·locar envans de diverses maneres, de tal forma que molta gent va decidir la distribució que li resultava més adequada. Era una meravella entrar-hi i veure el que havien fet finalment. N’hi havia molts de diferents.

En qualsevol cas, la gent de les cooperatives era relativament homogènia, no tant des del punt de vista econòmic com pel que fa a idees i, en aquest sentit, estaven d’acord en una sèrie de principis i una certa forma de veure el món, cosa que facilitava molt la feina.

MA: No obstant això, una cosa que sempre m’ha agradat molt és que la gent implicada tenia ideals polítics molt diferents. Hi convivien els d’Unió amb esquerrans i comunistes…

MB: És cert, però en qualsevol cas tots eren antifranquistes.

Q: Això és interessant perquè a vegades s’associen determinats models ideològics amb les cooperatives. Per cert, quines eren les implicacions urbanes del projecte de cooperativa?

MB: Respecte al barri, l’avantatge de ser una cooperativa era que et permetia construir molt menys del que la normativa preveia atès que no hi havia ànim de lucre. Si la normativa ens permetia 100 habitatges, nosaltres en vam fer 60, de manera que podíem baixar l’alçada de l’edifici a sud per permetre un millor assolellament i, tot això, rebaixant moltíssim el preu respecte als habitatges del voltant i amb millors qualitats.

Q: Ens agradaria parlar també de la petita escala dels mobles i les cuines que hi vau dissenyar, que vau anomenar “cuines laboratori”. Quina és la seva història?

MB: L’arquitecte Narcís Major col·laborava amb mi en el projecte de la cooperativa i una de les coses que feia era el disseny de les cuines. I, respecte als mobles, en molts casos la cosa succeïa d’una manera molt natural. La gent anava a buscar en Joaquim Anson, li deia què necessitava i ell, simplement, ho feia. Jo mateix no li havia dibuixat mai un moble, simplement l’hi explicava i aleshores ell el construïa. Era una interrelació molt personal i també molt artesanal.

MA: He relacionat la feina del meu pare amb una forma de producció i gestió col·laborativa, on cadascú hi aportava el que podia amb la seva feina. Però la veritat és que no es dedicava professionalment als mobles. Recordo que treballava als vespres i quan jo arribava a casa hi havia molta gent al menjador parlant o fent dibuixos que ell construïa durant les estones lliures.

Fotografia / Photograph: Jaume Rovira

Fotografia / Photograph: Jaume Rovira

Q: Respecte a aquesta cuina amb calaixos passants, es fa difícil no pensar en les que va dissenyar Charlotte Perriand.

MA: Estic segur que la coneixien, però és completament casual. Van ser una colla d’esponges que ho van anar absorbint tot i després ho van deixar anar.

Q: És una imatge o idea que flota en l’ambient.

MA: La gràcia d‘això és que tot és molt anònim. Els pisos de la cooperativa de Mataró són molt anònims, els va fer en Manel, però sembla que no tenien tant la vocació de transcendir com la de portar a terme la seva funció. Això és el que buscaven més enllà del renom.

MB: El model cooperatiu evidenciava molt clarament el valor d’ús oposat al valor de canvi. Evidentment, nosaltres estàvem totalment a favor del valor d’ús. Era cabdal i continua sent-ho en qualsevol projecte que es faci en aquests moments. En aquest sentit, treballàvem molt a gust amb la cooperativa, enmig d’un ambient antifranquista i d’una gran energia.

MA: El mobles del meu pare apareixen en aquest context i, en especial, gràcies a la figura de l’arquitecte Jordi Capell, que el va convèncer i li va donar l’oportunitat de fer unes cuines i uns mobles per a un projecte a Canet. A partir d’aquí és on es comença a generar tota la història. Però funcionava simplement perquè algú conegut li ho demanava.

MB: Pensant-ho ara, la veritat és que en cap moment et plantejaves que podies comprar-los a la botiga. Tenies molt clar que te’ls feies i, a més, costaven poquíssim, gairebé la meitat de preu que qualsevol moble que poguessis comprar en qualsevol lloc.

Sorteig dels habitatges. Housing Lottery

Sorteig dels habitatges. Housing Lottery

Q: De fet, el mobles que en Miguel Milà va començar a comercialitzar amb l’empresa Tramo (abreviatura de “trabajos molestos”), eren una cosa amb vocació de ser assequible.

MA: La prova és que la majoria de pisos de la cooperativa tenien els mobles del meu pare i els llums d’en Milà. Però, en qualsevol cas, el meu pare no enfocava el disseny de la manera com ho feia en Milà. Ell simplement volia resoldre els problemes individuals i si algú necessitava, posem per cas, un llit, doncs buscava la manera de fer-lo amb els diners que hi havia.

Q: Un aspecte interessant de la figura del teu pare és que no havia estudiat ni arquitectura ni disseny. D’alguna manera, hi havia una consciència de l’usuari envers l’habitatge segons la qual tothom pot reflexionar i actuar sobre allò que és quotidià i domèstic.

MA: En qualsevol cas, el que avui s’hauria de recuperar és la idea de resoldre els problemes entre tots. Quan parles amb qualsevol dels que hi van participar veus, per la il·lusió amb què en parlen, que allò era tot un esdeveniment.

MB: Fa poc em van convidar a la cooperativa quan hi van celebrar els 50 anys i vaig adonar-me que encara coneixia la meitat de la gent del bloc. Encara funciona, potser perquè l’edifici es consolida al voltant d’una plaça. De fet, estàvem directament influïts pels habitatges de Ricardo Bofill. El Walden era per a nosaltres un projecte molt important on realment existia la idea de comunitat. Era molt clar que no estàvem projectant 60 habitatges per separat, sinó que estàvem construint una comunitat de gent que compartia un espai comú.

MA: Es pensava en termes de satisfacció per sobre del rendiment econòmic. Aquesta actitud passa a tenir, de mica en mica, un poder polític. Sempre he dit que els mobles, la cooperativa, etc. agafen una entitat política i estètica que té com a objectiu trencar amb el que hi havia, potser sense adonar-se’n completament.

MB: L’estètica, en aquest cas, tenia una clara voluntat de ruptura.

MA: També hi ha hagut l’especialització. Progressivament ens hem anat especialitzant en un àmbit molt limitat i, paral·lelament, ens hem anat individualitzant. Crec que ara és més difícil crear vincles.

Q: Sembla que l’arquitectura no s’ha lliurat d’aquesta progressiva especialització. Per cert, Martí, com va començar la teva investigació sobre les cooperatives?

MA: En principi vaig voler fer un catàleg de mobles del meu pare, però quan vaig començar les entrevistes, tothom se n’anava contínuament cap a les cooperatives. Aleshores vaig veure que la història de tots aquells mobles no sobrevivia si no es parlava de tot allò que els havia envoltat, de la mateixa manera que els pisos de la cooperativa no es poden explicar si no s’explica el moviment cooperativista.

Durant les entrevistes que vaig fer, la paraula dignitat era, potser, una de les que més sortia. No es parlava de luxe, sinó d’aconseguir coses a baix cost però dignes. Mobles dignes, cases dignes. Sense parlar de tot això, els mobles no tenen cap mena de sentit.

/// Text publicat en Quaderns #265 “House and Contradiction”

Etiquetes: , , ,

Una resposta a “1967-1969, una cooperativa. Una conversa amb Martí Anson i Manel Brullet”

  1. [...] Cooperatives, de la propietat a l’us. Una conversa. P13 1967-1969, una cooperativa. Una conversa amb Martí Anson i Manel Brullet P18 Fideicomisos inmobiliarios. Sebastián Adamo. P22 Diyarbakir: Allotjar la ciutat. Entrevista a [...]

Deixa un comentari

Etiquetes

AftertheParty agenda Anuari Anuario architecture Archivo Arxiu assaig Barcelona Books Close Closer coac contributions contributors Convidat Displaying Architecture doméstica Editorial events exhibitions exposiciones Guerrilla Interviews House and Contradiction housing infraestructura Interviews news Noticias números Observatori Parainfraestructures politics Política Prada-Poole preservació Preservat al Buit projects proyectos Publications Reaccions representación Reseñas review Sessions vivienda

Números anteriors

Quaderns d'arquitectura i urbanisme és la revista del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya