Ada Louise Huxtable, ”The Joy of Architecture” (1978)

Personatge 1: Cada època estableix una relació particular amb l’arquitectura del passat. Progressivament disminueix la distància entre l’edat de la cosa construïda i la necessitat de preservar-la.

Personatge 2: Intervenir sobre arquitectura existent implica un exercici històric però alhora historiogràfic. No només perquè es modifica un document que captura i reflecteix un instant del passat, sinó perquè la manera com es modifica opera directament sobre la comprensió futura, sobre la manera com apareixerà representat.

Personatge 1: Preservar, actuar sobre el passat, significa projectar retroactivament la història i per tant implica reflexionar sobre els límits de l’autenticitat. D’altra banda, quins són els límits de la preservació? Sovint, quan parlem de preservació oblidem que l’essència del preexistent era una cosa de la qual la gran Història n’havia fet cas omís, una olor, una experiència sense la qual tot aquell univers particular ja no és reproduïble.

Personatge 2: La preservació ha estat al servei d’interessos polítics i ideològics. Qui i com decideix què ha de ser respectat, què es pot destruir? Preservar és inventar la història? Quins són els límits de la reproducció? D’altra banda, ha de ser reconstruïda una cosa temps després d’haver desaparegut? Quant ha de durar un edifici? Són legítimes la rèplica, la còpia, el simulacre?

Personatge 1: Tradicionalment, la preservació ha estat entesa com a cristal·lització de l’existent. Preservem. Però com preservar el que sempre canvia, allò que succeeix a l’interior del que està construït, l’ús, és a dir, l’autèntica arquitectura?

*(Diàleg extemporani entre un personatge de 1876 i un personatge de 2011.)

Imatge: Brodsky & Utkin
Columbarium Habitabile, 1989-90
from “Projects portfolio, 1981-90″
35 etchings, ed. of 30
43″ x 31-3/4 (F)
Photo: D. James Dee
Courtesy Ronald Feldman Fine Arts, New York / www.feldmangallery.com

“En inclinar-me sobre el parapet de ciment, vaig adonar-me que un silenci immens planava sobre el paisatge. Per alguna estranya circumstància, cap avió estava a punt d’aterrar o enlairar-se a les pistes de l’aeroport. […] Examinant amb atenció aquest regne silenciós, que era el paisatge de la meva vida, vaig advertir que em trobava delimitat per un horitzó invariablement artificial, parapets elevats, terraplens, rampes d’accés, entroncaments d’autopistes. Els vehicles estaven allà tancats com entre les parets d’un cràter de diversos quilòmetres de circumferència. El silenci continuava.”
J.G. Ballard, Crash

Tota infraestructura, com a element pertanyent a la configuració social del territori, forma part d’un camp invisible, un àmbit situat més enllà del context físic immediat i tangible. Els ports, les terminals i les xarxes són suports vitals per a les nostres economies. No obstant això, la creixent velocitat i la ràpida transformació dels nostres hàbits i formes de consum també han evidenciat la fragilitat dels vincles existents entre la naturalesa del consum –immaterial i canviant–i el seu suport físic, la qual cosa fa cada vegada més urgent la necessitat de reflexionar sobre les conseqüències atribuïbles a la diferència de tempos entre l’arquitectura i les fluctuacions del mercat, entre allò que és material i allò que és volàtil.

Durant bona part del segle passat, l’arquitectura i l’urbanisme van perpetuar la representació heroica de les infraestructures. No era pas un edifici el que apareixia en primer plànol a la sobrecoberta d’Space, Time & Architecture**, sinó un nus viari, de la mateixa manera que l’strip de Las Vegas va ser emblema del paradigma postmodern. Aquesta concepció infraestructural es va posar en dubte durant la dècada dels seixanta i setanta, quan alguns experiments van reivindicar, no sense una certa ingenuïtat, la possibilitat d’una arquitectura instantània capaç d’evidenciar la disfunció existent entre la vida útil, la producció i el consum de les infraestructures.

Ens sembla que és moment de repensar un model infraestructural en què els riscos d’obsolescència augmenten cada vegada més de pressa. Aquesta hauria de ser, precisament ara, una de les tasques dels arquitectes: reivindicar i domesticar un marc que habitualment ha quedat desplaçat del seu àmbit d’acció.

Conscients de l’escassetat de recursos, és moment de reactualitzar i reprogramar, des dels marges, els rígids models del passat mitjançant infraestructures flexibles i allunyades de tota retòrica.

* J.G. Ballard, Crash, London, Vintage, 1995.
** Sigfried Gideon, Space, Time and Architecture, the Growth of a New Tradition, Cambridge, Harvard University, 1941.

Fotografia: Coke Bartrina (Aeroport de Girona-Costa Brava)

A. Camus La chute. Paris: Ed. Gallimard, 1986 p.42

En aquest primer número s’aborden les condicions de la situació actual després d’una època de gran auge productiu.

Es recullen aquí obres, filosofies de treball i línies de pensament sensibles a les oportunitats que es presenten en allò que no és específicament arquitectura produïda ex novo: formes d’aprofitar, reinterpretar o reapropiar-se de l’existent generant valor més enllà d’allò construït. Projectes en els quals conflueixen i se superposen diversos estrats temporals.

“After the party” fa aquí referencia a un instant de suspensió entre dos períodes i maneres d’afrontar la producció i la reflexió arquitectònica marcats per lògiques diferents. El que distingeix aquests dos temps i maneres de fer té a veure amb les seves regles de joc, amb les condicions i constriccions de l’arquitectura en contextos socials o econòmics diferents.

Aquest instant de suspensió sobre el qual ens trobem no pertany a cap d’aquests temps i, precisament per això, reclama una resposta, la presa de partit en una o una altra direcció. La formació i assumpció de les seves pròpies regles.

No obstant això, no es tracta aquí de projectar una mirada melancòlica o moralitzadora sobre el passat immediat, sinó de reactualizar una exigència crítica que ens permeti afrontar les renovades i cada vegada més exigents regles del joc que el panorama actual imposa.

En aquest sentit, 1993 i la plaça de les Glòries revisitats des del present són, en més d’un aspecte, un temps i un lloc d’oportunitat.