Aquesta anomalia, en el context de la crítica arquitectònica, és el fet que la força i allò cridaner d’aquestes parainfraestructures, paradoxalment, rau en la forma en què han estat dissenyades, en certa mesura, fent cas omís de l’estètica. Les parainfraestructures es construeixen amb els materials banals de la innovació industrial del segle vint (teles sintètiques, geotèxtils, plàstics industrials) en lloc dels acabats refinats i costosos de l’alta arquitectura corporativa. En termes estructurals, depenen de lligams, corretges, varetes flexibles i compressors d’aire –enginyeria temporal, elàstica, contingent–.

En aquest sentit, aquestes parainfraestructures arquitectòniques s’apropen a un nou tipus d’infraestructures al que l’editorial i els assajos de John May sobre “Infraestructuralisme” o “Infraestructura i temps” de Javier García-Germán fan una crida a través de les seves crítiques de que el “model infraestructural els riscos del qual de quedar obsolet augmenten cada vegada més de pressa“ [1] :

“Davant d’aquesta visió estàtica, les infraestructures han estat recentment conceptualitzades com a sistemes oberts. Si en la modernitat s’ideaven com a sistemes aïllats, altament especialitzats i invariables davant contingències externes, ara han passat a entendre’s com a sistemes interactius, amb una organització espacial –estructura– i un comportament –funcionament– concrets en contínua adaptació a unes condicions de contorn canviants.” [2]

La capacitat de resposta i adaptació d’aquestes noves infraestructures alternatives contrasta amb les qualitats de la infraestructura dura tradicional de la mateixa manera que la flexibilitat i la contingència de la seva enginyeria contrasta amb les qualitats de l’enginyeria constructiva tradicional.

Allò rellevant d’aquestes parainfraestructures (tant com a classe d’objecte arquitectònic com a format alternatiu d’infraestructures) no és només en termes estètics; sinó també organitzatius, en el sentit de que les parainfraestructures operen fonamentalment com a arquitectures organitzatives. De fet, les seves qualitats estètiques estan supeditades a les seves qualitats organitzatives –la forma de la Instant City es deriva de les activitats que allotja en el seu interior, en lloc d’ajustar les activitats interiors a la seva forma exterior.

Curiosament, això apunta a la manera en què les parainfraestructures s’assemblen més a les infraestructures heroiques modernes del segle vint del que es diferencien d’elles: el poder estètic d’ambdues ve de la traducció brusca de qualitats organitzatives en estructura material. [3] De la mateixa forma en què el rellevant de la proposta de Roger Sauquet per a “Solucions d’urgència” ve de la visió dels interiors d’aeroports abandonats contínuament reestructurats a través de dictats programàtics d’una arquitectura de “versatilitat interna” temporal i provisional, molt de l’atractiu i el poder estètic de la infraestructura tradicional –pensem en els bucles suspesos d’un distribuïdor vial elevat o una presa dominant un riu– ve de l’enllaç directe entre com l’estructura es compon i com organitza. Fer alteracions estètiques a una infraestructura sense considerar el seu acompliment organitzatiu impedeix, en el millor dels casos, accedir a aquesta font del sublim; en el pitjor dels casos genera una escletxa entre la infraestructura i la qualitats que li donen tanta potència estètica.

Així, mentre el desplegament de parainfraestructures i infraestructures dures respon a condicions radicalment diferents i genera potencials divergents, en tots dos casos l’arquitecte, si vol aprofitar tot el seu potencial estètic, ha d’aprendre precisament a subordinar l’estètica.

*Fotografia:  Steve Jackson (ourmanwhere)