“En inclinar-me sobre el parapet de ciment, vaig adonar-me que un silenci immens planava sobre el paisatge. Per alguna estranya circumstància, cap avió estava a punt d’aterrar o enlairar-se a les pistes de l’aeroport. […] Examinant amb atenció aquest regne silenciós, que era el paisatge de la meva vida, vaig advertir que em trobava delimitat per un horitzó invariablement artificial, parapets elevats, terraplens, rampes d’accés, entroncaments d’autopistes. Els vehicles estaven allà tancats com entre les parets d’un cràter de diversos quilòmetres de circumferència. El silenci continuava.”
J.G. Ballard, Crash

Tota infraestructura, com a element pertanyent a la configuració social del territori, forma part d’un camp invisible, un àmbit situat més enllà del context físic immediat i tangible. Els ports, les terminals i les xarxes són suports vitals per a les nostres economies. No obstant això, la creixent velocitat i la ràpida transformació dels nostres hàbits i formes de consum també han evidenciat la fragilitat dels vincles existents entre la naturalesa del consum –immaterial i canviant–i el seu suport físic, la qual cosa fa cada vegada més urgent la necessitat de reflexionar sobre les conseqüències atribuïbles a la diferència de tempos entre l’arquitectura i les fluctuacions del mercat, entre allò que és material i allò que és volàtil.

Durant bona part del segle passat, l’arquitectura i l’urbanisme van perpetuar la representació heroica de les infraestructures. No era pas un edifici el que apareixia en primer plànol a la sobrecoberta d’Space, Time & Architecture**, sinó un nus viari, de la mateixa manera que l’strip de Las Vegas va ser emblema del paradigma postmodern. Aquesta concepció infraestructural es va posar en dubte durant la dècada dels seixanta i setanta, quan alguns experiments van reivindicar, no sense una certa ingenuïtat, la possibilitat d’una arquitectura instantània capaç d’evidenciar la disfunció existent entre la vida útil, la producció i el consum de les infraestructures.

Ens sembla que és moment de repensar un model infraestructural en què els riscos d’obsolescència augmenten cada vegada més de pressa. Aquesta hauria de ser, precisament ara, una de les tasques dels arquitectes: reivindicar i domesticar un marc que habitualment ha quedat desplaçat del seu àmbit d’acció.

Conscients de l’escassetat de recursos, és moment de reactualitzar i reprogramar, des dels marges, els rígids models del passat mitjançant infraestructures flexibles i allunyades de tota retòrica.

* J.G. Ballard, Crash, London, Vintage, 1995.
** Sigfried Gideon, Space, Time and Architecture, the Growth of a New Tradition, Cambridge, Harvard University, 1941.

Fotografia: Coke Bartrina (Aeroport de Girona-Costa Brava)

Però, què significa dir que un sistema d’infraestructures gestiona eficientment el seu entorn? Analitzem dos casos d’una categoria específica d’assumptes infraestructurals: el problema dels efluents humans o residus corporals.

En els primers anys de creixement urbà, Chicago s’assentava sobre una extensió completament plana de roca completament plana. En aquell temps, la població bregava amb el problema dels efluents amb un simple sistema de rases de drenatge. Tanmateix, a mitjan segle XIX les rases es van convertir en canals oberts d’aigües residuals estancades i van arribar a ser vistes com una amenaça per a la salut. La ciutat va abordar aquest problema mitjançant un projecte de “modernització” de dues fases en deu anys.

En primer lloc, el centre de la ciutat es va alçar uns quants metres a fi de proporcionar un pendent suficient para assegurar nivells de flux adequats. A continuació, el primer sistema de clavegueram subterrani dels Estats Units va ser enterrat al vessant acabat de crear. El projecte es va completar el 1870 i, en termes de despesa relativa i esforç, va ser molt més radical que qualsevol cosa proposada avui pels defensors de les infraestructures. Va oferir el projecte una solució per al problema dels efluents de Chicago? Tornarem a la pregunta més tard. En qualsevol cas va assegurar que els efluents s’allunyessin eficientment del centre de la ciutat.

Ara agafem un exemple més recent, la planta de tractament d’Hyperion, que és la planta de tractament d’aigües residuals més gran de Los Angeles, de fet una de les més grans del món. Construïda inicialment el 1894 com un punt de descàrrega d’aigües residuals a la badia de Santa Mònica, va ser sotmesa a obres de modernització i millora en els anys setanta. Ara “processa i tracta 1.360 milions de litres al dia” i és considerada generalment com un dels grans èxits mediambientals dels Estats Units al segle XX.

Malgrat els cents anys que els separen, trobem en cada cas, crec, dues formes d’entendre aquest concepte tan modern d’infraestructures “funcionalment eficients”. La primera és a través del prisma del tipus de discurs de la gestió que acabem de citar; és a dir, a través del prisma d’un tipus específic de llenguatge en què la vida es considera abans de tot com un conjunt de problemes que es poden gestionar a través de tècniques adequades de manteniment, vigilància, etc. Es tracta d’un discurs que substitueix el concepte deductiu antic, normatiu, de “solució” pel concepte molt més extens, flexible i inductiu de “gestió”. És una orientació psicològica davant el món que s’ha estès en paral·lel al sorgiment i la maduració de la burocràcia moderna i a l’adiaforització que tipifica els seus subjectes. Sota el jou d’aquesta lògica, els problemes –que, en altres paraules, ja no són estrictament resolts, sinó gestionats i resolts– es representen com a conjunts de dades de seguiment estadístic, l’abast dels quals es restringeix a un àmbit determinat a través de processos de parametrització i regulació. Es tracta de la “gestió mediambiental” d’avui dia.

Però hi ha una segona possibilitat, un segon punt de vista sobre aquestes condicions, en el qual els elements d’infraestructura com Hyperion funcionen com a imatges de funcionalitat molt convincents, si s’admet, per exemple, que Hyperion pertany a un sistema que comprèn uns 10.500 quilòmetres de xarxes de clavegueram, que només durant aquesta dècada van tenir una mitjana d’aproximadament 600 “descàrregues accidentals” de categoria 1 cada any i que es troba dins un sistema territorial encara més extens que, segons els biòlegs, va alliberar uns 106 milions de litres d’aigües residuals en els cursos d’aigua de Califòrnia tan sols durant l’any 2008…

Només quan certes realitats innegables s’enfronten per il·luminar l’espai fosc subjacent a la retòrica del discurs de la gestió –on realitats sistèmiques s’amaguen descaradament; on a la modernitat li són mostrades les seves entranyes– podem reconèixer que instal·lacions com Hyperion exerceixen un paper actiu i molt visible en el gran mite de la gestionabilitat que conferim a les nostres infraestructures. Dit d’una altra manera: des de l’extensió radical durant el segle XIX, les infraestructures modernes han fet les tasques que se’ls van assignar garantint la distribució “correcta” dels continguts de la modernitat –neteja, comoditat, conveniència– mitjançant l’externalització contínua dels seus malestars.

Aquesta estratègia d’externalitat negativa ha tingut lloc simultàniament en dos registres: conceptual i substancial. Conceptualment, a través de paraules comunes com “subproducte”, “residus” i “efectes secundaris”, els malestars de les infraestructures són reinscrits contínuament dins un llenguatge de funcionalitat sistèmica. I, no obstant això, al mateix temps, la substancial emanació material de la modernització és alliberada contínuament a través de les infraestructures cap a un exterior que és alhora abstracte i real. Aquest exterior no és res més que qualsevol reposador designat d’acumulacions exponencials externalitzades contínuament: el centre de la ciutat o les seves perifèries territorialitzades, els països del sud o l’atmosfera superior, el pulmó interior o el teixit adipós… qualsevol lloc més enllà de l’abast normal de percepció de la població en relació amb una intervenció infraestructural.

En si mateixes, aquestes acumulacions són molt més substancials que els beneficis que proporcionen. La infraestructura dels efluents humans en nom de la higiene, la infraestructura de les primeres matèries en nom del capital, la infraestructura de la “transformació” animal en nom de la fam. En cada cas, les acumulacions gestionades superen els beneficis, de tal manera que el llenguatge funcional de les infraestructures, en cert sentit, sempre ha falsejat perfectament, o invertit precisament, la seva realitat material.

Això sempre ha estat així. El projecte de Chicago va intensificar instantàniament i exponencialment la quantitat d’efluents humans alliberats en un punt únic al riu Chicago. També va preparar el terreny per a una explosió demogràfica de proporcions gegantines, sense parangó al segle XIX. En última instància, el projecte va alterar de manera tan ràpida i dràstica la composició del riu que el 1906 Upton Sinclair va donar al tram central el nom de “Rierol bombollejant”, amb referència a l’enorme alliberament de gasos resultants de la descomposició d’efluents humans i entranyes de porcs.

Avui dia, en llocs com Hyperion, és a dir, als nodes discrets però evidents dels grans sistemes territorials, el concepte de gestió se centra en el tractament dels efluents a través de diversos processos fins que siguin “segurs”: ás a dir que la seva composició hagi aconseguit determinats paràmetres estadisticocompositius. En aquest moment, l’efluent líquid és “prou net per ser alliberat al mar a través d’un conducte submarí de vuit quilòmetres.” En altres paraules: tot és externalitzat, allunyat del nostre marc de percepció, substituït per la imatgeria d’una destresa de gestió.

Aquí ens enfrontem a una característica bastant notable d’aquest ardit perceptiu: que fins i tot els anomenats fracassos associats a aquests sistemes han arribat a materialitzar i reforçar el gran teatre del funcionalisme modern. L’afirmació que alguna cosa ha fallat temporalment és, per descomptat, un corol·lari lògic de la suposició que en general funciona correctament.

Prenguem com a exemple una fallada recent que, si bé superior en grandària a la mitjana, està lluny de ser atípica. El 2006, set milions i mig de litres d’aigües residuals van ser alliberats en una platja de Los Angeles, en un únic vessament, quan una estació de bombament situada al sud d’Hyperion va fallar. L’abocament es va prolongar durant 14 hores abans no es notifiqués, i més tard es va comentar com n’havia estat de sorprenent que fins i tot el sistema d’alarma complementari de seguretat hagués fallat. L’accident va portar les autoritats a tancar ràpidament la platja, mentre els equips d’emergència miraven de reparar l’estació de bombament i desviar les aigües residuals.

Tal com ha passat en altres vessaments similars, aquí ens trobem amb una barreja variada d’elements a través dels quals “els successos infraestructurals” es produeixen burocràticament, discursivament, sociopsicològicament: cinematogràficament. Mitjans de comunicació en “temps real”, pràctiques de modelació d’escenaris i investigació d’accidents, discursos de gestió de la prevenció, vigilància i resposta, relacions públiques i fanfarronada enginyeril com a polítiques de sanejament: tot un trist espectacle desenvolupant-se com una dramatúrgia urbana dels excrements. Esperançadors i sincers, envoltant el succés pertot arreu, aquests elements estableixen les relacions de causa i efecte. Formen una mena d’aparell perceptiu en què estan representats els processos d’infraestructura, abans de tot, com a espectacles localitzats, breus; fallades discretes i fugaces en xarxes d’altra banda benignes, esdeveniments tràgics que se’ns presenten en períodes de temps curts en llocs específics. Això també és gestió mediambiental: una projecció contínua, histriònica, de la salvació funcional i infraestructural.

A banda de les moltes ramificacions polítiques (o és que les infraestructures més eficients no són també les formes més eficaces de control de la població?), una de les qualitats inquietants d’aquesta fórmula genèrica basada en successos és l’exclusió gairebé total de les realitats més urgents a què s’enfronta el món actual. Moltes de les nostres catàstrofes en curs simplement no són aptes per als tipus de produccions espectaculars a què ens hem acostumat. En la majoria de casos són processos lents que es desenvolupen durant mesos, anys, dècades i segles. Sovint, la magnitud de la freqüència les fa invisibles als nostres mètodes de documentació: fenòmens microscòpics compostos per acumulacions que són, paradoxalment, imperceptiblement extensos.

Se’ns presenten dos compassos diferents, que s’oculten l’un a l’altre activament. El primer, el compàs de la gestió de les infraestructures, és el temps del raonament estadístic i del càlcul de variacions. De ritme ràpid i entretallat, està marcat per crescendos regulars, que anomenem accidents o avaries, i que són atribuïts immediatament sigui a una fallada temporal sigui a ineficiències localitzades solucionables. El compàs de gestió torna les fallades sistèmiques invisibles. El segon compàs, el compàs històric de les infraestructures o el compàs de les acumulacions, és una elegia que es desplega lentament, d’ona llarga, en la qual tota l’amplitud de la modernització és evident.

En el primer compàs, on el concepte d’eficiència s’ha format a fi d’excloure’n les exterioritzacions, la nostra retòrica de la gestió té sentit. En el segon, el llenguatge mateix sembla completament absurd, fins i tot contradictori.

La incapacitat generalitzada de reconèixer o acceptar el compàs històric de les acumulacions és el símptoma més pronunciat i obvi d’un infraestructuralisme arrelat. Particularment agut entre urbanistes i buròcrates, per als quals l’eficiència és gairebé una obsessió eròtica, l’infraestructuralisme és una patologia moderna en què la retòrica i la imatgeria del discurs de la gestió serveixen per esborrar qualsevol diferència entre modernització primària i reflexiva. L’infraestructuralisme està marcat per l’encobriment d’una veritat –una veritat terrible, insuportable per als moderns– que els mètodes més eficients de gestió mediambiental també són, de fet, els més destructius i malgastadors. És una mentida que ens diem a nosaltres mateixos en substitució de veritats que ens canviarien si ems hi haguéssim d’enfrontar; la principal coartada moral de la suposada superioritat de les nostres vides “civilitzades”, sense límitis.

Som ara completament incapaços de somiar amb antiinfraestructures? Amb urbanismes que no existeixin únicament a instàncies de la dispersió, distribució i externalització eficaces? Amb poblacions que no siguin víctimes de la seva pròpia maquinària cínica? De moment, interpretarem simplement aquest drama, voluntàriament cecs als circuits on es posi en escena?

Si descrivim  qualsevol acció  distreta del nostre cos, si traduïm els desplaçaments lleugers que, de cap a peus, tracen les cames negociant amb els pantalons o els braços,  ajustant-se  a l’interior de la samarreta, podrem reconèixer la dificultat d’assumir aquests desplaçaments com un acte únic. Més aviat, podrem descriure’ls com una superposició d’accions de coherència desconnectada.

No parlem de qualsevol moviment. No ens incumbeixen aquells que requereixen una certa concentració. El del tennista que acomoda el cos per transmetre energia cinètica a una pilota o el que gira una truita amb un cop sec de paella. En els dos casos, encara que l’exigència no és la mateixa, les cames ajusten la posició per donar estabilitat, el tors s’estira i deixa que els braços es col·loquin amb llibertat abans de clavar la fuetada. Les parts del cos actuen en consideració les unes amb les altres, amb una tremenda responsabilitat, atès que tothom sap que en el servei almenys hi ha una segona oportunitat però que seria del tot inacceptable acabar amb la truita per terra.

Els moviments que aquí ens interessen són uns altres, els que semblen governats de forma inconnexa. Com si estenguéssim aquesta curiosa expressió, estar fora de si, no només a quan hem perdut els nervis, sinó també a quan cadascun dels nervis ha decidit emprendre el camí pel seu compte. Estar fora de si és estar ocupant un altre lloc dins d’un mateix, o portar a algú les formes de ser d’algú altre. En aquest moviment col·lectiu i esquizofrènic del nostre cos distret, les diferents parts es lliuren a una funció que les situa en un sistema de referències específic: mentre la cama oscil·la assumint la velocitat que permet dissuadir la mosca de posar-s’hi, un dels braços avalua els efectes de la gravetat sobre el llibre que suporta i s’encarrega de contrarestar-los per mantenir constant la distància als ulls. Tot i que el cervell dicta totes aquestes ordres, les parts han passat a ser partícips d’altres sistemes, ja no són un sol cos sinó una agrupació heterogènia de sistemes. O, per dir-ho d’una altra manera, som una regió de l’espai que incorpora porcions d’altres sistemes.

En el conjunt de les pràctiques arquitectòniques aquesta construcció d’agrupacions heterogènies s’ha donat de forma permanent i distreta fora dels àmbits acadèmics, i només de forma intermitent dins els contextos acadèmics, emergint quan els pensaments radicals o ortodoxos, qualssevol que fossin els seus objectius, semblaven debilitar-se. Les pràctiques del rococó gairebé sempre menystingudes o qualificades de divertiment vacu són un clar exemple de la poca representativitat que al llarg de la història han tingut aquest tipus d’actituds.[1]

Els trossejaments del món i les lectures fragmentades dels interiors rococós implicaven una desaparició de l’objecte arquitectònic per multiplicitat i per escala. El món no es construïa, sinó que es moblava. Aquest desplaçament és summament important ja que en qualsevol moblament la relació i participació dels objectes amb els altres és fonamental. A l’habitació, i per extensió a la resta de materialitzacions, els objectes són substituïbles, reorganitzables i intercanviables, i al mateix temps construeixen situacions, descriuen actituds i mostren afinitats. En definitiva, el rococó proposava d’una manera diferent la modernitat que coneixem. Davant d’una ètica fixada, s’establien uns consells d’urbanitat disseminats a través dels diversos objectes que constitueixen la quotidianitat.

Podríem pensar, des d’una perspectiva més global, en aquestes maneres d’operar similars a les accions als camps operatoris que definia Didi-Huberman. És a dir, el camp operatori com a lloc determinat capaç de fer coincidir ordres de realitat heterogenis i després construir aquesta trobada com a lloc de sobredeterminació. Es tracta d’una “taula” (en aquest cas seria més apropiat dir habitació) on decidirem reunir coses dissemblants, les múltiples “relaciones íntimes i secretes” de les quals tractem d’establir, una àrea que tingui les seves pròpies regles de disposició i transformació per vincular coses amb vincles que no resulten evidents. I per convertir aquests vincles en paradigmes d’una relectura del món.[2]

Les implicacions d’un pensament sota una perspectiva de camps operatoris permet superar certes inèrcies de pensaments “forts” com ara el del moviment modern per proposar alternatives i desplaçaments de focus d’interès: de la visibilitat a la llegibilitat, de la uniformitat a la diversitat, dels processos discursius als processos dialogats, de les narracions amb paternitat a les narracions bastardes, de la profunditat a la superficialitat, del pensament causal al pensament relacional, d’allò que és explícit a allò que és íntim.

En el cas de Lolita, infraestructura per a actes i àpats, es van aplicar criteris d’agrupació per participar de les dinàmiques habituals que havien fet explícites els nostres estudis sobre restaurants de carretera. D’alguna manera, no semblava absurd aplicar aquesta desfiguració de la coherència que ajudés a enfocar alguns dels aspectes crítics del projecte.

Els uns tenen relació amb els processos d’afinitat i identificació. A l’entrada dels restaurants de carretera és habitual trobar imatgeria, productes alimentaris i cartelleria que al·ludeixen directament a la situació territorial específica o a una denominació d’origen local. Des d’un punt de vista arquitectònic, aquests elements no serveixen només per “fer més caixa” sinó també per establir una localització geogràfica davant la desorientació del viatger. El projecte va incorporar als acabats de paraments solucions independents que ajudaven a fer aquesta identificació. En el cas de la barra del bar es va utilitzar un mosaic vitri que feia servir com a patró augmentat d’escala els colors vermell i negre i l’ordit del cachirulo (el mocador típic aragonès). D’aquesta manera tan bon punt s’hi accedeix es produeix una afinitat geogràfica i afectiva amb el lloc.

D’altres tenen relació amb els sistemes de visualització i control. És habitual el perfil de viatger d’aturada curta que quan fa el descans busca un espai interior des d’on pugui controlar el vehicle i les seves pertinences. Això fa que les finestres i els llocs al perímetre de la façana siguin més demandats. Contràriament, hi ha un altre tipus d’usuari que fa aturades més llargues i cerca espais menys visibles i més íntims. Per atendre aquestes demandes diverses es va optar per sistemes espacials diferents que plantegessin exactament aquesta dualitat d’usos pel que fa a la relació exterior. Un sistema molt obert que proporcionés gran quantitat de perímetre i un altre de més opac amb una relació més puntual i localitzada amb l’exterior.

En proposar que les construccions arquitectòniques es comportin no tant com a objectes compactes –unitaris, definits i sintètics– sinó com a  regions en què diferents sistemes són convocats, les accions es transformen per habitar aquest espai voluntàriament compartit. De manera similar a la coherència desconnectada que el nostre cos és capaç de constituir de forma distreta, el món estableix aquesta coherència desconnectada pròpia de l’acció de moblar els espais domèstics, però aquesta vegada una mica més enllà, aquesta vegada moblant el món.

Los espacios libres en Barcelona

“Albergue para congresistas, ICSID, Fernando Bendito, Carlos Ferrater, José Prada, arquitectos” (Instant City)

pp. 85-88

Fotografia: J.M.Puim

En aquest número volem abordar el tema de les infraestructures en un moment en que hi ha hagut una disfunció entre la velocitat de producció de l’arquitectura i l’ús que se’n fa. Volíem recuperar arquitectures capaces de resoldre aquesta disfunció, tal com passa a la Instant City de l’any 1971.

PP. La Instant city és una “inflaestructura”!

Si us interessa, també tinc un disseny d’una ciutat per a tres milions d’habitants. Es construeix a 48 metres de terra respectant el que s’esdevé a sota, el territori. És desmuntable i té un pes de 50 kg/m² incloent-hi l’estructura!

Q. Ara es torna a considerar novament el pes dels edificis com un factor rellevant. Als anys vint, des de revistes com ABC, es reivindicaven la lleugeresa i l’essencialitat…

PP. Sí, és un tema que sempre m’ha preocupat. L’any 1971 vaig participar en un concurs per a unes escoles que s’havien de construir en llocs despoblats, per la qual cosa havien de ser reutilitzables perquè, quan no hi hagués nens, et poguessis endur l’edifici a un altre lloc. Totes les façanes eren de planxa i les finestres eren les mateixes que s’utilitzaven als autobusos. Es feien servir perfils en fred i tot anava collat per poder desmuntar-ho fàcilment. No pesava pràcticament gens!

Q. Quan vas començar a treballar amb inflables?

PP. Vaig entrar a l’escola l’any 1954-55 aproximadament. Ja havia vist algunes coses de Fuller… en aquell moment estava interessat amb les coses del “menys”: menys pes, menys estructura, menys diners… de manera que només podia fer estructures inflables. Aleshores em vaig aliar amb un que feia tendals per començar a fabricar naus industrials. Vaig fer una pila de plans per a naus. En vam construir una per a Astilleros Españoles de Cadis que mesurava 33 metres d’ample per 180 metres de llarg. Recordo que anava plegada només en tres paquets de lona de 2,5 x 2,5 x 2,5 metres.

Llavors em van convidar al MIT, on en aquell moment hi havia Thomas Herzog, que després va escriure un dels llibres de referència sobre inflables. Hi vaig estar fent alguns projectes d’aquest tipus, entre els quals alguns hivernacles.

Q. Als Estats Unit vas conèixer grups com Ant FARM?

PP. No. Quan vaig començar, les úniques estructures pneumàtiques que existien eren les de Walter Bird.

Abans hi havia hagut una patent d’estructures pesadíssimes de lona embetumada. Posteriorment, durant la guerra freda es van començar a construir moltes antenes de radar, però a causa de la radiació solar l’antena es deformava i perdia fiabilitat. Llavors van decidir cobrir-les, però les cúpules de Fuller no servien perquè l’estructura metàl·lica afectava la recepció, per la qual cosa Walter Bird va inventar un sistema que utilitzava estructures pneumàtiques.

Jo, que n’havia vist alguna cosa… vaig començar a fer números.

Q. I com va començar el projecte de la Instant City?

PP. Un bon dia vaig rebre una carta d’un “Comitè ad hoc”. El grup estava format per estudiants: Fernando Bendito, Carlos Ferrater i d’altres. No sé si realment va ser Luis Racionero el que va parlar amb els organitzadors del congrés, o si van ser els organitzadors els que es van posar d’acord amb ell. Però, en aquella època, en Luis estava fascinat pel viatge que havia fet recentment als Estats Units, on va entrar en contacte amb els moviments underground de la costa oest.

Q.  … i la idea d’una ciutat instantània?

PP. Feia uns anys que em rondava una idea pel cap. Quan estava acabant arquitectura s’havia produït l’inici d’aquest boom turístic que després s’ha anat incrementant amb el temps. Les platges, abans tranquil·les i nues, s’havien anat omplint d’edificis barats i sense gràcia construïts a cuita-corrents. A poc a poc, llocs paradisíacs i desèrtics s’havien anat transformant en masses desordenades d’edificacions a la babalà. Any rere any, la situació, lluny de millorar, empitjorava ràpidament. La degradació s’afegia a la degradació sense donar temps al sistema per regenerar-se.

Meditant sobre aquesta situació i observant com els camperols de les terres de secà deixen descansar la terra entre collita i collita, i veient com els fustaires planifiquen la tala del bosc de manera que es pugui recuperar, vaig pensar: seria factible el disseny d’una ciutat de vacances que desaparegués sense deixar rastre al final de la temporada turística, de tal manera que l’any següent se situés en un altre lloc diferent i llunyà, a fi que es tornés a implantar al mateix emplaçament?

Amb tots aquests condicionants previs havia començat a dissenyar una ciutat de vacances amb uns edificis que ni tan sols necessitarien una estructura. Quin material de construcció millor i més barat que l’aire per a això? Així no hauríem de traslladar aquesta part feixuga i pesada de les nostres edificacions.

Aquestes dades, a penes esbossades en uns petits dibuixos que representaven unes bombolles gegants situades entre pinedes i tota mena de natura a tocar de la platja, van servir de base per a la meva proposta a l’anomenat “Comitè ad hoc”.

Q. Amb un pressupost tan ajustat, com es va poder fer viable la construcció? 

PP. La meva idea, derivada de les meves experiències prèvies, era que calia abocar tots els esforços en una sola direcció, resoldre-ho tot amb un mateix material.

En Fernando i en Carlos havien contactat amb l’empresa de plàstics Aiscondel que, en aquell moment en què es començava a parlar d’ecologia, va veure l’oportunitat d’ennoblir el plàstic elevant-lo al rang més alt de “protector”.

Vam utilitzar el plàstic més barat del mercat i em vaig passar un mes fent proves. Com que no el podíem soldar, vaig inventar una junta de quatre capes que tenia una resistència només un 15% més baixa que la de la soldadura, però amb l’avantatge que si t’equivocaves ni es cremava ni  havies de llençar tota la peça. La grapa admetia errors, es reajustaven sols.

Q. La Instant City també devia afavorir que sorgissin més projectes similars.

PP. Bé, quan es van celebrar les trobades de Pamplona vaig muntar un trasto espectacular, amb unes voltes de la mida més gran possible. Estar-se allà dins era increïble!

Q. Ara és als museus i s’arriba a interpretar com una obra artística…

PP. No es feia com a obra d’art, sinó com un allotjament barat, fàcil… 

Q. En canvi en el cas de Ponsatí…

PP. L’obra de Ponsatí és bàsicament artística, si hi havia una mica de tècnica responia més aviat a la preocupació perquè la instal·lació no es trenqués. A la Instant City no hi havia ni tan sols disseny en els colors… d’intervenció artística res.

Q. En aquest projecte, l’arquitecte és només algú que dóna unes instruccions de muntatge perquè l’usuari acabi conformant l’arquitectura.

PP. Jo sóc partidari d’aquesta arquitectura modular: com a arquitecte només dónes un trencaclosques. Tinc diversos dissenys d’habitatges sota el lema un habitatge-un habitant, utilitzant la tecnologia dels avions i els vaixells. Un habitatge així pot costar només 11.000 euros, com un cotxe! Però cal canviar la mentalitat, la forma de producció… i això és complicadíssim.

Q. Se’t sol classificar com a utòpic però, en canvi, molt del que ens has estat explicant respon a problemes perfectament reals… És més utòpic canviar les normes de comportament de la gent que els projectes mateixos.

PP. Sí, malgrat el preu! Al final, jo que pensava que era el normal, trobo estranyíssim el comportament del món.

Q. La Instant es va publicar en moltes revistes, com ara Bocaccio, on van aparèixer diverses fotos de Miserachs.

PP. Aquelles vilatanes s’havien posat el vestit dels diumenges per anar a veure la Instant. Es posaven davant la porta i es miraven l’una a l’altra. Com que s’havien de posar en aquella postura per entrar-hi s’enrojolaven, feien el gest, es miraven, reien i llavors començaven a girar sobre elles mateixes i la faldilla se’ls alçava, com en una dansa tradicional. Era un espectacle preciós. Ho feien de forma involuntària. Es posaven nervioses i llavors no se’ls acudia altra cosa que posar-se a girar, i el procés es repetia de nou. De manera subconscient sabien que en aquella entrada a la Instant hi havia alguna cosa d’eròtic i estrany. Era una entrada amb la qual es fregava necessàriament, com en un naixement. En entrar d’aquesta manera, la gent canviava d’actitud. A dins feien coses que fora no haurien fet mai […].

Al febrer d’aquest mateix any hi vam anar dient que hi volíem participar, però la seva resposta va ser que ja estava tot organitzat. Llavors, amb Fernando Bendito els vam preguntar pels estudiants i el seu allotjament durant el congrés. Per a ells havien previst un terreny on podrien acampar. En Fernando i jo vam proposar fer-nos-en càrrec, encara que el pressupost era molt reduït. Vam signar, ens en vam fer responsables i ens vam posar a treballar. També estàvem en contacte amb Luis Racionero que venia de Berkeley. El meu germà va fer el pòster. El manifest/invitació era d’un paper com de seda que permetia trametre’l per correu sense que pesés gaire.

Vam enviar el manifest arreu del món. Al març s’havien rebut més respostes que les que s’havien obtingut per al congrés. Va ser llavors quan ens en vam anar a veure José Miguel Prada Poole, algú que sabia molt sobre el tema i, posteriorment, l’empresa Aiscondel a la recerca de plàstic.

Per convèncer-los del patrocini vam haver de fer prèviament una prova a Cerdanyola, a la qual va anar en José Miguel des de Madrid. Aquesta primera prova estava feta mitjançant juntes enganxades amb adhesiu de doble cara, que anava lliscant. En José Miguel va dissenyar una unió en què la grapa a penes pateix tensions.

A Eivissa hi va arribar gent de tot arreu. Recordo que per allà hi havia uns nois belgues o dels Països Baixos, amb els quals vam fer un inflable en forma de tricorni: un homenatge a la Guàrdia Civil que no parava de martiritzar! A més a més els congressistes tenien mala consciència i venien a baixar-nos menjar o ens convidaven als hotels, als quals no entràvem perquè anàvem com anàvem i havíem de quedar-nos a la terrassa.

A la Instant mateix es va formar una assemblea. Es van crear cooperatives que anaven a comprar a Eivissa amb la furgoneta d’alguns hippies. Després vam construir els vàters, les comunes, unes dutxes a l’aire lliure, etc. Això era el “comitè per a la Instant”. Es va pactar que no hi hauria noms, que no hi hauria autories. No obstant això, tot i que hi va haver una organització mínima –gairebé com en una ciutat tradicional cooperativa– es van acabar creant i repetint alguns rols. Això va ser el final. El resultat va ser que la ciutat instantània, com a model contracultural de protesta contra els hotels i el congrés oficial que els anglosaxons dominaven completament, també va generar la seva pròpia contracultura.

A molta gent de la Instant ens va fastiguejar aquell experiment comunitari perquè va acabar generant les seves pròpies normes de convivència, no es podia tocar música a la nit, rètols per tot arreu, el menjar, netejar-se les sabates, etc.

Allò es va convertir en una miniciutat burgesa i aleshores el que vam fer un grup reduït va ser agafar plàstic, anar-nos-en a la muntanya i construir una ciutat contra la Instant al vessant de cala Sant Miquel, amb pals, canyes, calaixos, cartrons i els trossos de plàstic que havíem agafat. Un grup contracultural. La contra de la Instant.

Tanmateix, la Instant va funcionar de manera magnífica com a lloc d’experimentació i experiència col·lectiva, tallàvem, grapàvem en grup, però al final, un cop feta, l’hauríem d’haver destruït, anar-la destruint a mesura que la construíem.

I, no obstant això, entre tot allò hi havia coses valuoses: la idea del reciclatge, la idea de salvar i incorporar un arbre, la ironia del tricorni, el treball col·lectiu, el treball com a element específic de relació, l’anonimat, el lleure.

Reivindicàvem que en una societat tecnològica s’oferís la possibilitat del lleure. Una societat amb un sobrant productiu havia d’oferir temps de lleure, lleure organitzat creativament, la connexió interdisciplinària. La creació s’entenia com a element de salvació humana. No obstant això, aquell lleure que reivindicàvem, lligat a una experiència vital, era molt diferent del que pot oferir aquest parc temàtic en què s’ha convertit el lleure actual.

Encara que de totes aquelles utopies no en va quedar res, en aquell moment eren una via de sortida a un règim, davant d’una institució. Ens rebel·làvem una mica contra la disciplina mateixa.

Durant un temps no vaig parlar de la Instant. Moltes de les persones que em van acompanyar en aquesta experiència van anar desapareixent, per la qual cosa vaig enterrar el tema i vaig intentar no tornar a treure’l mai. Ho vaig arxivar tot.

Va ser Yago Conde, que coneixia l’experiència i amb qui vaig treballar en la rehabilitació d’una nau tèxtil abandonada al carrer Regina, qui em va animar diverses vegades a parlar d’aquest projecte novament.

Quan en Yago va morir vaig decidir explicar novament, en honor seu, la Instant. Ho vaig fer per primera vegada per a la inauguració d’aquell curs a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona.