Ara, una nova generació s’hi ha traslladat, i el casal s’ha reorganitzat, formant un petit apartament a la planta àtic i una habitatge de 3 nivells. Una nova distribució que ha buidat l’espai central del casal, per tal d’incorporar dos nuclis d’escales; un de general per donar accés a l’àtic, i un a l’interior de la casa de 3 pisos que s’ha convertit en el centre de tota la casa.

Una escala pensada per a comunicar, per emmagatzemar, ideada per delimitar espais i permetre visuals des d’ella i a través d’ella.

A nivell global el projecte planteja una intervenció on els nous objectes tenen un llenguatge diferenciat respecte els antics, fomentant el contrast entre ells i revitalitzant-ne alguns  que havien caigut en l’oblit.

Autor: Oriol Vañó Marco

Col·laboradors: Lluïsa Morao

Consultors: David Codinach, arquitecte-estructura, Ildefons Valls, arquitecte tècnic.

Superfície: 393 m²

Pressupost: privat.

Fotografia: Do-Allo Estudi.

Els requeriments de les normatives vigents dels usos educatius a la tipologia existent,  les característiques constructives i estructurals de l’edifici, la relativa qualitat arquitectònica del conjunt i les noves relacions urbanístiques de l’edifici amb el seu entorn (PERI Palma-Plaça Fanalets)  plantegen una intervenció integral bàsicament de substitució.

El nou edifici  es formalitza  a partir de la interacció dels elements formals i espacials que configuren la memòria històrica del lloc  amb els requeriments dels nous usos i les exigències del llenguatge contemporani.

De l’Antiga Església de Sant Pau es conserva l’accés des del carrer La Palma, i la façana del carrer Sant Domènec i es reinterpreta el seu espai . Aquests elements es fusionen amb la nova arquitectura que es conforma cercant un nou equilibri entre el conjunt construït i el nou espai lliure  obtingut fruit del canvi d’alineació del carrer La Palma .

La pell de l’edifici  presenta una relació de buit-ple que indica el diferent grau de relació de l’espai interior  amb l’espai exterior. Es concentren les obertures i es posicionen estratègicament per poder obtenir llum natural i gaudir de les noves relacions visuals originades pels canvis urbanístics .

La màxima relació entre l’espai interior i exterior es produeix en l’angle superior del nou recinte del carrer Sant Pau,  on la façana “es plega” capturant espai exterior, formalitzant l’accés principal a l’equipament.

En relació a l’argument espacial de l ‘Escola Municipal de Belles Arts, s’ha cercat la flexibilització dels espais interiors, que ha de possibilitar l’adequació de les diferents opcions i evolucions  de l’activitat artística, així com l’obtenció d’espais concatenats , visions de conjunt ,  màxim aprofitament de la llum natural i  ventilació creuada .

Els  límits dels espais interiors es resolen contenint usos fixes i la seva textura i cromatisme han de permetre que l’arquitectura esdevingui escenari  de l’activitat de les persones i de la seva producció artística.

Fragmentació, verticalitat,la llum natural filtrada, qualitats estètiques inherents al Centre Històric que hem volgut interpretar.

Autor: Jaume Terés

Direcció d’obra: Jaume Terés, Miquel Àngel Sala (BOMA)

Consultors: Estructures: BOMA, Arquitectura tècnica: ACSA Obres i Infraestructures, SA.

Col·laboradors: Sílvia Forns, Rubén Aragüés, Jordi Cestero (BOMA)

Àrea: 2694,75 M2

EDITORIAL
P07 Preservat al buit

AGENDA
P09 Val la pena continuar gastant diners per mantenir la Plaça dels Països Catalans? — Josep Fuses i Comalada
P10 Casa Planells — Arturo Frediani

1 ASSAIG sobre 4 CASOS
P13 Preservació, ideologia i cultura. Pep Avilés
P17 Galeria Haunch of Venison. Haworth Tompkins
P23 Theaterraum Zuoz. Corinna Menn
P27 Centre de producció d’art Cal Massó. Tapias + Salvadó
P33 La casa inacabada. Pau Faus i Claudio Astudillo

ARXIU 
Quaderns #25, 1956
Adolf Florensa i Ferrer “La restauración de edificios antiguos”, pp. 129-134
P38 Autenticitat i il·lusió en la preservació del patrimoni. Joan Ganau Casas

SUPLEMENT #1
P42 Suplement al Manifest d’OMA per la Preservació. Jorge Otero-Pailos

4 ASSAJOS sobre 1 CAS

Monjuïc. Fotografies de Adrià Cañameras
P55 Montjuïc: escenari de la memòria. Manel Guàrdia i Josep Maria Garcia-Fuentes
P59 Tres rèpliques del pavelló alemany. Urtzi Grau
P65 Dues passejadas pel Poble Espanyol. Stella Rahola
P69 L’alè vital de la substància grisa. Stéphane Degoutin

OBSERVATORI

SUPLEMENT #2: Entrevista
P81 Museu de la ruïna. Isidoro Valcárcel Medina

CONVIDAT
P84 Envellir sense dignitat: edificis, preservació i temps. Charles Holland

* Fotografia: Haunch of Venison. Haworth Tompkins (Philip Vile)

Per més interessant que sigui i continuï sent aquesta feina, va ser la tesi de llicenciatura de 2005 d’un estudiant de preservació històrica de la Universitat de Columbia, anomenat Michael Caratzas, la que em va fer pensar en la infraestructura d’una manera realment nova. El projecte era una proposta de “preservació històrica” de l’autovia Cross-Bronx a Nova York. Per a aquells que no estan familiaritzats amb l’autovia, va ser la famosa obra mestra de Robert Moses i el seu equip d’obres públiques. La via, acabada el 1955, va desplaçar milers de persones i va esventrar diversos barris populars del Bronx que van perdre els seus espais i carrers més cèntrics. Molts continuen pensant en aquesta com una de les vies més espantoses de Nova York i potser dels Estats Units.

En la seva proposta de preservació, Caratzas suggereix que ara aquest tipus de xarxes d’infraestructures poden ser vistes com a construccions històriques. Va desenvolupar una visió “històrica” dels possibles passats que podrien ser recuperats dins una societat en xarxa o una cultura en xarxa, és a dir, una esfera social definida per relacions amb i a les xarxes. La preservació de l’autovia Cross-Bronx és una idea fascinant perquè adopta l’aparell discursiu de la preservació, que s’utilitza habitualment en referència a edificis o paisatges construïts, i l’adapta a un vast sistema d’infraestructures que resulta difícil contemplar amb una consciència històrica. L’autovia Cross-Bronx és un tram d’autopista sense límits clars, impregnada tant d’una bellesa inadvertida com dels aspectes desagradables més obvis. Pel fet que és un vial, tendim a pensar-hi com un lloc que exigeix millores constants. Com es pot preservar i millorar al mateix temps un sistema vial?

Caratzas assenyala, potser més concretament, que la construcció de sistemes d’infraestructures en general, autopistes, i l’autovia Cross-Bronx en particular, sovint destrueixen barris i edificis històrics. Són l’encarnació de l’antipreservació. Tendim a veure aquestes autopistes de mitjan segle tan sospitosament que es troben fora d’aquest àmbit que anomenem cultura. Recentment, alguns historiadors i comissaris han documentat i posat de manifest les evidents capacitats espacials de l’autovia Cross-Bronx, així com d’altres projectes de Moses a Nova York. En exposicions museogràfiques encara elogiem amb seguretat i nostàlgia el treball de gent com Moses. En aquest context, observant una maqueta, es pot apreciar el veritable poder i horror del que va succeir amb una mentalitat històrica que és més conciliadora que sublim. La Cross-Bronx és on Robert Moses va decidir “brandar el matxet” per desplaçar milers de persones i destruir barris sencers de la ciutat per a aquest tram d’autopista.

Em vaig inspirar en part en la tesi de Caratzas quan vaig produir la imatge que acompanya aquest breu assaig. Aquesta imatge és part d’una sèrie encarregada pel Centre per al Medi Ambient del Museu d’Art de Nevada i el seu comissari invitat, Geoff Manaugh. L’exposició Futurs del paisatge invita arquitectes, paisatgistes, artistes i historiadors a imaginar el paisatge futur des del seu particular i privilegiat punt de vista disciplinari i teòric. La imatge és part d’una contribució que planteja com pensarem i veurem els paisatges històrics en el futur.

La imatge, juntament amb altres de la sèrie, reconfigura el tipus de llums, vitrines, podis i bastides utilitzats per protegir i visualitzar els objectes històrics: la sèrie de coses que envolten un lloc com la sala Dendur al Museu Metropolità d’Art de Manhattan. Normalment, aquest tipus d’il·luminació s’utilitza per contemplar objectes i la vida no humana en museus o zoològics, tot i que la seva presència passa generalment desapercebuda. Aquest entramat de material museològic (llums, podis, vitrines) transforma coses en objectes del nostre interès. En aquest cas, un marc museològic, historicista, se cenyeix sobre la ferida creada per l’autovia Cross-Bronx i el barri que l’envolta. Reconfigura l’autopista il·luminant, en comptes del trànsit rodat, l’autopista mateixa com una totalitat física, com una cosa per ser contemplada. També emfasitza els residus enjardinats del projecte. Els llums comencen a presentar la Cross-Bronx com un objecte històric tant com una xarxa organitzativa o un sistema. Aquesta imatge no és una incitació explícita a la preservació, com fa Caratzas en la seva tesi. Tanmateix, suggereix per descomptat la presència d’una mentalitat de preservació en aquest lloc. Però és encara més significatiu i, igual que Caratzas, comença a suggerir que puguin ser els comissaris, els conservadors i els historiadors –i no els enginyers– els qui comencin a recuperar les infraestructures dels Estats Units a la vegada com a objecte i com a idea. Això, al seu torn, transforma el que entenem com a infraestructures i història.

David Gissen

*Figura: “Cross-Bronx Expressway” David Gissen con Victor Hadjikyriacou, 2011. Parte de la muestra Landscape Futures: Instruments, Devices and Architectural Inventions, Nevada Museum of Art (August 13, 2011–February 12, 2012) Imagen de fondo cortesía de Andrew Moore: “Cross-Bronx Expressway, View East at the Jerome Avenue Overpass at Night, 2006”