El projecte, que ocupa tota la parcel·la disponible, té en planta i en secció forma de papallona. A l’ala esquerra, que té dues plantes, hi ha un auditori i sobre aquest una guarderia per als nens del barri. A l’ala dreta de tres plantes s’hi troben, un petit gimnàs, una planta d’aulari per adults, la zona d’exposicions i el local social.

L’edifici mostra davant de la carretera una imatge de sòlid petri construït a base de morters amb pedres projectades de diferents tons grisos, xapes metàl·liques perforades i  grecades  de color cendra. Per altra banda la façana que dona al bosc, d’una sola planta d’alçada, és un cos transparent i permeable. Els pilars que suporten la coberta, en l’espai d’alçada generosa del centre social, estan pintats tot simulant els arbres de l’exterior.

Visualment, entre les dues ales de l’edifici, en colors blancs i amb l’ajuda d’un petit mur de cortina de tres plantes, es troba el punt de permeabilitat entre les cotes inferior i superior del terreny  i que és l’enllaç interior entre la porta de baix i la de dalt. Aquest centre buit està ocupat per un doble espai per a les escales i els ascensors, funciona com una connexió entre els blocs dret i esquerre  i reprodueix en imatge i funcionament el petit pas, com un penya-segat que existia al lloc en l’estat previ a la construcció del centre.

Arquitectes: José Miguel Roldán y Mercè Berengué (Roldán + Berengué, arqts.)

Emplaçament: Carretera C-1413 s/n, Rubí.

Consultors: Càlcul estructural:  Bernúz-Fernández, Arquitectes, S.L., Instal·lacions:  Julián Passardi (ae-t Ingeniería – Tecnioracle, S.L.) i Joan Escanelles (PGI Grup), Arquitecte tècnic, amidaments i pressupost:  Xavier Badia (Vinclament S.L.P.)

Col·laboradors: Vicenç Sanz, Isis Campos, Rosa Hereu · Juanjo P. Jarque, arquitectes.

Àrea: parcel·la:  758m2 construida: 1716,06 m2

Pressupost: 3.425.033,50  € PEC

Fotografia: Jordi Surroca

Ara, una nova generació s’hi ha traslladat, i el casal s’ha reorganitzat, formant un petit apartament a la planta àtic i una habitatge de 3 nivells. Una nova distribució que ha buidat l’espai central del casal, per tal d’incorporar dos nuclis d’escales; un de general per donar accés a l’àtic, i un a l’interior de la casa de 3 pisos que s’ha convertit en el centre de tota la casa.

Una escala pensada per a comunicar, per emmagatzemar, ideada per delimitar espais i permetre visuals des d’ella i a través d’ella.

A nivell global el projecte planteja una intervenció on els nous objectes tenen un llenguatge diferenciat respecte els antics, fomentant el contrast entre ells i revitalitzant-ne alguns  que havien caigut en l’oblit.

Autor: Oriol Vañó Marco

Col·laboradors: Lluïsa Morao

Consultors: David Codinach, arquitecte-estructura, Ildefons Valls, arquitecte tècnic.

Superfície: 393 m²

Pressupost: privat.

Fotografia: Do-Allo Estudi.

Els requeriments de les normatives vigents dels usos educatius a la tipologia existent,  les característiques constructives i estructurals de l’edifici, la relativa qualitat arquitectònica del conjunt i les noves relacions urbanístiques de l’edifici amb el seu entorn (PERI Palma-Plaça Fanalets)  plantegen una intervenció integral bàsicament de substitució.

El nou edifici  es formalitza  a partir de la interacció dels elements formals i espacials que configuren la memòria històrica del lloc  amb els requeriments dels nous usos i les exigències del llenguatge contemporani.

De l’Antiga Església de Sant Pau es conserva l’accés des del carrer La Palma, i la façana del carrer Sant Domènec i es reinterpreta el seu espai . Aquests elements es fusionen amb la nova arquitectura que es conforma cercant un nou equilibri entre el conjunt construït i el nou espai lliure  obtingut fruit del canvi d’alineació del carrer La Palma .

La pell de l’edifici  presenta una relació de buit-ple que indica el diferent grau de relació de l’espai interior  amb l’espai exterior. Es concentren les obertures i es posicionen estratègicament per poder obtenir llum natural i gaudir de les noves relacions visuals originades pels canvis urbanístics .

La màxima relació entre l’espai interior i exterior es produeix en l’angle superior del nou recinte del carrer Sant Pau,  on la façana “es plega” capturant espai exterior, formalitzant l’accés principal a l’equipament.

En relació a l’argument espacial de l ‘Escola Municipal de Belles Arts, s’ha cercat la flexibilització dels espais interiors, que ha de possibilitar l’adequació de les diferents opcions i evolucions  de l’activitat artística, així com l’obtenció d’espais concatenats , visions de conjunt ,  màxim aprofitament de la llum natural i  ventilació creuada .

Els  límits dels espais interiors es resolen contenint usos fixes i la seva textura i cromatisme han de permetre que l’arquitectura esdevingui escenari  de l’activitat de les persones i de la seva producció artística.

Fragmentació, verticalitat,la llum natural filtrada, qualitats estètiques inherents al Centre Històric que hem volgut interpretar.

Autor: Jaume Terés

Direcció d’obra: Jaume Terés, Miquel Àngel Sala (BOMA)

Consultors: Estructures: BOMA, Arquitectura tècnica: ACSA Obres i Infraestructures, SA.

Col·laboradors: Sílvia Forns, Rubén Aragüés, Jordi Cestero (BOMA)

Àrea: 2694,75 M2

Es va  dissenyar un sòcol il·luminat que marca l’alçada de fonamentació de la pròpia volta, i que continua mes enllà de la rampa per  accentuar el fet de que la volta continua. El pla d’il·luminació  es  correspon amb el pla de sol original de les voltes. El sistema (DALI) utilitzat, permet  crear diferents escenes  segons  les necessitats del museu, amb la finalitat de poder regular la despesa  d’energia.

Se’ns va demanar també, un magatzem per a us intern del museu. Projectem un fons de perspectiva de vidre il·luminat, on re col·locar La Tecleta, remarcant la seva  importància dins  la sala.

El tancament de vidre constructivament no arriba a tocar la pedra, aquest fet  junt amb la pròpia il·luminació, també accentua la continuïtat de la volta.

El sòcol, per l’altre banda de la rampa ens serveix de barana, i es plega per formar els pedestals que alberguen les bases de les columnes romanes, il·luminades de manera rasant per que es puguin apreciar els textes  gravats en la pedra

Tant  als pedestals com al sòcol, se han disposat  espais retro il·luminats, amb la finalitat  de col·locar la retolació necessària.

El color blanc  de la intervenció  aporta contrast entre els  elements actuals i els existents, però sense estridències  i  sense treure’l  importància al patrimoni històric.

Autors : D2arquitectura,  Asuncion Vidal Layel- Manuel Pérez Saavedra

Col·laboradors: Arquitecte Tècnic: Antoni Curull Ceron

Emplaçament:  Museu d’Història,  Plaça del rei, núm 1, Tarragona

Àrea: 247,85 m2

Pressupost: 161.579,37 € PEM

Fotografia: Carles Balsells Olivé

El volum de l’edifici s’entén com un cos massís, amb un buidat en planta baixa, que oxigena el carrer Sant Isidre, alhora que en condueix cap a les vistes del mar. Aquest buidat en planta baixa genera un porxo per on s’accedeix a l´edifici.

Dins l’edifici, la planta de l’edifici es distribueix en dues franges: la d’espais comuns, longitudinal a tot l’edifici, que reparteix la circulació entre tots els espais, i amb grans obertures i vistes llunyanes cap el mar, i la franja d’aules, amb obertures d’una escala més de casc antic, respectant l’entorn i protegint la privacitat de les aules i dels habitatges veïns.

La façana ventilada s’acaba amb plaques perforades que formen el mateix dibuix geomètric del mosaic original que cobria el terra de l’antiga casa cedida a l´Ajuntament per la propietat. Amb la col·locació de les plaques que revesteixen les dues façanes visibles de l’edifici es vol posar tot l’èmfasi en el passat de l’emplaçament on s’aixeca el nou edifici i testimoniar l’anterior existència del popular Estanc de la Punta de l’Anita.

Durant el procés de projecte i obra s’han potenciat els aspectes energètics i mediambientals del l’edifici, que s’ha dissenyat seguint els paràmetres de la certificació energètica LEED, éssent un dels primers equipaments culturals a Espanya en aquest procés.

Projecte: Equipament Social Ca L’Anita- Estanc de la Punta a Roses

Autors:  exe.arquitectura ( Jaume Valor + Elisabeth Sadurní + Marc Obradó )

Consultors: Etec (amidaments i pressupost), Arquitècnics (instal·lacions), Bernuz-Fernandez (estructures), Conrad Torras (imatge gràfica), Green Living Projects (consultor LEED)

Col·laboradors: Laura Llimós, arquitecte. Marc Abril, arquitecte.

Àrea: 900 m2

Pressupost: 1.564.200,00€ PEC

Fotografia: Conrad Torras

Potser l’escassetat de restes va accelerar la urgència de la reconstrucció. El 1957, Oriol Bohigas ja va escriure a Mies per encarregar-li, de nou, el pavelló. L’arquitecte alemany va acceptar immediatament, però el projecte mai no es va portar a terme i va inaugurar així un seguit d’intents fallits que es van prolongar després de la seva mort: 1964, 1974, 1978, 1980, 1981…

La desaparició material del pavelló no era l’únic escull. Aquest existia com una sèrie d’imatges que circulaven en publicacions d’arquitectura, tot i que la majoria de plànols originals es van perdre en el precipitat trasllat de Mies d’Alemanya als Estats Units. A més a més, era impossible parlar d’una documentació definitiva atès que el procés de disseny i construcció havia tingut múltiples canvis d’última hora. En resum, els pocs documents existents no coincidien amb les fotografies. La reconstrucció requeria una doble operació: la reconstrucció de la materialitat del Repräsentationspavillon originàriament encarregat a Mies, i la selecció dels documents que validessin les decisions preses, és a dir, la construcció de la història del pavelló.

Aquest és el cas de les tres reconstruccions completades el 1986 a Barcelona (Ignasi de Solà-Morales, Cristian Cirici i Fernando Ramos), Madrid (Josep Quetglas) i Milà (OMA/Rem Koolhaas), coincidint amb el centenari del naixement de Mies, cadascuna de les quals va donar lloc a una materialització i es va basar en una selecció de documents radicalment diferent. I totes tres il·lustren tres històries del Moviment Modern que utilitzen el pavelló com a argument historiogràfic.

[…]

Continua llegint: Tres rèpliques del pavelló alemany PDF

Ada Louise Huxtable, ”The Joy of Architecture” (1978)

Personatge 1: Cada època estableix una relació particular amb l’arquitectura del passat. Progressivament disminueix la distància entre l’edat de la cosa construïda i la necessitat de preservar-la.

Personatge 2: Intervenir sobre arquitectura existent implica un exercici històric però alhora historiogràfic. No només perquè es modifica un document que captura i reflecteix un instant del passat, sinó perquè la manera com es modifica opera directament sobre la comprensió futura, sobre la manera com apareixerà representat.

Personatge 1: Preservar, actuar sobre el passat, significa projectar retroactivament la història i per tant implica reflexionar sobre els límits de l’autenticitat. D’altra banda, quins són els límits de la preservació? Sovint, quan parlem de preservació oblidem que l’essència del preexistent era una cosa de la qual la gran Història n’havia fet cas omís, una olor, una experiència sense la qual tot aquell univers particular ja no és reproduïble.

Personatge 2: La preservació ha estat al servei d’interessos polítics i ideològics. Qui i com decideix què ha de ser respectat, què es pot destruir? Preservar és inventar la història? Quins són els límits de la reproducció? D’altra banda, ha de ser reconstruïda una cosa temps després d’haver desaparegut? Quant ha de durar un edifici? Són legítimes la rèplica, la còpia, el simulacre?

Personatge 1: Tradicionalment, la preservació ha estat entesa com a cristal·lització de l’existent. Preservem. Però com preservar el que sempre canvia, allò que succeeix a l’interior del que està construït, l’ús, és a dir, l’autèntica arquitectura?

*(Diàleg extemporani entre un personatge de 1876 i un personatge de 2011.)

Imatge: Brodsky & Utkin
Columbarium Habitabile, 1989-90
from “Projects portfolio, 1981-90″
35 etchings, ed. of 30
43″ x 31-3/4 (F)
Photo: D. James Dee
Courtesy Ronald Feldman Fine Arts, New York / www.feldmangallery.com

EDITORIAL
P07 Preservat al buit

AGENDA
P09 Val la pena continuar gastant diners per mantenir la Plaça dels Països Catalans? — Josep Fuses i Comalada
P10 Casa Planells — Arturo Frediani

1 ASSAIG sobre 4 CASOS
P13 Preservació, ideologia i cultura. Pep Avilés
P17 Galeria Haunch of Venison. Haworth Tompkins
P23 Theaterraum Zuoz. Corinna Menn
P27 Centre de producció d’art Cal Massó. Tapias + Salvadó
P33 La casa inacabada. Pau Faus i Claudio Astudillo

ARXIU 
Quaderns #25, 1956
Adolf Florensa i Ferrer “La restauración de edificios antiguos”, pp. 129-134
P38 Autenticitat i il·lusió en la preservació del patrimoni. Joan Ganau Casas

SUPLEMENT #1
P42 Suplement al Manifest d’OMA per la Preservació. Jorge Otero-Pailos

4 ASSAJOS sobre 1 CAS

Monjuïc. Fotografies de Adrià Cañameras
P55 Montjuïc: escenari de la memòria. Manel Guàrdia i Josep Maria Garcia-Fuentes
P59 Tres rèpliques del pavelló alemany. Urtzi Grau
P65 Dues passejadas pel Poble Espanyol. Stella Rahola
P69 L’alè vital de la substància grisa. Stéphane Degoutin

OBSERVATORI

SUPLEMENT #2: Entrevista
P81 Museu de la ruïna. Isidoro Valcárcel Medina

CONVIDAT
P84 Envellir sense dignitat: edificis, preservació i temps. Charles Holland

* Fotografia: Haunch of Venison. Haworth Tompkins (Philip Vile)