A “Infraestructuralisme” [2], John May identifica la manera com les infraestructures han exercit històricament un paper decisiu a l’hora d’externalitzar aquests excessos i els “desencants” associats; el seu modus operandi per treure’ls de la nostra vista. Tanmateix, May també il·lustra com, en la nostra “patologia moderna” d’eficiència, hem ocultat els nostres excessos a simple vista mitjançant un discurs directiu. Podem preveure fàcilment que una tendència caigui repetidament en aquests models de pensament, fins i tot encara que tractem d’escapar-ne.

“És que potser som completament incapaços de somiar, ara, amb antiinfraestructures? Amb urbanismes que no existeixin únicament a instàncies d’una dispersió, distribució i externalització eficients? Amb poblacions que no siguin víctimes de la seva pròpia maquinària cínica? De moment, ens limitarem a representar aquest drama, gustosament encegats pels circuits de la seva escenificació.”[3]

Javier García-Germán [4]  proposa “anticipació” i “elasticitat”, derivades dels abundants i dinàmics sistemes de la natura, com a mitjà per introduir el temps i la impredictibilitat en la nostra concepció de les infraestructures. I, malgrat això, en l’execució pràctica d’aquests models, què ha d’impedir que l’elasticitat resulti subordinada al discurs directiu, reduïda a un model utilitari? El discurs arquitectònic tindrà, així mateix, una escassa autoritat mentre continuï dominant el llenguatge de l’eficiència.

Potser calgui un “contrallenguatge” que, ben al contrari, accepti l’excés de forma radical. En els seus escrits, Elizabeth Grosz [5] ha proposat un marc per pensar en l’art de la natura com a excés no utilitari. La diferència sexual, a través dels capricis de l’atracció entre els sexes i les diverses formes que permet la reproducció impredictible, assegura Grosz, constitueix la base tant dels excessos de la natura com de l’art. L’art esdevé en aquest cas la intensificació de les sensacions pures: la intensificació visual, auditiva, olfactiva, tàctil i gustativa produïda per totes les espècies de manera diferent. “Territori és allò que ha estat generat per l’activitat intricada, si bé aparentment inútil, de la construcció, la captació de l’atenció i l’exhibició que caracteritza la major part de la selecció sexual.” [6] Per a Grosz, l’arquitectura és el prerequisit d’aquest art, atès que és a través de l’estructuració del territori com es creen les condicions per a l’aparició d’aquesta intensificació de les sensacions. Potser en el marc d’aquest concepte d’estructurar la intensificació s’oculta la llavor per descobrir com l’arquitectura pot ajudar a somiar amb les “antiinfraestructures” de May.

La idea de producció creativa com a elaboració, o per se, ja resulta evident en els projectes de “Ciutat Instantània” i en el “Heathrow Airplot”. Potser el pròxim pas, tal com Carlos Ferrater reflexionava sobre la seva pròpia experiència, sigui destruir a mesura que construïm. Acceptar els excessos complica necessàriament la tasca de “repensar un model infraestructural els riscos de quedar obsolet del qual augmenten cada cop més de pressa”. [7] Immediatament, suggereix que dins de qualsevol condemna a priori de l’excés –incloent-hi el de la construcció– hi ha un risc de regressió a paradigmes còmodes. Per tant, potser podríem imaginar-nos l’antiinfraestructura com allò que supera, en comptes d’imitar o domesticar, allò que és excessiu de la natura? O el territori com un escenari per a la seducció capciosa? Infraestructura com a forma de potlatch entre la ciutat i el seu territori, la terra i la seva atmosfera, o entre la humanitat i altres espècies.

Anna Tweeddale és arquitecta i urbanista, així com educadora i artista. Desenvolupa la seva activitat professional entre Europa i Austràlia, i ha estat professora de disseny i teoria arquitectònics en RMT i la universitat de Monash a Melbourne, Austràlia. 

Notes
[1] Editorial: “Parainfraestructures”, Quaderns 262: “Parainfrastructures”, 2011, p. 1.
[2] John May, “Infrastructuralism: The Pathology of Negative Externalities”, Quaderns 262: “Parainfraestructures”, 2011.
[3] May, p. 50.
[4] Javier García-Germán, “Infraestructura y tiempo: en torno a la anticipación y adaptación”, Quaderns 262: “Parainfraestructures”, 2011, p. 50.
[5] Elizabeth Grosz. Chaos, Territory, Art: Deleuze and the Framing of the Earth, 2008.
[6] Grosz, p.12.
[7] Editorial: “Parainfraestructures”, Quaderns 262: “Parainfraestructures”, 2011, p. 1.