Carlos Ferrater: La contra de la Instant
Quaderns #262
codi: 26209
Entre els impulsors de la Instant city hi havia gent com Fernando Bendito, un àcrata, o Borja Arquer. En aquella època havíem començat a muntar un grup anomenat Grup Obert de Disseny Urquinaona i al setembre de 1971 va arribar aquesta oportunitat del congrés d’Eivissa, organitzat pel FAD, del qual era responsable Giralt-Miracle.
Al febrer d’aquest mateix any hi vam anar dient que hi volíem participar, però la seva resposta va ser que ja estava tot organitzat. Llavors, amb Fernando Bendito els vam preguntar pels estudiants i el seu allotjament durant el congrés. Per a ells havien previst un terreny on podrien acampar. En Fernando i jo vam proposar fer-nos-en càrrec, encara que el pressupost era molt reduït. Vam signar, ens en vam fer responsables i ens vam posar a treballar. També estàvem en contacte amb Luis Racionero que venia de Berkeley. El meu germà va fer el pòster. El manifest/invitació era d’un paper com de seda que permetia trametre’l per correu sense que pesés gaire.
Vam enviar el manifest arreu del món. Al març s’havien rebut més respostes que les que s’havien obtingut per al congrés. Va ser llavors quan ens en vam anar a veure José Miguel Prada Poole, algú que sabia molt sobre el tema i, posteriorment, l’empresa Aiscondel a la recerca de plàstic.
Per convèncer-los del patrocini vam haver de fer prèviament una prova a Cerdanyola, a la qual va anar en José Miguel des de Madrid. Aquesta primera prova estava feta mitjançant juntes enganxades amb adhesiu de doble cara, que anava lliscant. En José Miguel va dissenyar una unió en què la grapa a penes pateix tensions.
A Eivissa hi va arribar gent de tot arreu. Recordo que per allà hi havia uns nois belgues o dels Països Baixos, amb els quals vam fer un inflable en forma de tricorni: un homenatge a la Guàrdia Civil que no parava de martiritzar! A més a més els congressistes tenien mala consciència i venien a baixar-nos menjar o ens convidaven als hotels, als quals no entràvem perquè anàvem com anàvem i havíem de quedar-nos a la terrassa.
A la Instant mateix es va formar una assemblea. Es van crear cooperatives que anaven a comprar a Eivissa amb la furgoneta d’alguns hippies. Després vam construir els vàters, les comunes, unes dutxes a l’aire lliure, etc. Això era el “comitè per a la Instant”. Es va pactar que no hi hauria noms, que no hi hauria autories. No obstant això, tot i que hi va haver una organització mínima –gairebé com en una ciutat tradicional cooperativa– es van acabar creant i repetint alguns rols. Això va ser el final. El resultat va ser que la ciutat instantània, com a model contracultural de protesta contra els hotels i el congrés oficial que els anglosaxons dominaven completament, també va generar la seva pròpia contracultura.
A molta gent de la Instant ens va fastiguejar aquell experiment comunitari perquè va acabar generant les seves pròpies normes de convivència, no es podia tocar música a la nit, rètols per tot arreu, el menjar, netejar-se les sabates, etc.
Allò es va convertir en una miniciutat burgesa i aleshores el que vam fer un grup reduït va ser agafar plàstic, anar-nos-en a la muntanya i construir una ciutat contra la Instant al vessant de cala Sant Miquel, amb pals, canyes, calaixos, cartrons i els trossos de plàstic que havíem agafat. Un grup contracultural. La contra de la Instant.
Tanmateix, la Instant va funcionar de manera magnífica com a lloc d’experimentació i experiència col·lectiva, tallàvem, grapàvem en grup, però al final, un cop feta, l’hauríem d’haver destruït, anar-la destruint a mesura que la construíem.
I, no obstant això, entre tot allò hi havia coses valuoses: la idea del reciclatge, la idea de salvar i incorporar un arbre, la ironia del tricorni, el treball col·lectiu, el treball com a element específic de relació, l’anonimat, el lleure.
Reivindicàvem que en una societat tecnològica s’oferís la possibilitat del lleure. Una societat amb un sobrant productiu havia d’oferir temps de lleure, lleure organitzat creativament, la connexió interdisciplinària. La creació s’entenia com a element de salvació humana. No obstant això, aquell lleure que reivindicàvem, lligat a una experiència vital, era molt diferent del que pot oferir aquest parc temàtic en què s’ha convertit el lleure actual.
Encara que de totes aquelles utopies no en va quedar res, en aquell moment eren una via de sortida a un règim, davant d’una institució. Ens rebel·làvem una mica contra la disciplina mateixa.
Durant un temps no vaig parlar de la Instant. Moltes de les persones que em van acompanyar en aquesta experiència van anar desapareixent, per la qual cosa vaig enterrar el tema i vaig intentar no tornar a treure’l mai. Ho vaig arxivar tot.
Va ser Yago Conde, que coneixia l’experiència i amb qui vaig treballar en la rehabilitació d’una nau tèxtil abandonada al carrer Regina, qui em va animar diverses vegades a parlar d’aquest projecte novament.
Quan en Yago va morir vaig decidir explicar novament, en honor seu, la Instant. Ho vaig fer per primera vegada per a la inauguració d’aquell curs a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona.
