http://www.new-territories.com/ZOO/  inclou textos, vistes actuals, mapes, història i referències a l’evolució del formigó des del coneixement de les tècniques artesanals –a partir de la idea de singularitat de Walter Benjamin i John Ruskin- fins al present.

Crèdits: François Roche + R&Sie(n)

http://www.new-territories.com/

Kevin Lynch, urbanista nord-americà, 1990. (1)

Els espectadors del canal britànic Thames Television van votar, a 1985, que els problemàtics conjunts d’habitatge social Robin Hood Gardens i Trellick Tower eren els pitjors edificis moderns de Londres. Aquesta votació és tan sols un dels cops en els que s’ha manifestat un refús popular cap als Robin Hood Gardens, que avui es troben a l’espera de ser enderrocats. La imatge del deteriorament de la seva estructura de formigó, que mai ha esat mantinguda però que encara és vàlida, va unida a un cert prejudici de la societat britànica cap a l’ús massiu del formigó als blocs d’habitatge, que sembla recordar-los un passat recent més industrial. Per altra banda, Trellick Tower s’ha revaloritzat als darrers anys dins el mercat de l’habitatge londinenc d’alt standing. 

“És interessant la idea d’imatge, ja que d’ella sorgeix la idea de derribar. És a la gent que no hi viu i als alcaldes dels municipis a qui costa d’acceptar la seva presència.”

Druot, Lacaton i Vassal, arquitectes, 2007. (2)

Robin Hood Gardens (1972) són dos blocs d’habitatge social en règim de lloguer, de propietat del govern local de Tower Hamlets, a l’est de Londres. Van ser construits pels arquitectes britànics Alison i Peter Smithson a un solar que es troba ara molt proper al centre finançer Canary Wharf i al parc olímpic de Londres 2012. A març de 2008, el govern local va anunciar l’enderroc dls 214 habitatges duplex que conformen el conjunt com a part d’un nou planejament per la zona. El dit Blackwall Reach Regeneration Project construirà 3000 habitatges i quipaments nous per a la comunitat. Prèviament, les autoritats van considerar que Robin Hood Gardens no reunia la suficient claredat arquitectònica per la seva conservació, i, a més, van estimar que una inversió de £70.000 per a la rehabilitació de cada habitatge seria massa cara. A l’any 1963, Robin Hood Gardens ja havia estat part d’un planejament que va implicar l’enderroc dels insalubres habitatges en filera existents al lloc. Així que, paradoxalment, al segle XXI, la lògica urbanística de l’enderroc/reconstrucció de teixit urbà residencial es repetirà un cop més al solar.

Els problemes d’obsolescència de Robin Hood Gardens són principalment tecnològics. A la seva manca de manteniment adequat i d’eficiència energèntica es suma el problema de la massificació, degut a que sovintegen les agrupacions familiars molt nombroses. No obstant, des d’un punt de vista tipològic, els 214 habitatges tipus duplex del conjunt resulten generosos en dimensions, estan ben distribuïts, il·luminats i ventilats. Per què es deixa perdre aquest potencial?

L’estudi Plus (2007), dels arquitectes francesos Druot, Lacaton i Vassal, demostra que el pressupost necessari per l’enderroc pot invertir-se d’una forma molt més adequada en la renovació constructiva, tipològica i programàtica dels habitatges existents, i, a més, es pot fer rendable econòmicament. Però l’urbanisme europeu segueix encara la lògica del desfer/refer on no hi cap el concepte de Rem Koolhaas, Suspending Judgement, que busca ajornar un judici a aquest tipus d’arquitectures, com les residencials dels anys 60 i 70, que, a priori, sembla que manquin de valor suficient com per a invertir en elles.

S’ha d’assenyalar que una obsolescència tecnològica implica la modernització d’ascensors, aïllament tèrmic i aïllament acústic, mentre que una obsolescència funcional implica millores a les dimensions, distribució, orientació, densitats i usos. Què es conserva i què es destrueix per a refer? Vegem uns altres exemples:

Balfron Tower (1965), construida per Ernö Goldfinger a pocs metres de Robin Hood Gardens, allotja 146 habitatges concebuts com habitatge social de propietat pública i en règim de lloguers. Encara que també hi va haver problemes de post-ocupació, el conjunt es va catalogar i, després, va passar a ser propietat privada amb un projecte de rehabilitació que invertirà £137.000 per habitatge, i que consisteix principalment en una millora del seu comportament tèrmic i en nous ascensors. A despit de tenir uns problemes d’obsolescència tecnològica similars als de Robin Hood Gardens, la seva catalogació patrimonial impedeix la seva eliminació i la inversió per la seva rehabilitació implica un reposicionament al mercat immobiliari com a propietat privada. A Londres ja han succeït altres processos similars amb altres blocs d’habitatge social de postguerra com Trellick Tower (1972) i Keeling House (1955), o el gran complex de Sheffield Park Hill (Sheffield, 1960), rehabilitat recentment.

A través del cas particular de Londres podem veure que, dins de la lògica del planejament urbà contemporani de les ciutats europees, el potencial domèstic i urbà de molts dels habitatges socials de postguerra, obsolets tecnològicament, fan que sigui difícil pel govern local propietari invertir en la seva rehabilitació mantenint el seu estàtus com habitatge social, del que se’n deriva la seva eliminació o el seu reposicionament com a habitatge de propietat privada sotmesa a les lleis del mercat lliure actual.

Quin canvi socioeconòmic hauria de passar per que no es produís aquesta inversió conceptual amb l’actual problema d’accés a l’habitatge? Es pot afirmar que l’exigència de la sostenibilitat per al segle XXI implicarà necessàriament una eficiència ambiental de l’edificació existent, i serà una oportunitat per a reconvertir el sector de la construcció des d’una activitat basada en la reutilització i transformació de l’existent, produint així habitabilitat de baix impacte ambiental. S’estima que rehabilitar enlloc d’enderrocar estructures potencialment vàlides, pot arribar a estalviar fins a un 60% dels recursos energètics.

“La rehabilitació pot ser una eina a la lluita contra el canvi climàtic, però implica una adaptació de l’economia cap a una economia descarbonitzada.”

Albert Cuchí, arquitecto, 2010. (3)

1_  LYNCH, Kevin, Echar a perder. Un análisis del deterioro, Gustavo Gili, Barcelona 2005. p.92-93

2_  DRUOT, Frédéric, LACATON, Anne, VASSAL, Jean-Philippe, Plus : la vivienda colectiva : territorio de excepción, Gustavo Gili, Barcelona, 2007.

3_ CUCHÍ, Albert, Ponencia  en el “Congreso Internacional sobre rehabilitación y sostenibilidad. El futuro es posible”,  celebrado en Barcelona el 4, 5 y 6 de octubre de 2010.

Dignificar la casa. Aquest i no un altre era l’objectiu de l’encàrrec que Pere Negre i Engràcia Balet demanen a l’arquitecte. Les obres de reforma de Can Negre, a Sant Joan Despí, es prolongaran al llarg de quinze anys, al ritme dels beneficis anuals de l’economia dels propietaris. Vestir i transformar l’habitatge. Allò que Loos ja havia escrit explícitament a Das Prinzip der Bekleidung (1898): «Posem que aquí hagi l’arquitecte de crear un espai càlid i habitable. Les catifes són càlides i habitables. Aquest espai podria resoldre’s col·locant una d’elles sobre el terra i penjant quatre tapissos per tal de fer les quatre parets. (…) Allò primer fou el revestiment. La persona cercava guarir-se de les inclemències del temps, protecció i escalfor durant la nit. Buscava cobrir-se. La manta és el detall arquitectònic més antic.» [1]

Només cal mirar una fotografia datada al final del procés de reforma de Can Negre per reconèixer, dalt de la tribuna, el gest que recorda la màxima de l’Adolf Loos: cobrir-se amb una manta. L’arquitectura de Josep M. Jujol commemora amb aquesta acció, ja posada de manifest des dels primers dibuixos que documenten la reforma, el principi primer de l’arquitectura: guarir-se de la intempèrie.

Josep M. Jujol revela així el veritable valor de la seva obra. De la mateixa manera que la seva arquitectura es cobreix, també es descobreix deixant que “allò natural”, l’aire, l’aigua, la terra, la fauna, la flora, revesteixin l’arquitectura. I així podria llegir-se el canvi d’arrebossat que fa ressonar el moviment de les fulles dels arbres del jardí que existia enfront la façana; així cerca el contacte amb el terra la tribuna principal, mitjançant les primes columnetes de ferro que prou podrien ser les potes d’un insecte qualsevol que fos a l’entorn de l’antiga masia; així deixa que els ocells volin per la façana, travessant portes i finestres els brancals i les llindes de les quals, desapareixen gradualment fins resoldre en continuïtat l’espai que separa interior i exterior; així retalla la cornisa el pla sota el cel, ondulant-se i guanyant el gruix i la textura de les palmeres, abans pròximes, ara desaparegudes.

A l’arquitectura de Josep M. Jujol no li manquen recursos. Potser més aviat s’acomoda a tots ells, els fa servir, els transforma i els comparteix, sumant insígnia, material i tècnica. Així miren els ulls de Josep M. Jujol, així reforma Can Negre.

L’article complet [en anglès] pot llegir-se en The Architectural Record

El 1880 entra en funcionament la fàbrica tèxtil de Can Batlló, obra de l’enginyer Juan Antonio Molinero. Juntament amb el Vapor Vell i l’Espanya Industrial actua com a motor econòmic de Sants de finals del segle XIX. La indústria es va ampliant al llarg dels anys fins que, entre els 60 i 80, es tanca la fàbrica tèxtil i el recinte es converteix en una veritable ciutat dels oficis amb més de 700 tallers. El 1976 el recinte queda afectat pel Pla General Metropolità que en determina l’ús com a zona d’equipaments i espai públic per a la ciutat.

destruir

L’ambiciosa transformació urbana de l’eix Gran Via suposa una potent revalorització del sòl del recinte en el zenit de la bombolla immobiliària. En aquest context l’ajuntament cedeix la iniciativa del planejament al sector privat i aprova un projecte que preveu l’enderroc de moltes de les naus que conformen el complex fabril, dissolent la idea de conjunt que el caracteritza, per realitzar un gran parc central encerclat per torres de catorze plantes d’habitatge de luxe. El projecte està aturat degut a la crisi econòmica i Can Batlló avui resta pràcticament buit a l’espera que se li doni un nou ús.

construïm*

Treballem sobre el cas de Can Batlló, vinculats al moviment veïnal, entenent que la transformació del recinte és una oportunitat per la ciutat que la proposta vigent no explota. Una oportunitat de posar en valor el recinte com a llegat del passat material i immaterial de la memòria industrial i obrera catalana, i a la vegada com una oportunitat per reutilitzar i reaprofitar els recursos i infraestructures existents com a estratègia per a un desenvolupament més equilibrat de la nostra ciutat. És també una oportunitat per dinamitzar l’economia promovent usos productius en espais de gran flexibilitat i adaptabilitat.

Estudiem la història i el context actual del recinte des de diferents vessants (urbana, social i econòmica),  fomentem el debat i la discussió a nivell de ciutat entorn la seva transformació, treballem en noves estratègies que sobreposant-se a la conjuntura actual permetin, progressivament, rehabitar Can Batlló.

LaCol

Novembre de 2011

lacol.org

canbatllo.wordpress.com – pensem un altre Can Batlló 

*construir, destruir, construïm – l’estructura d’aquest article fa referència al documental de Jacobo Sucari sobre Can Ricart (2011, Destruir i construir).

La vella fàbrica, que ocupava diverses finques entre el carrer actual de la Seca i de Flassaders, té una història d’almenys cinc segles, ja que s’hi va encunyar moneda de manera discontínua entre 1441 i 1849, tot i que part de l’edifici és més antic, probablement del segle XIII o anterior.

Consta que el mes de juliol del 1441 el rei Alfons V atorgà al seu uixer, Leonardo de Sos, el dret d’encunyar moneda, i s’hi encunyaren “florines, ducados, escudos, luises y treintenas”.

L’any 1836 encara s’hi batien pessetes amb la inscripció “Principado de Catalunya”.

En la documentació que es conserva a la Casa de l’Ardiaca consta que la Seca de Barcelona deixà d’encunyar moneda l’any 1849.

Després del seu tancament , part del que havia estat fàbrica de la moneda va acollir un taller d’adobs, un magatzem de drogueria i la darrera ocupació va ser com a discoteca.

La restauració realitzada a la finca número 40 del carrer dels Flassaders, propietat de l’Ajuntament de Barcelona, correspon a una part de l’espai que ocupà aquesta antiga fàbrica de la moneda de ‘La Seca’ de Barcelona.

Com ja s’ha esmentat, a la finca s’hi ha pogut documentar testimonis estructurals baix-medievals, datats entre finals del s. XIII i fonamentalment en el s. XIV.

La part principal de l’edifici és de mitjans del s. XVII, moment en el que es transformà totalment la fesomia del conjunt. Les estructures que es conserven actualment són d’aquest període.

Del s. XIX data la modificació dels forjats de la finca i les vàries remuntes executades. I a principis del segle XX es va cobrir el pati exterior de planta primera per crear una única nau a planta baixa.

Anteriorment, durant el s. XVIII s’havia col·locat el gran escut de la casa reial borbònica a la façana principal, que suposà una modificació de la façana original.

La intervenció arquitectònica que es proposa es basa en la compatibilitat entre la preservació històrica i patrimonial de les diferents construccions realitzades en diferents èpoques a l’edifici, amb el nou ús cultural al que es destina.

Previ a l’obra de restauració es van dur a terme tasques de recerca i documentació arqueològica per determinar dates i tipologies constructives de les diferents construccions de la finca. La recerca es va fer tant a nivell de subsòl i paviments, com a nivell d’estructures murals verticals.

De l’estudi dels estrats constructius del subsòl, que han quedat degudament documentats però no visibles en la proposta final, s’han definit les parets divisòries entre les finques existents anteriorment a les modificacions efectuades per ubicar-hi els espais destinats a la fabricació de moneda, tots ells organitzats al voltant del pati central de planta baixa.

I del treball realitzat als murs s’han determinat altures i nivells de plantes anteriors a les modificacions del segle XIX, que ara han quedat visibles en l’espai ocupat per l’escala principal.

També s’han documentat a planta baixa les restes d’un antic forn i petites arquetes d’emmagatzematge de metalls per la fabricació de monedes, així com algun nivell de paviment inferior sense arribar a ser mai una planta soterrani.

Tots aquests elements han quedat protegits sota el nou paviment. I pel que fa als murs, la proposta final ha incorporat totes les intervencions fetes al llarg de tota la història de l’edifici per mostrar-ne la diversitat, complexitat i modificacions sofertes pels diferents usos.

La proposta ha conservat, per tant, totes les obertures exteriors i interiors i deixa visibles la majoria de les intervencions que no ho eren fins ara, de manera que en aquest moment són perceptibles les diferents èpoques constructives de l’edifici, principalment amb arcs i obertures que havien quedat embeguts en tancaments posteriors i que permeten explicar molts elements del moment medieval de l’edifici posteriorment modificat. Això es fa evident sobretot en la cara exterior dels murs que tanquen el pati interior i en la cantonada que forma la torre on les intervencions de diferents èpoques són més nombroses.

A més a més dels elements construïts el projecte final manté la tipologia de l’edifici existent, preservant la única sala de planta baixa i la distribució d’espais en plantes pis al voltant del pati.

Per a la reutilització com a equipament cultural de l’edifici existent i l’adaptació a les normatives i usos actuals, la proposta planteja la construcció de dos nous elements dintre del conjunt i una nova escala que, sense desvirtuar en cap cas les característiques formals i patrimonials de l’edifici permeten millorar el funcionament d’aquest.

Es tracta per una banda, de la creació d’un triple espai obtingut pel tancament d’un buit existent en l’edifici original, que  permet relacionar les tres plantes en vertical i dóna al conjunt, originalment d’escala i dimensions domèstiques, una proporció més adient per un edifici públic. Aquest mateix triple espai s’aprofita per crear una entrada de llum natural al nucli d’accés a l’edifici i relacionar visualment la planta baixa amb el pati de planta primera, i fent referència a l’espai exterior central existent originàriament a l’edifici.

I per l’altre, horitzontalment i en planta segona, s’ha construït una nova ala d’edifici pont cobert i tancat i de construcció contemporània que uneix els dos sectors, permetent el recorregut continu i circular, delimitant les vistes des de l’interior del pati, que queda d’aquesta manera definit com a possible sala d’actes a l’aire lliure.

L’espai interior de la torre medieval, on s’ubicava el “tresor”, espai destinat a guardar l’or i els metalls per a la fabricació de la moneda, molt malmès amb intervencions posteriors, es destina a la ubicació de l’escala principal i nucli vertebrador de l’activitat, preservant tant interiorment com exterior, els murs i obertures originals.

La resta d’espais interiors s’han netejat de divisions secundàries i condicionat en quant a acabats i instal.lacions, per convertir-los en espais diàfans d’usos múltiples.

Adreça: Carrer de Flassaders, 40 (Ciutat Vella, Barcelona)

Autora: Meritxell Inaraja i Genís, arquitecta.

Col·laboradors: Aleix Bieto, arquitecte (concurs), Laura Bigas, arquitecta (projecte d’execució), Cristina Bou, arquitecta tècnica (amidaments i pressupost), Amàlia Casals, arquitecta (projecte d’execució), Núria Garcia, arquitecta (projecte d’execució)

Consultors:  Càlcul d’Estructures: Eskubi-Turró Arquitectes, S.L.P, Instal.lacions: AIA Salazar-Navarro arquitectes. Instal.lacions Arquitectòniques, S.L., Arquitecte Tècnic : Jordi Lleal, arquitecte tècnic (direcció d’execució),

Cristina Bou, arquitecta tècnica (adjunta direcció d’execució), Project Management: Ciudad Hernansanz, S.L., Coord. Seguretat i Sal: SGS Tecnos, S.A.

Àrea: 1.250,13 m2

Pressupost:  2.937.539,23 € (iva inclòs)

Fotografia:  Fotografia de Arquitectura Wenzel

1. Àrees col·lectives

Interpretem el projecte com a una oportunitat per intensificar les relacions col.lectives al centre. Per això, organitzem el programa en una sola planta al voltant d’un jardí amb dos pins existents i orientat a sud. El jardí, que quedarà semisoterrat per protegir-se del vent, de les vistes dels vianants i disposar la superfície natural de terreny a l’alçada de la vista de l’usuari, articularà i vertebrarà totes les activitats col·lectives del centre.

2. Caràcter

Proposem consolidar el caràcter institucional del centre, com element articulador de la zona, unificant tots els elements de façana amb el color blanc i fent públics els tres metres de separació a carrer. L’esponjament de l’espai públic dota d’una àrea de relació col·lectiva al voltant de l’edifici i previ a l’entrada del mateix.

3. Recursos

Enfront la limitació econòmica, amb un mòdul de 620€/m2 (PEM), es donarà una resposta híbrida, que combinarà materials i tècniques locals amb materials i tècniques industrials. D’aquesta manera, es podran optimitzar els recursos que ambdos sectors ofereixen. S’utilitzarà la forma arquitectònica i les estratègies passives com a resposta als requeriments ambientals. En definitiva, ens interessa la capacitat de tot projecte per emetre sentit dins un context cultural determinat a partir d’una mirada sense prejudicis que permeti trobar oportunitats fins i tot en el que aparentment no té valor. Proposem utilitzar els recursos d’un context cultural determinat com oportunitats a partir de les quals construir les estratègies de projecte. Optem per una actitud sense prejudicis i integradora que no discrimini entre això o allò, sinó que opti per això i allò.

Adreça: C. Pensament, 5 Palma de Mallorca.

Consultors: J.P Rodríguez (estructura); Bàrbara Estudillo (aparelladora); T. Aguilar (instal·lacions)

Col·laboradors: Albert Gener, Cristina Oliver.

Àrea: 530 m2

Pressupost: 350000 €

Fotografia: José Hevia

La nostra proposta s’esglaona per tal d’adaptar-se al pendent i es fragmenta en diferents edificis i plataformes amb la voluntat de conservar el major numero d’arbres existents; buscant integrant-los en els espais oberts entre volums construïts.

L’accés al recinte es realitza des del seu costat més elevat, el camí Ral. En aquest punt d’accés, l’edifici es separa de la vorera i aprofita la topografia del terreny per crear una plaça d’accés al conjunt. Al ben mig de la plaça es conserva el pi de major envergadura del recinte.

Aquesta plaça rebedor de l’edifici, es converteix en l’espai principal del conjunt.

Un espai que aglutinarà els moviments d’arribada i sortida del recinte. Un lloc de trobada, de reunió, d’intercanvi abans i desprès de les hores de classe.

El programa es reparteix entre dos volums construïts ben diferenciats. Un cos principal de tres nivells conté la part de programa docent: aules, tallers, departaments, secretaria, direcció i biblioteca. I un segon cos d’una planta conté el programa relacionat amb el lleure: gimnàs, vestidors, cuina menjador i instal·lacions.

En el punt de major proximitat entre els dos volums construïts, una petita marquesina els uneix i marca l’accés a la seqüència de patis interiors del recinte de diferents mides, nivells y superfícies.

Els edificis es resolen amb estructura portant de formigó semi prefabricada. El forjats son a base de prellosses de formigó y plaques doble T autoportants. Les façanes son de plaques prefabricades de formigó tintades en massa amb una barreja de pigments negres i verds. Amb aquest color i textura indefinida, busquem integrar la gran massa construïda en un entorn homogeni de pins i roures.

Autors: Emiliano López i Mònica Rivera

Col·laboradors: Franco Bechis, Bruno Bechis

Consultors:  Estructures: BIS Arquitectes / Enginyeria: PGI / Aparellador: AT-3 Oller-Peña s.c.p.

Àrea:  3.945,00 m2

Pressupost:  5.591.832,18 € PEC

Fotografies: © José Hevia

Potser l’escassetat de restes va accelerar la urgència de la reconstrucció. El 1957, Oriol Bohigas ja va escriure a Mies per encarregar-li, de nou, el pavelló. L’arquitecte alemany va acceptar immediatament, però el projecte mai no es va portar a terme i va inaugurar així un seguit d’intents fallits que es van prolongar després de la seva mort: 1964, 1974, 1978, 1980, 1981…

La desaparició material del pavelló no era l’únic escull. Aquest existia com una sèrie d’imatges que circulaven en publicacions d’arquitectura, tot i que la majoria de plànols originals es van perdre en el precipitat trasllat de Mies d’Alemanya als Estats Units. A més a més, era impossible parlar d’una documentació definitiva atès que el procés de disseny i construcció havia tingut múltiples canvis d’última hora. En resum, els pocs documents existents no coincidien amb les fotografies. La reconstrucció requeria una doble operació: la reconstrucció de la materialitat del Repräsentationspavillon originàriament encarregat a Mies, i la selecció dels documents que validessin les decisions preses, és a dir, la construcció de la història del pavelló.

Aquest és el cas de les tres reconstruccions completades el 1986 a Barcelona (Ignasi de Solà-Morales, Cristian Cirici i Fernando Ramos), Madrid (Josep Quetglas) i Milà (OMA/Rem Koolhaas), coincidint amb el centenari del naixement de Mies, cadascuna de les quals va donar lloc a una materialització i es va basar en una selecció de documents radicalment diferent. I totes tres il·lustren tres històries del Moviment Modern que utilitzen el pavelló com a argument historiogràfic.

[…]

Continua llegint: Tres rèpliques del pavelló alemany PDF

Ada Louise Huxtable, ”The Joy of Architecture” (1978)

Personatge 1: Cada època estableix una relació particular amb l’arquitectura del passat. Progressivament disminueix la distància entre l’edat de la cosa construïda i la necessitat de preservar-la.

Personatge 2: Intervenir sobre arquitectura existent implica un exercici històric però alhora historiogràfic. No només perquè es modifica un document que captura i reflecteix un instant del passat, sinó perquè la manera com es modifica opera directament sobre la comprensió futura, sobre la manera com apareixerà representat.

Personatge 1: Preservar, actuar sobre el passat, significa projectar retroactivament la història i per tant implica reflexionar sobre els límits de l’autenticitat. D’altra banda, quins són els límits de la preservació? Sovint, quan parlem de preservació oblidem que l’essència del preexistent era una cosa de la qual la gran Història n’havia fet cas omís, una olor, una experiència sense la qual tot aquell univers particular ja no és reproduïble.

Personatge 2: La preservació ha estat al servei d’interessos polítics i ideològics. Qui i com decideix què ha de ser respectat, què es pot destruir? Preservar és inventar la història? Quins són els límits de la reproducció? D’altra banda, ha de ser reconstruïda una cosa temps després d’haver desaparegut? Quant ha de durar un edifici? Són legítimes la rèplica, la còpia, el simulacre?

Personatge 1: Tradicionalment, la preservació ha estat entesa com a cristal·lització de l’existent. Preservem. Però com preservar el que sempre canvia, allò que succeeix a l’interior del que està construït, l’ús, és a dir, l’autèntica arquitectura?

*(Diàleg extemporani entre un personatge de 1876 i un personatge de 2011.)

Imatge: Brodsky & Utkin
Columbarium Habitabile, 1989-90
from “Projects portfolio, 1981-90″
35 etchings, ed. of 30
43″ x 31-3/4 (F)
Photo: D. James Dee
Courtesy Ronald Feldman Fine Arts, New York / www.feldmangallery.com