Amb aquesta senzilla però reflexiva frase, comença la pel·lícula París de Cédric Klapisch. De la mateixa manera que aquests personatges “descobreixen” i es qüestionen sobre l’omnipresència de les infraestructures a les nostres ciutats, la lectura de l’últim número de Quaderns: “Parainfraestructures”, reclama l’atenció dels arquitectes sobre aquesta capa de ciutat que habitualment ha quedat “desplaçada del seu àmbit d’acció”. Els autors seleccionats ens proposen un recorregut en el qual podem veure que, des de la primera meitat del segle XX, alguns arquitectes proposaven la creació d’infraestructures mòbils, la presència de les quals a l’espai físic pogués ésser efímera, tal com “La Ciutat del Repòs” a Barcelona, projecte del GATCPAC en 1931 [2]. A la fi de la dècada de 1960 i durant 1970 els grups d’arquitectes d’avantguarda proposaven un enfocament similar, basant-se majoritàriament en estructures inflables o, com les anomenava José Miguel de Prada Poole, en “inflaestructures”.

No obstant això, el creixement econòmic i urbà dels últims 100 anys ens ha portat a evidenciar una presència gairebé invasiva de les infraestructures. El somni que aquestes inflaestructures poguessin solucionar temes com la pobresa, l’exclusió social i delinqüència, va romandre com a visió utòpica del futur. Reyner Banham [3], en el llibre Los Angeles: The Architecture of Four Ecologies (1971), ens parla de la relació entre arquitectura i infraestructures a través de la forma en què els habitants conviuen amb tots els fragments que conformen la ciutat. En aquest punt, pot ser important qüestionar la relació entre infraestructura i temps, tal com proposa Javier García-Germán i de quina manera conceptes com obsolescència, ecologia urbana i parainfraestructures entren dins la nostra concepció actual de les ciutats. La pregunta dins d’aquest context és: poden les infraestructures ser adaptables, mòbils i dinàmiques? Tal com apunta García-Germán, les respostes podran trobar-se amb major facilitat a mesura que aconseguim entendre el funcionament dels nostres ecosistemes urbans. Sota aquesta visió, les estratègies d’anticipació i adaptació, contribuiran a la nostra comprensió de la relació entre arquitectura i temps, i possiblement ens permetin enfocar les possibilitats de reutilització d’infraestructures ja obsoletes i donar-li nous usos adaptats al moment actual. Stan Allen [4] descriu això molt bé quan escriu, “és important pensar quins són els límits reals i pràctics de la intervenció dissenyada dins la complexa i canviant dinàmica de la ciutat contemporània”.

“The ability of architects to transform moments within the web of infrastructure systems is an opportunity to rethink the invisible.”
- Katrna Stoll & Scott lloyd, Infrastructure as Architecture [5]

En l’actualitat, existeixen propostes interessants que reprenen la idea de les infraestructures adaptables, mòbils i dinàmiques. Un exemple és el projecte Airplot de Paisajes Emergentes, un projecte que és bàsicament una “utopia crítica” que proposa el bloqueig de les rutes aèries a la zona propera a l’aeroport de Heathrow a Londres i reclama el dret dels residents sobre l’espai aeri que correspon als seus habitatges i propietats, en contraposició a aquesta “inquietant omnipresència en el cel” de la qual ens parla Enrique Ramírez en el seu assaig Control Aeri.

David Gissen tanca aquest número de Quaderns amb un text sobre la preservació de les infraestructures, amb la idea bàsica de transformar el que entenem per infraestructures i història, a través del treball de comissaris, conservadors i historiadors –i no d’enginyers– i amb això, promoure la recuperació de les infraestructures existents. No obstant això creiem important, dins del concepte parainfraestructures, no centrar aquestes reflexions únicament en les infraestructures físiques i tectòniques. Existeixen a les nostres ciutats complexes xarxes d’infraestructures invisibles, ja sigui de comunicacions, d’informació o el que és fins i tot més important, de relacions. Les diferents formes de representar i entendre aquestes xarxes podran ser el punt de partida per a un enteniment més orgànic de les ciutats a través de les seves infraestructures relacionals.

Ethel Baraona Pohl
dpr-barcelona

[1] De “París” Cédric Klapisch, 2008
[2] GATCPAC, « Una ciutat de repòs per a Barcelona », Mirador, 5 novembre 1931, p. 7
[3] Banham, Reyner. Los Angeles. The Architecture of Four Ecologies. Berkeley, Los Angeles, Londres: University of California Press (1971)
[4] Allen, Stan. From the Biological to the Geological. Infrastructure as Architecture: Designing Composite Networks. Jovis (2011)
[5] Scott Lloyd, Katrina Stoll. Infrastructure as Architecture: Designing Composite Networks. Jovis (2011) Més informació: infrastructureasarchitecture.com

Aquesta anomalia, en el context de la crítica arquitectònica, és el fet que la força i allò cridaner d’aquestes parainfraestructures, paradoxalment, rau en la forma en què han estat dissenyades, en certa mesura, fent cas omís de l’estètica. Les parainfraestructures es construeixen amb els materials banals de la innovació industrial del segle vint (teles sintètiques, geotèxtils, plàstics industrials) en lloc dels acabats refinats i costosos de l’alta arquitectura corporativa. En termes estructurals, depenen de lligams, corretges, varetes flexibles i compressors d’aire –enginyeria temporal, elàstica, contingent–.

En aquest sentit, aquestes parainfraestructures arquitectòniques s’apropen a un nou tipus d’infraestructures al que l’editorial i els assajos de John May sobre “Infraestructuralisme” o “Infraestructura i temps” de Javier García-Germán fan una crida a través de les seves crítiques de que el “model infraestructural els riscos del qual de quedar obsolet augmenten cada vegada més de pressa“ [1] :

“Davant d’aquesta visió estàtica, les infraestructures han estat recentment conceptualitzades com a sistemes oberts. Si en la modernitat s’ideaven com a sistemes aïllats, altament especialitzats i invariables davant contingències externes, ara han passat a entendre’s com a sistemes interactius, amb una organització espacial –estructura– i un comportament –funcionament– concrets en contínua adaptació a unes condicions de contorn canviants.” [2]

La capacitat de resposta i adaptació d’aquestes noves infraestructures alternatives contrasta amb les qualitats de la infraestructura dura tradicional de la mateixa manera que la flexibilitat i la contingència de la seva enginyeria contrasta amb les qualitats de l’enginyeria constructiva tradicional.

Allò rellevant d’aquestes parainfraestructures (tant com a classe d’objecte arquitectònic com a format alternatiu d’infraestructures) no és només en termes estètics; sinó també organitzatius, en el sentit de que les parainfraestructures operen fonamentalment com a arquitectures organitzatives. De fet, les seves qualitats estètiques estan supeditades a les seves qualitats organitzatives –la forma de la Instant City es deriva de les activitats que allotja en el seu interior, en lloc d’ajustar les activitats interiors a la seva forma exterior.

Curiosament, això apunta a la manera en què les parainfraestructures s’assemblen més a les infraestructures heroiques modernes del segle vint del que es diferencien d’elles: el poder estètic d’ambdues ve de la traducció brusca de qualitats organitzatives en estructura material. [3] De la mateixa forma en què el rellevant de la proposta de Roger Sauquet per a “Solucions d’urgència” ve de la visió dels interiors d’aeroports abandonats contínuament reestructurats a través de dictats programàtics d’una arquitectura de “versatilitat interna” temporal i provisional, molt de l’atractiu i el poder estètic de la infraestructura tradicional –pensem en els bucles suspesos d’un distribuïdor vial elevat o una presa dominant un riu– ve de l’enllaç directe entre com l’estructura es compon i com organitza. Fer alteracions estètiques a una infraestructura sense considerar el seu acompliment organitzatiu impedeix, en el millor dels casos, accedir a aquesta font del sublim; en el pitjor dels casos genera una escletxa entre la infraestructura i la qualitats que li donen tanta potència estètica.

Així, mentre el desplegament de parainfraestructures i infraestructures dures respon a condicions radicalment diferents i genera potencials divergents, en tots dos casos l’arquitecte, si vol aprofitar tot el seu potencial estètic, ha d’aprendre precisament a subordinar l’estètica.

*Fotografia:  Steve Jackson (ourmanwhere)

Som incapaços de somniar amb antiinfraestructures? Pregunta John May al seu assaig introductori titulat “Infraestructuralisme: la patologia de les externalitats negatives”. A la seva crítica, reveladora i provocativa també, segueixen quatre estudis de cas que formen la secció de “1 assaig sobre 4 casos”. Dels quatre es pot argumentar que el primer, “Heathrow Airplot”, de Paisajes Emergentes, és l’únic exemple clar d’antiinfraestructura: proposa prevenir l’expansió de l’aeroport londinenc posicionant una sèrie de globus tipus Pink Floyd per a bloquejar trajectòries de vol de manera que n’obstaculitzin –de forma bastant literal- el progrés. Els altres tres casos (el Centre de Visitants d’Adam Khan, el restaurant Lolita de Langarita-Navarro i la Nagelhaus de Caruso St. John), tots amb alguna relació amb la infraestructura vial, es relacionen de forma més tènue amb les tesis de May. Curiosament, els textos que acompanyen cadascun d’aquests quatre projectes són les memòries dels propis arquitectes, no reflexions crítiques. El mateix amb els projectes inclosos a la secció de l’Observatori que tanca la revista. Em temo que no s’ha donat massa cabuda als crítics d’arquitectura.

Les seccions centrals, l’”Arxiu”, els “3 assajos sobre un cas” i el “Convidat” són més coherents i hermètiques. La secció de l’Arxiu es concentra en un any diferent a cada número; una espècie de reminiscència del passat. En aquest número li toca a 1971 amb una entrevista a José Miguel de Prada Poole, seguida d’investigacions històriques i revisites de primera ma de la construcció d’estructures inflables experimentals. Els 3 assajos sobre un cas es centren a l’aeroport Girona-Costa Brava, un edifici que ha tingut els seus altibaixos al llarg de la seva existència.

La incitació a mirar enrere i reflexionar al voltant de projectes del passat és un dels girs més significatius d’aquesta etapa de Quaderns. L’arquitectura adquireix vida pròpia quan s’habita; una realitat que, en ocasions, pot ser més estranya que la ficció. El fet que una revista d’arquitectura faci una reflexió crítica al voltant de la vida real dels edificis, i no només presenti les estructures idealitzades de les intencions projectuals, és lloable. Pot ser una manera de lubricar una mica més la tendència de l’arquitectura a millorar la vida útil.

Un altre dels punts forts d’aquesta etapa de Quaderns és la continuïtat. Cada número comença amb ressenyes sobre l’anterior i acaba amb una introducció al següent, en aquest cas, sobre preservació. Dibuixar un fil continu entre números d’una revista és una bona forma d’encendre el debat. I, justament, és això el que haurien de fer revistes com Quaderns.

Rafael Gómez-Moriana

A “Infraestructuralisme” [2], John May identifica la manera com les infraestructures han exercit històricament un paper decisiu a l’hora d’externalitzar aquests excessos i els “desencants” associats; el seu modus operandi per treure’ls de la nostra vista. Tanmateix, May també il·lustra com, en la nostra “patologia moderna” d’eficiència, hem ocultat els nostres excessos a simple vista mitjançant un discurs directiu. Podem preveure fàcilment que una tendència caigui repetidament en aquests models de pensament, fins i tot encara que tractem d’escapar-ne.

“És que potser som completament incapaços de somiar, ara, amb antiinfraestructures? Amb urbanismes que no existeixin únicament a instàncies d’una dispersió, distribució i externalització eficients? Amb poblacions que no siguin víctimes de la seva pròpia maquinària cínica? De moment, ens limitarem a representar aquest drama, gustosament encegats pels circuits de la seva escenificació.”[3]

Javier García-Germán [4]  proposa “anticipació” i “elasticitat”, derivades dels abundants i dinàmics sistemes de la natura, com a mitjà per introduir el temps i la impredictibilitat en la nostra concepció de les infraestructures. I, malgrat això, en l’execució pràctica d’aquests models, què ha d’impedir que l’elasticitat resulti subordinada al discurs directiu, reduïda a un model utilitari? El discurs arquitectònic tindrà, així mateix, una escassa autoritat mentre continuï dominant el llenguatge de l’eficiència.

Potser calgui un “contrallenguatge” que, ben al contrari, accepti l’excés de forma radical. En els seus escrits, Elizabeth Grosz [5] ha proposat un marc per pensar en l’art de la natura com a excés no utilitari. La diferència sexual, a través dels capricis de l’atracció entre els sexes i les diverses formes que permet la reproducció impredictible, assegura Grosz, constitueix la base tant dels excessos de la natura com de l’art. L’art esdevé en aquest cas la intensificació de les sensacions pures: la intensificació visual, auditiva, olfactiva, tàctil i gustativa produïda per totes les espècies de manera diferent. “Territori és allò que ha estat generat per l’activitat intricada, si bé aparentment inútil, de la construcció, la captació de l’atenció i l’exhibició que caracteritza la major part de la selecció sexual.” [6] Per a Grosz, l’arquitectura és el prerequisit d’aquest art, atès que és a través de l’estructuració del territori com es creen les condicions per a l’aparició d’aquesta intensificació de les sensacions. Potser en el marc d’aquest concepte d’estructurar la intensificació s’oculta la llavor per descobrir com l’arquitectura pot ajudar a somiar amb les “antiinfraestructures” de May.

La idea de producció creativa com a elaboració, o per se, ja resulta evident en els projectes de “Ciutat Instantània” i en el “Heathrow Airplot”. Potser el pròxim pas, tal com Carlos Ferrater reflexionava sobre la seva pròpia experiència, sigui destruir a mesura que construïm. Acceptar els excessos complica necessàriament la tasca de “repensar un model infraestructural els riscos de quedar obsolet del qual augmenten cada cop més de pressa”. [7] Immediatament, suggereix que dins de qualsevol condemna a priori de l’excés –incloent-hi el de la construcció– hi ha un risc de regressió a paradigmes còmodes. Per tant, potser podríem imaginar-nos l’antiinfraestructura com allò que supera, en comptes d’imitar o domesticar, allò que és excessiu de la natura? O el territori com un escenari per a la seducció capciosa? Infraestructura com a forma de potlatch entre la ciutat i el seu territori, la terra i la seva atmosfera, o entre la humanitat i altres espècies.

Anna Tweeddale és arquitecta i urbanista, així com educadora i artista. Desenvolupa la seva activitat professional entre Europa i Austràlia, i ha estat professora de disseny i teoria arquitectònics en RMT i la universitat de Monash a Melbourne, Austràlia. 

Notes
[1] Editorial: “Parainfraestructures”, Quaderns 262: “Parainfrastructures”, 2011, p. 1.
[2] John May, “Infrastructuralism: The Pathology of Negative Externalities”, Quaderns 262: “Parainfraestructures”, 2011.
[3] May, p. 50.
[4] Javier García-Germán, “Infraestructura y tiempo: en torno a la anticipación y adaptación”, Quaderns 262: “Parainfraestructures”, 2011, p. 50.
[5] Elizabeth Grosz. Chaos, Territory, Art: Deleuze and the Framing of the Earth, 2008.
[6] Grosz, p.12.
[7] Editorial: “Parainfraestructures”, Quaderns 262: “Parainfraestructures”, 2011, p. 1.

Algunes contribucions analitzen para- en el sentit d’una cosa “anàloga o paral·lela però separada o que va més enllà d’allò que denota l’arrel de la paraula”. Parainfraestructura, no gaire diferent de “paraesglésia” o “paramilitar”, es podria descriure com una infraestructura existent en paral·lel o al marge de l’esfera de la institució predominant. Si bé les infraestructures són dures i fixes, les parainfraestructures exploren aspectes de les infraestructures que són flexibles, mutables, efímers, inflables, etc. Proposant un disseny des dels marges, aquests punts de vista reforcen indirectament l’essencialisme d’una “infraestructura” que es manté immutable al centre, aliena a qüestionaments crítics.

Una altra accepció del prefix para-, imperatiu de parare (deixar a punt, preparar o defensar), permet formar paraules amb el significat de “protegir-se de”. D’una manera no gaire diferent de com un para-sol o un paraigua ens protegeixen del sol o de la pluja, una parainfraestructura podria ser, en aquest cas, una estratègia espacial que ens protegeix del discurs dominant sobre les infraestructures, o de cert infraestructuralisme. Infrastructuralism: The Pathology of Negative Externalities, de John May, és l’obra que representa de forma més significativa aquesta posició. L’infraestructuralisme, tal com detalla May, abstreu l’imperatiu sistèmic d’infraestructura fent visibles només alguns moments, abstraient-se al seu torn de forma constant de residus i destrucció. Si l’infraestructuralisme reforça l’hegemonia moral dels elements externs negatius, les parainfraestructures es distancien de l’organització rectora del temps-espai. En desplegar el “dens espai” del sistema, les parainfraestructures són una invitació a plantejar-nos com estan organitzades les nostres relacions socials i com aquestes es reprodueixen a través de les infraestructures. Alliberades de l’obligació de donar una alternativa, les parainfraestructures poden esdevenir una manera de protegir-nos de la patologia dels elements externs negatius: representen les relacions, les connexions, els efectes, el diagrama de la infraestructura.

Rania Ghosn és doctora per la Harvard University Graduate Schol of Design i editora de la revista New Geographies.

Foto: Nick Bozney (Flickr)