Es recupera una nau del 58, una antiga indústria gravera, per a reactivar-la i conventir-la en un celler, per mitjà de la reincentivació d’elements de caràcter industrial.

Els elements constructius se cenyeixen a l’economia d’escala i a la producció seriada, per a minimitzar l’impacte ambiental i econòmic, i es disposen segons criteris de disseny espaials, funcionals i higrotèrmics.

El projecte s’estructura en els següents punts: un armari de quatre metres d’alçada que organitza i disposa els espais de servei, el centre d’acció on es desenvolupa l’activitat assistida per màquines i la zona 900, amb la sala de criança al soterrani, i una sala amb catifa ratllada i sostre luminiscent en planta baixa, on se situa la unitat de control, que monitoritza la vinya a temps real, i en la que es dissenya la morfologia del vi i es divulga el producte.

En definitiva, el criteri low cost del projecte ens obliga a qüestionar ¿menos da una piedra?

Autors: Carles Sala i Relja Ferusic

Nom del projecte: Celler Lagravera, Alfarràs, Lleida.

Consultors: Josep Maria Estivill, Arquitectura Tècnica, Carops, Enologia, Ventura, Instal.lacions

Pressupost: 180.000 €

Àrea: 600 m2

Fotografia: Sala Ferusic Arquitectes

EDITORIAL
P01 Parainfraestructures

AGENDA
P03 Ressenya, Quaderns Sessions: OFFICE KGDVS — Moritz Küng

1 ASSAIG sobre 4 CASOS
P06 Infraestructuralisme. John May
P10 Heathrow Airplot: Weightless. Paisajes Emergentes
P14 Centre de visitants dels Aiguamolls de Brockholes. Adam Khan
P18 Lolita. Langarita-Navarro arquitectos
P22 Nagelhaus. Caruso St John Architects

ARXIU
Quaderns #83 (Los espacios libres en Barcelona), 1971
“Albergue para congresistas, ICSID, Fernando Bendito, Carlos Ferrater, José Prada, arquitectos” (Instant City), pp. 85-88

P30 Entrevista José Miguel De Prada Poole
P33 Ambició inflada. Simon Sadler
P37 La contra de la Instant. Carlos Ferrater
P39 Ciutat Instantània, Aldea Global. Felicity D. Scott

3 ASSAJOS sobre 1 CAS
P46 Infraestructura i temps. Javier García-Germán
P49 Solutions d’urgence. Roger Sauquet
P52 Control aeri. Enrique Ramirez

Aeroport de Girona-Costa Brava, fotografies de Coke Bartrina

CONVIDAT
P57 Preservació d’infraestructures. David Gissen #263

OBSERVATORI

*Imatge: Paisajes Emergentes, Weightless. Heathrow Airplot

La imatge dels peatges d’ACESA està extensament incorporada a l’imaginari col·lectiu, a diferència d’altres autopistes del Principat i comunitats autònomes. En el context actual, la possessió d’una imatge de marca és un fet i un valor decisiu.

El projecte pretén aquest doble caràcter, subratllant tot allò que sigui tècnic, però també tot allò que sigui natura, preservant per sobre de tot una relació harmònica entre ambdós.

L’autopista s’activa com a element de transmissió de la informació i guia de reconeixement d’un determinat paisatge, contribuint així a la definició de caràcter i el to de les autopistes d’ACESA.

Senyalitzacions de l’alçada de les cabines, pla horitzontal i plans baixos: colors del paviment (teletag, – versió automòbils i camions-) … Si s’entén l’àmbit del peatge com un paisatge característic de la modernitat, el valor del pla del sòl adquireix un valor decisiu. L’aparició del color en aquest àmbit (senyalització vies T de cotxes i camions) comença a ser ja un valor determinant en termes tant de senyalització com ambientals i paisatgístics. D’aquesta manera, es preveuen textures de color, cultius d’ usos o plantacions de missatges.

Adreça: Autopista AP-7 La Jonquera-Salou

Consultors: Càlcul d’estructures: Martí Cabestany, Instal·lacions, PDI engineering, Arquitecte tècnic: AT3, slp

Col·laboradors: M.Cabo, A. Rizescu, M. Rebocho, F. Romaní, M. García

Àrea: 57.790 m2

Pressupost: 6.089.490,00€

Fotografia: Adrià Goula

“En inclinar-me sobre el parapet de ciment, vaig adonar-me que un silenci immens planava sobre el paisatge. Per alguna estranya circumstància, cap avió estava a punt d’aterrar o enlairar-se a les pistes de l’aeroport. […] Examinant amb atenció aquest regne silenciós, que era el paisatge de la meva vida, vaig advertir que em trobava delimitat per un horitzó invariablement artificial, parapets elevats, terraplens, rampes d’accés, entroncaments d’autopistes. Els vehicles estaven allà tancats com entre les parets d’un cràter de diversos quilòmetres de circumferència. El silenci continuava.”
J.G. Ballard, Crash

Tota infraestructura, com a element pertanyent a la configuració social del territori, forma part d’un camp invisible, un àmbit situat més enllà del context físic immediat i tangible. Els ports, les terminals i les xarxes són suports vitals per a les nostres economies. No obstant això, la creixent velocitat i la ràpida transformació dels nostres hàbits i formes de consum també han evidenciat la fragilitat dels vincles existents entre la naturalesa del consum –immaterial i canviant–i el seu suport físic, la qual cosa fa cada vegada més urgent la necessitat de reflexionar sobre les conseqüències atribuïbles a la diferència de tempos entre l’arquitectura i les fluctuacions del mercat, entre allò que és material i allò que és volàtil.

Durant bona part del segle passat, l’arquitectura i l’urbanisme van perpetuar la representació heroica de les infraestructures. No era pas un edifici el que apareixia en primer plànol a la sobrecoberta d’Space, Time & Architecture**, sinó un nus viari, de la mateixa manera que l’strip de Las Vegas va ser emblema del paradigma postmodern. Aquesta concepció infraestructural es va posar en dubte durant la dècada dels seixanta i setanta, quan alguns experiments van reivindicar, no sense una certa ingenuïtat, la possibilitat d’una arquitectura instantània capaç d’evidenciar la disfunció existent entre la vida útil, la producció i el consum de les infraestructures.

Ens sembla que és moment de repensar un model infraestructural en què els riscos d’obsolescència augmenten cada vegada més de pressa. Aquesta hauria de ser, precisament ara, una de les tasques dels arquitectes: reivindicar i domesticar un marc que habitualment ha quedat desplaçat del seu àmbit d’acció.

Conscients de l’escassetat de recursos, és moment de reactualitzar i reprogramar, des dels marges, els rígids models del passat mitjançant infraestructures flexibles i allunyades de tota retòrica.

* J.G. Ballard, Crash, London, Vintage, 1995.
** Sigfried Gideon, Space, Time and Architecture, the Growth of a New Tradition, Cambridge, Harvard University, 1941.

Fotografia: Coke Bartrina (Aeroport de Girona-Costa Brava)

L’activitat de l’abocador preexistent no havia estat respectuosa amb el seu entorn més immediat, havia provocat alteracions de l’entorn natural i modificacions de la topografia existent. Per aquesta raó es decideix implantar les instal·lacions a les zones on l’activitat de l’abocador ja havia espatllat l’entorn natural. Malgrat la magnitud de les instal·lacions del Centre, el projecte pretén aconseguir una màxima integració paisatgística amb l’entorn. Per a això es busca una adaptació topogràfica màxima, on l’impacte de les cobertes i façanes es minimitzi mitjançant la revegetació paisatgística posterior.

El projecte planteja la construcció d’una gran coberta sota la qual es situïn les dues grans zones de tractament. Aquestes, separades pel vial d’accés, tenen altures diferents i estan assentades sobre cotes diferents, per això la coberta modifica la seva geometria en funció dels programes i les dimensions de cada recinte.

La varietat de requisits que la coberta ha d’albergar, ventilacions forçades, claraboies, etc. s’homogeneïtza mitjançant una estructura gràfica que permet així mateix convertir-la en una coberta paisatge.

Els diferents cercles contenen terres, graves i entapissants pròpies de la regió que amb el temps hauran d’equilibrar l’impacte de les instal·lacions sense caure en el camuflatge o la imitació.

Consultors: IDEMA, enginyeria

Col·laboradors: Xavier Ramoneda, arquitecte, Mario Suñer, arquitecte

Àrea: 45.000m2

Pressupost: 74.000.000€

Fotografia: Francisco Urrutia

L’arquitectura híbrida, empesa pel fet que concentra en una intervenció arquitectònica única una naturalesa triple —objectual, paisatgística i infraestructural—, genera respostes arquitectòniques amb trets específics, que eixamplen el marc conceptual de temes transversals i consubstancials de l’arquitectura.

Es defineix com a híbrida tota intervenció arquitectònica que sigui simultàniament objecte, paisatge i infraestructura, una intervenció arquitectònica que compleix simultàniament tres condicions:

_Ésser una intervenció física que, com a resultat d’un projecte, proposi un espai arquitectònic generat a partir de la intervenció humana.

_Ésser una intervenció arquitectònica que sigui simultàniament paisatge: la intervenció arquitectònica forma part indissociable del paisatge.

_Ésser una intervenció arquitectònica que sigui simultàniament infraestructura de circulació: la intervenció arquitectònica es converteix en un tram d’infraestructura i n’incorpora part de les seves lleis.

El fet que l’arquitectura incorpori com a pròpia la naturalesa infraestructural té implícita la condició que aquesta esdevingui part integrant d’un sistema infraestructural d’ordre superior.

Mantenint l’autonomia pròpia de qualsevol objecte arquitectònic, l’híbrid esdevé també un tram

d’infraestructura integrat en un sistema infraestructural més ampli —concebut per a absorbir fluxos de circulació— amb les lleis i el funcionament que li corresponen.

La mobilitat es converteixi en una qualitat nuclear de la concepció arquitectònica, amb importants conseqüències pel que fa a la configuració de l’espai:

_Pel que fa a la dimensió programàtica, l’espai destinat a la mobilitat forma part integrant del programa nuclear de la proposta i els espais de circulació ocupen una proporció de superfície més elevada en relació amb el conjunt de la superfície disponible.

_Pel que fa al sistema d’ordre, el fet que l’arquitectura híbrid pertanyi a un sistema infraestructural d’ordre superior tindrà com a conseqüència que una part de les lleis que defineixen el sistema infraestructural s’hagi d’incorporar com a sistema d’ordre a la gènesi de l’híbrid.

_Pel que fa a la condició de límit, la irrenunciable condició de continuïtat física entre l’àmbit físic que defineix el projecte i el sistema infraestructural al qual pertany condueix a la desaparició del concepte de límit associat al concepte de frontera davant de l’emergència del concepte de límit com a espai de transició.

Es tracta d’un volum edificat que ocupa tota la dimensió del solar i amb una alçada variable. Respecte el carrer d’Enric Casanovas l’alçada màxima és de 14.30 m, i respecte el carrer de Pablo Iglesias és de 14.15 m.

Es tracta d’un volum recobert per una pell, ventilada i microperforada, que permet garantir un bon confort climàtic alhora que assegura la privacitat des de l’exterior. Totes les obertures queden protegides, i apareixen al carrer com a ombres xineses, creant un gradient lumínic molt confortable des de l’interior. Aquesta doble pell es va configurant distintament i s’adapta a les diferents façanes.

L’accés es produeix pel carrer Enric Casanoves, en aquesta planta se situen totes les funcions públiques. Per tal de garantir el bon funcionament, hem establert dues circulacions independents, una pública que es desenvolupa en planta baixa i una privada que recorre la resta de plantes.

Constructivament hem optat per una construcció lleugera, ràpida, sent conscients dels terminis d’execució de l’obra.

Consultors: Lluís Cañizares – arquitecte tècnic Juanma Salvadó – arquitecte tècnic Marc de Jaime –  instal·lacions Bernúz-Fernández – estructures

Col.laboradors: Oriol Ribes arquitecte Elena Molina  arquitecte Francisco Mouzo  arquitecte

Àrea: 673,48 m2

Pressupost: 801.310,43€

Fotografia: Marcela Grassi

La ruïna, com a concepte, té, indubtablement, un relleu melangiós, però no del passat, vestit d’ordre; més aviat del futur, d’un futur de déja-vu que ja tenim aquí i que encara no sabem organitzar. La ruïna: l’art a l’era de la seva congelació, Jorge Luis Marzo. 1991

Ruïnes modernes, una topografia de lucre

“Ruïnes modernes, una topografia de lucre” és un inventari fotogràfic de la construcció especulativa abandonada a Espanya. Es retraten paratges ocupats per conjunts d’edificacions no completades dins del territori nacional. La recent implantació massiva d’enclavaments d’oci, de complexes turístics i residencials de tota mena ha transformat vastes regions de la costa i ha arribat, fins i tot, a les províncies interiors. L’ocàs prematur d’alguns d’aquests assentaments a causa de l’esclat de la bombolla immoviliària ens presenta, amb imatges de bellesa inquietant, l’incongruència entre la vida curta de l’especulació immoviliària –avortada per causes tècniques- i les seves seqüeles físiques perdurables.

El fenòmen del totxo espanyol i el seu desenllaç funest ha engendrat la proliferació d’un nou tipus de paisatge a mig construir, que es podria denominar paisatge de lucre. Peculiaritats com la topografia, el clima i les circumstàncies locals no solen tenir-se en compte en la creació d’aquests tipus d’enclavaments. Les promocions estan més aviat enfocades cap al consum mediàtic i visual. El seu significat es confecciona –similarment a la televisió- per mitjà de l’extracció, la reducció i la mescla, amb la finalitat de crear paratges que puguin ser reproduits, clonats i venuts independentment del lloc. El resultat és una espècie de paradigma de paisatge definit per la seva a-territorialitat que, en el seu estat d’abandonament, despren una sensació d’extravagant singularitat. El contrast entre la pretensió del producte i la realitat construida hi és latent.

Hi ha moltes classes de ruïnes, i els seus significats són múltiples. Un edifici en decadència amb vegetació en auge no sol deixar l’espectador impassible. Un estat incomplet és sumament sugerent i es recontrueix a l’imaginari com a objecte que marca el pas del temps, com element tràgic, com a monument melangiós o com a simbiosi romàntica entre la naturalesa i l’home. Les edificacions a mig construir que formen part d’aquesta investigació són ruïnes una mica diferents de l’habitual. Aquesta crònica tracta de les construccions que mai es van acabar i, per tant, mai van complir la seva funció d’acollir ningú. Significa que la carència de la seva història –mai van allotjar inquilins i mai va transcórrer res entre els seus murs- les converteix en residus obsilets sense possibilitats de transformació, o acabaran representant alguna cosa que pot tenir sentit o valor?

Data: proyecto en curso, 2010-2011

Autor y fotògrafa: Julia Schulz-Dornburg

Col·laboradors: viatges Javier Ventosa, investigació Eugenia Troncoso

Treballem a la vegada amb 2 escales,una llunyana relacionada amb aspectes territorials i una altra propera relacionada amb totes les situacions implícites en cada racó del casc antic.

‘El projecte sorgeix directament a partir de la evolució continua de una sèrie de diagrames  (realitzats per a tot l’àmbit del nucli històric de Oliana) en que s’analitzen a diferents escales tota una sèrie de paràmetres que defineixen el lloc (accidents geogràfics, topografia de l’entorn i del nucli antic, la relació entre circulacions i diferents usos de l’espai obert, els recorreguts de l’aigua….). A través d’aquets diagrames es pretén visualitzar o descobrir aspectes no necessàriament físics  que caracteritzen tota la xarxa d’espais públics de la part antiga de Oliana per a posar-los en evidencia i evolucionar-los a través del projecte.

La obra es una traducció material de tots aquests  anàlisis  realitzats prèviament.

topografia

El treball de modificació de la topografia s’utilitza com a eina per a definir el projecte.

L’objectiu és suavitzar els pendents, eliminant barreres per aconseguir una major relació entre els espais oberts.

En els llocs de major pendent algunes línies topogràfiques es converteixen en línies de peces de granit que funcionen com a graons en les zones de pas.

circulacions

A partir del negatiu de les circulacions rodades detectar bosses d’espai tangencials potencialment utilitzables com a zones d’estar. Des de la identificació d’aquestes bosses  es proposa tot un sistema de configuracions microespacials en l’àmbit públic.

aigua

Els recorreguts de l’aigua  s’assimilen als llits dels rius i torrents de Oliana.

Los còdols del ríu Segre s’utilitzen com a suport de l’aigua en els carrers dibuixant el seu recorregut en el paviment.

visuals

La topografia del nucli antic fa que des de molts punts s’estableixin múltiples relacions visuals amb es muntanyes que envolten Oliana.

S’ha fet una elecció dels punts (a través dels quals el paisatge circumdant s’incorpora al lloc) i s’han col·locat uns bancs-grada que funcionen com a miradors.

materials recuperats

En tota la obra s’ha recuperat tot el material preexistent possible i s’ha reutilitzat allà on es va trobar: totes las peces de l’antiga escala de la p. Mare de Déu dels Àngels,  s’han tornat a col·locar com a paviment , las pedres  de l’antic mur que separava l’era del carrer també s’ utilitzen en el mateix lloc en el que es van trobar encastant-les en el paviment de formigó, el tot-ú que s’utilitza com a sub-base prové de l’antic formigó dels carrers matxucat.

Adreça: places Mare de Déu dels Àngels, Mossèn Albert Vives i del Cementiri, Oliana.

Arquitectes: Joaquín Pérez Sánchez, Eva Girona Cabré

Col·laboradors: Arq. Tècnica: Mercè Martín Valls

Superfície : Plaça Mare de Déu dels Àngels 348 m2, Plaça de Mossen Albert Vives 648 m2, Plaça del cementiri 628 m2. Total Superfície de la actuació: 1.624 m2

Pressupost: 237.818,03 €

Fotografia: Joaquín Pérez Sánchez

1- A les llicències d’activitat, no limitant l’espai d’emmagatzematge, sinó adaptant-lo al tipus de comerç, evitant la rotació i l’estoc flotant.

2- Al planejament, amb la possibilitat d’incloure microplataformes logístiques (repartiment final únic centralitzat). Es conclou afirmant que “La correcció d’alguns d’aquests factors de la gestió urbana podria corregir la tendència dels carrers tradicionals de la ciutat a perdre vitalitat i diversitat comercial.”

Document d’intencions de projecte:  doc_CAT

Arquitecte: Sophie Demigneux

Col·laboradors:Fabio Bagnara, Thomas Wissing

Consultors: Juan Pérez Fernández, enginyer obres públiques.

Àrea: 2925 m2

Pressupost: 701.410,00 €

Fotografia: Equip de projecte