Quaderns

D'arquitectura i urbanisme

Publicació del Col·legi d'arquitectes de Catalunya

Langarita + Navarro: Moblar el món

1008 ln almunia park 052

Quaderns #262
codi: 26205

Tard o d’hora, el nostre cos, quan no li prestem atenció, cobra estranya vida. L’estrany, és clar, no és la vida sinó com ho fa: per parts, com si una a una haguessin decidit proclamar la seva independència de la resta. Som capaços de moure nerviosament una cama per desanimar una mosca a posar-s’hi mentre la mà contrària a la que suporta el pes del llibre que llegim decideix remuntar a contrapèl, des de la nuca, tot el cap.

Si descrivim  qualsevol acció  distreta del nostre cos, si traduïm els desplaçaments lleugers que, de cap a peus, tracen les cames negociant amb els pantalons o els braços,  ajustant-se  a l’interior de la samarreta, podrem reconèixer la dificultat d’assumir aquests desplaçaments com un acte únic. Més aviat, podrem descriure’ls com una superposició d’accions de coherència desconnectada.

No parlem de qualsevol moviment. No ens incumbeixen aquells que requereixen una certa concentració. El del tennista que acomoda el cos per transmetre energia cinètica a una pilota o el que gira una truita amb un cop sec de paella. En els dos casos, encara que l’exigència no és la mateixa, les cames ajusten la posició per donar estabilitat, el tors s’estira i deixa que els braços es col·loquin amb llibertat abans de clavar la fuetada. Les parts del cos actuen en consideració les unes amb les altres, amb una tremenda responsabilitat, atès que tothom sap que en el servei almenys hi ha una segona oportunitat però que seria del tot inacceptable acabar amb la truita per terra.

Els moviments que aquí ens interessen són uns altres, els que semblen governats de forma inconnexa. Com si estenguéssim aquesta curiosa expressió, estar fora de si, no només a quan hem perdut els nervis, sinó també a quan cadascun dels nervis ha decidit emprendre el camí pel seu compte. Estar fora de si és estar ocupant un altre lloc dins d’un mateix, o portar a algú les formes de ser d’algú altre. En aquest moviment col·lectiu i esquizofrènic del nostre cos distret, les diferents parts es lliuren a una funció que les situa en un sistema de referències específic: mentre la cama oscil·la assumint la velocitat que permet dissuadir la mosca de posar-s’hi, un dels braços avalua els efectes de la gravetat sobre el llibre que suporta i s’encarrega de contrarestar-los per mantenir constant la distància als ulls. Tot i que el cervell dicta totes aquestes ordres, les parts han passat a ser partícips d’altres sistemes, ja no són un sol cos sinó una agrupació heterogènia de sistemes. O, per dir-ho d’una altra manera, som una regió de l’espai que incorpora porcions d’altres sistemes.

En el conjunt de les pràctiques arquitectòniques aquesta construcció d’agrupacions heterogènies s’ha donat de forma permanent i distreta fora dels àmbits acadèmics, i només de forma intermitent dins els contextos acadèmics, emergint quan els pensaments radicals o ortodoxos, qualssevol que fossin els seus objectius, semblaven debilitar-se. Les pràctiques del rococó gairebé sempre menystingudes o qualificades de divertiment vacu són un clar exemple de la poca representativitat que al llarg de la història han tingut aquest tipus d’actituds.[1]

Els trossejaments del món i les lectures fragmentades dels interiors rococós implicaven una desaparició de l’objecte arquitectònic per multiplicitat i per escala. El món no es construïa, sinó que es moblava. Aquest desplaçament és summament important ja que en qualsevol moblament la relació i participació dels objectes amb els altres és fonamental. A l’habitació, i per extensió a la resta de materialitzacions, els objectes són substituïbles, reorganitzables i intercanviables, i al mateix temps construeixen situacions, descriuen actituds i mostren afinitats. En definitiva, el rococó proposava d’una manera diferent la modernitat que coneixem. Davant d’una ètica fixada, s’establien uns consells d’urbanitat disseminats a través dels diversos objectes que constitueixen la quotidianitat.

Podríem pensar, des d’una perspectiva més global, en aquestes maneres d’operar similars a les accions als camps operatoris que definia Didi-Huberman. És a dir, el camp operatori com a lloc determinat capaç de fer coincidir ordres de realitat heterogenis i després construir aquesta trobada com a lloc de sobredeterminació. Es tracta d’una “taula” (en aquest cas seria més apropiat dir habitació) on decidirem reunir coses dissemblants, les múltiples “relaciones íntimes i secretes” de les quals tractem d’establir, una àrea que tingui les seves pròpies regles de disposició i transformació per vincular coses amb vincles que no resulten evidents. I per convertir aquests vincles en paradigmes d’una relectura del món.[2]

Les implicacions d’un pensament sota una perspectiva de camps operatoris permet superar certes inèrcies de pensaments “forts” com ara el del moviment modern per proposar alternatives i desplaçaments de focus d’interès: de la visibilitat a la llegibilitat, de la uniformitat a la diversitat, dels processos discursius als processos dialogats, de les narracions amb paternitat a les narracions bastardes, de la profunditat a la superficialitat, del pensament causal al pensament relacional, d’allò que és explícit a allò que és íntim.

En el cas de Lolita, infraestructura per a actes i àpats, es van aplicar criteris d’agrupació per participar de les dinàmiques habituals que havien fet explícites els nostres estudis sobre restaurants de carretera. D’alguna manera, no semblava absurd aplicar aquesta desfiguració de la coherència que ajudés a enfocar alguns dels aspectes crítics del projecte.

Els uns tenen relació amb els processos d’afinitat i identificació. A l’entrada dels restaurants de carretera és habitual trobar imatgeria, productes alimentaris i cartelleria que al·ludeixen directament a la situació territorial específica o a una denominació d’origen local. Des d’un punt de vista arquitectònic, aquests elements no serveixen només per “fer més caixa” sinó també per establir una localització geogràfica davant la desorientació del viatger. El projecte va incorporar als acabats de paraments solucions independents que ajudaven a fer aquesta identificació. En el cas de la barra del bar es va utilitzar un mosaic vitri que feia servir com a patró augmentat d’escala els colors vermell i negre i l’ordit del cachirulo (el mocador típic aragonès). D’aquesta manera tan bon punt s’hi accedeix es produeix una afinitat geogràfica i afectiva amb el lloc.

D’altres tenen relació amb els sistemes de visualització i control. És habitual el perfil de viatger d’aturada curta que quan fa el descans busca un espai interior des d’on pugui controlar el vehicle i les seves pertinences. Això fa que les finestres i els llocs al perímetre de la façana siguin més demandats. Contràriament, hi ha un altre tipus d’usuari que fa aturades més llargues i cerca espais menys visibles i més íntims. Per atendre aquestes demandes diverses es va optar per sistemes espacials diferents que plantegessin exactament aquesta dualitat d’usos pel que fa a la relació exterior. Un sistema molt obert que proporcionés gran quantitat de perímetre i un altre de més opac amb una relació més puntual i localitzada amb l’exterior.

En proposar que les construccions arquitectòniques es comportin no tant com a objectes compactes –unitaris, definits i sintètics– sinó com a  regions en què diferents sistemes són convocats, les accions es transformen per habitar aquest espai voluntàriament compartit. De manera similar a la coherència desconnectada que el nostre cos és capaç de constituir de forma distreta, el món estableix aquesta coherència desconnectada pròpia de l’acció de moblar els espais domèstics, però aquesta vegada una mica més enllà, aquesta vegada moblant el món.

 

María Langarita i Victor Navarro

 


[1]  Julio Seoane. La política moral del Rococó, Arte y cultura en los orígenes del mundo moderno, Madrid, La balsa de la Medusa, 2000.

[2] Didi-Huberman. “Atlas o la inquieta Gaya ciencia”, Atlas ¿Cómo llevar el mundo a cuestas? Madrid, Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, 2010.

*Fotografies:  Miguel de Guzmán, imagensubliminal.com

 

 

Etiquetes: ,

Deixa un comentari

Etiquetes

AftertheParty agenda Anuari Anuario architecture Archivo Arxiu assaig Barcelona Books Close Closer coac contributions contributors Convidat Displaying Architecture doméstica Editorial events exhibitions exposiciones Guerrilla Interviews House and Contradiction housing infraestructura Interviews news Noticias números Observatori Parainfraestructures politics Política Prada-Poole preservació Preservat al Buit projects proyectos Publications Reaccions representación Reseñas review Sessions vivienda

Números anteriors

Quaderns d'arquitectura i urbanisme és la revista del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya