Raul Sánchez: Esboç d’un manifest excesiu

Quaderns #261
codi: 26119

És inútil plantar-se davant les plantes de la Biblioteca i la Filharmònica per entendre alguna cosa. Les seccions només ens donaran informació esbiaixada i puntual, i els alçats seran una pèrdua de temps.

Dues dimensions són insuficients.

Fins i tot les fotografies seran parcials.

L’abundància de detalls, de canvis d’escala, de successius contrastos de quantitat, la llum escolant-se per cantonades insospitades, els paviments movent-se abans que els passos que els descobreixen, els sons rebotant en multitud de superfícies o surant sobre els espaiosos espais. L’espai: ‘de l’espai no te’n fiïs mai’, com una vegada va dir Enric Miralles.

Com sempre, les qualificacions són reduccions d’alguna cosa que necessita molt més per explicar-se. Hans Scharoun està catalogat com a arquitecte expressionista; però en tractar-se de l’espai, de les paraules no te’n fiïs mai.

A Berlín, la ciutat dels excessos del segle XX, els edificis de la Bilbioteca Nacional i la Filharmònica s’aixequen sobre el terreny establint connexions més enllà del seu propi context. Si la veritat és que la filharmònica remata la Potsdamer Strasse i que la Biblioteca insinua certes alineacions, tots dos inventen el lloc i ho possibiliten on res quedava.

La tècnica (no te’n fiïs de la tècnica) és la de l’agregació. Si bé el barroc és l’estil (no te’n fiïs dels estils) de la composició, on les parts es dobleguen davant l’harmonia global, en l’agregació no hi ha interès pel mètode compositiu. Són els criteris d’atracció, laberíntics, funcionals, d’il·luminació, de sorpresa, d’altura, de material, d’estructura, els que insinuen l’anar agregant cadascuna de les parts en què es fragmenten els dos complexos programes. Una vegada encaixades totes les peces, la successió d’espais anirà guiant els passos de cada visitant fins a la butaca de la sala de concerts, en el cas de la Filharmònica, o fins a la prestatgeria buscada, en el cas de la biblioteca, mitjançant un enteniment del recorregut que no està basat en criteris d’optimització de temps, sinó més aviat, molt millor, en una decidida aposta per l’anar descobrint els edificis en cada pas: no hi ha vista central, sinó relacions tangencials en el joc de contraris i complementaris, en la dialèctica d’atraccions i superposicions.

Des de fora: la biblioteca és una sala després d’una altra sala de diferent alçada, diferent textura, diferent orientació, diferents buits i color i coberta i forma i la filharmònica és una gran massa dansant amb finestres circulars quadrades i rectangulars a les quals es van afegint altres sales altres vestíbuls altres escales amb altres cobertes altres lluernes i altres alineacions.

Des de dins: els sostres pugen i baixen, l’espai es contreu i es dilata, la llum apareix i desapareix, els pilars pugen i s’inclinen, les escales s’allunyen i s’apropen. El caminar és en quant expectació. És difícil imaginar la grandària dels espais, l’aparició de nous estrats en totes direccions perverteix l’escala real d’aquests espais que corren uns darrere els altres.

Quan es tracta de construccions excessives, l’escriptura amb prou feines pot aconseguir expressar una successió de moments, d’impressions i expressions, o fins i tot de detalls. Sens dubte són dos edificis que només es poden arribar a entendre des de dins, en travessar-los immersos en el desplegament d’excés de recursos d’Hans Scharoun i els seus col·laboradors.

Prop de la Potsdamer Platz, a Berlín, on l’excés de tecnologia dels nous gratacels relleva ara l’excés de bombes, la Biblioteca i la Filharmònica formen el triangle original del Kultur Forum, al costat de la Nova Galeria Nacional de Mies Van Der Rohe, que molt al contrari, requereix un enteniment exhaustiu des de l’exterior.

Gener del 2010, en els accessos a la Biblioteca s’amunteguen casetes d’obra i construccions provisionals, en la distància, simplement no semblen construccions estranyes a l’edifici de la Biblioteca.

Esbós d’un manifest excessiu (incomplet per definició):
La descendència de José Arcadio Buendía en Cent anys de solitud.
La carta Pantone
L’edat d’Oscar Niemeyer
Plat “alpujarreño”: costella, xoriço, botifarra, patates i ou.
Les arrugues a la cara de Keith Richards.
Un perfecte final de menjar: cafè, copa i puro.
La filosofia del comportament natural: dos millor que un, tres millor encara.
Isaach de Bankolé interpretant el misteriós solitari en ‘Els Límits del Control’ de Jim Jarmusch, responent a Bill Murray la pregunta de com havia aconseguit entrar a la fortalesa: ‘fent servir la imaginació’.

Excés d’imaginació.

agenciadeconstrucciondeideas.com