Roger Sauquet: Solutions d’Urgence

Quaderns #262
codi: 26211

L’any 1945 es va publicar, amb el títol “Solutions d’urgence”, el número 3/4 de la revista L’architecture d’aujourd’hui, el segon després de la Segona Guerra Mundial, dedicat a les mancances del moment, bàsicament habitatges i infraestructures. En les seves pàgines apareixien múltiples projectes que des del Japó fins als Estats Units llançaven respostes ràpides, econòmiques i eficients per a la reconstrucció. Entre els arquitectes cridats a proposar solucions es trobaven Buckminster Fuller, Jean Prouvé i Pierre Jeanneret.

Els habitatges d’urgència apareguts a la revista eren lleugers, transportables, compactables, desmuntables i compartien un mateix valor: el de l’aprofitament. La Dymaxion Deployment Unit, de Buckminster Fuller, aprofitava els sistemes constructius de dipòsits metàl·lics per a la construcció d’una casa circular. Paral·lelament, el mateix arquitecte presentava la Motor Unit, un petit remolc que aglutinava els serveis domèstics mínims: cuina i bany. En aquest prototip Fuller combinava la pròpia experiència en el disseny de banys compactes, els Dymaxion Bathrooms, amb la recentment estrenada experiència de la roulotte, un invent d’avantguerra producte de fusionar la versatilitat de la tenda de campanya amb la comoditat de la cabina wagon lits. Aquest paral·lelisme entre l’arquitectura de les vacances i la de postguerra és una constant en els habitatges publicats a L’architecture d’aujourd’hui. Per exemple, la bastida de suport de la casa replegable i transportable de Pierre Jeanneret recorda experiments com el refugi de muntanya de panells d’alumini de Charlotte Pierrand, o el sistema d’emplafonats del pavelló 6×6 de Jean Prouvé recorda el sistema constructiu de moltes cases de cap de setmana que van omplir les revistes d’avantguarda durant els anys previs a la guerra.

La relació entre els habitatges de postguerra i les casetes de week-end partia d’una coincidència de paràmetres de recerca: el baix cost i la rapidesa de muntatge. La massificació de les vacances fruit de la millora dels drets dels treballadors durant els anys trenta va demanar, també, solucions d’urgència. Els arquitectes van projectar la domèstica del descans i la fugida urbana com una cosa mínima i espontània. Malgrat que el gruix de la classe treballadora no pogués pagar els prototips de “casetes” efímeres desenvolupats en aquells anys d’opulència del turisme social, la seva existència va permetre imaginar els espais de vacances com a infraestructures dividides en construccions fixes i construccions desmuntables que, segons els vaivens de la massa turística, es podien fer grans, empetitir-se o desaparèixer de l’entorn natural. Un d’aquests espais, pioner en l’àmbit europeu, era la Ciutat de Repòs de Barcelona, situada a les platges del delta del Llobregat i ideada pel GATCPAC, un projecte no construït, iniciat el 1931, inspirat en experiències russes, americanes i alemanyes, i que tenia com a premissa de partida la preservació del paisatge.

La “caseta desmuntable” era la solució d’urgència que feia possible vincular la infraestructura turística amb la protecció del territori.[1] De les 1.200 hectàrees de la Ciutat de Repòs, l’edificació fixa només n’ocupava un 0,7%. La incertesa sobre l’èxit o fracàs de la infraestructura era traduït paisatgísticament en una ocupació més o menys gran de la franja de pins paral·lela a la platja amb elements desmuntables. Tan espontània com una flor, la “caseta” feia acte de presència en funció de la sol·licitació de l’equipament. Curiosament, el GATCPAC vinculava aquesta espontaneïtat a les infraestructures i, fent referència a la “caseta desmuntable”, els seus autors apuntaven: “Una estructura que exprese este deseo de íntima relación del hombre con los elementos naturales ha de resultar algo tan espontáneo como las carreteras o los puentes”.[2] Capgirant el sentit d’aquesta cita s’intueix que el GATCPAC entenia per infraestructura una cosa que, gràcies a l’espontaneïtat, podia mantenir una relació íntima amb la naturalesa.

Entre els projectes del GATCPAC, l’aeroport desmuntable “estàndard” firmat per Cristòfol Alzamora és la proposta que evidencia millor aquesta idea d’espontaneïtat aplicada a les infraestructures. És conegut que les investigacions dels arquitectes amb la “caseta desmuntable” es van estendre a altres programes com ara biblioteques infantils, jardins d’infància o museus. La proposta d’oficines aeroportuàries és un producte més d’aquestes investigacions, però tot i que data de 1934 manté gran actualitat, sobretot tenint en compte la situació de determinats aeroports espanyols que, sorgits dels aires de grandesa dels governs precrisi, estan buits i infrautilitzats, una situació que seria impensable en l’escassetat econòmica dels anys posteriors al crac de 1929. Conscient del moment històric, l’aeroport proposat pel GATCPAC responia creixent o decreixent davant les demandes d’ús. Cal tenir en compte que la longevitat dels edificis era una incògnita durant els anys trenta, carregats d’invents maquinistes i descobriments científics, que, per exemple, van condemnar a l’obsolescència els aeroports de zepelins o els sanatoris antituberculosos. En aquest sentit, el pavelló per als aeroports catalans del GATCPAC era una solució d’urgència econòmica i ajustada a la incertesa del moment. Si l’invent de l’avió acabava en fracàs, el pavelló es desmuntava i desapareixia del paisatge.

L’aeroport del GATCPAC ens mostra, senzillament, una actitud arquitectònica que torna a ser aquí. Avui som plenament conscients dels 1.000 milions d’euros[3] que han costat els aeroports menys rendibles d’Espanya (Castelló, Ciudad Real, Terol, Múrcia i Lleida) i de com des del punt de vista arquitectònic, lluny de ser desmuntables, aquestes infraestructures s’han concebut com a construccions cares, fixes, màximes i especialitzades. Però el coneixement dels malbarataments de l’era de l’abundància està revertint en un canvi d’actitud que ens acosta als arquitectes de les solucions d’urgència de 1945 o de l’Espanya post crac del vint i nou. Perraó de l’escassetat econòmica o dels problemes ambientals, últimament afloren experiències que, com també va succeir en aquells temps difícils, situen el verb “aprofitar” al primer pla de l’escena arquitectònica. Aprofitar experiències, aprofitar estructures. A Berlín, la reflexió entorn al futur de l’aeroport de Tempelhof, amb projectes com el de l’estudi Raumlabor que planteja la integració per etapes d’aquesta infraestructura obsoleta a la ciutat o, a Nova York, la proposta per a la utilització de l’àrea ocupada per l’antic aeroport de Brooklyn com un campament gegant, són respostes conegudes i lligades als aeroports que posen en evidència el paradigma en què ens trobem: el de la necessitat d’aprofitar els vells vestigis construïts. Tanmateix, l’aprenentatge del petit aeroport del GATCPAC o de la “caseta desmuntable” ens obliga a anar més enllà d’aquesta senzilla conclusió. I és que els dos projectes portaven implícit un factor clau per concebre les infraestructures: la versatilitat vinculada a la preservació del paisatge.

La versatilitat és imprescindible en el reaprofitament dels aeroports infrautilitzats. Però per optimitzar-los proposem introduir el concepte “desmuntable” del GATCPAC dins d’aquestes infraestructures per dotar-les de “versatilitat interna”. Aprofitant la diafanitat dels seus espais, es poden generar conjunts edificats indoor i efímers com la Instant City d’Archigram, que acullin equipaments i/o habitatges d’acord amb les necessitats socials de la regió. Així, la tasca de l’arquitecte, més que definir quins usos necessiten aquestes regions (decisió que cal prendre des de diverses disciplines), aniria encaminada a dissenyar el factor “temps”. De la mateixa manera com la “caseta desmuntable” apareixia i desapareixia de la pineda del delta del Llobregat en funció de la presència d’estiuejants, els nostres projectes podrien fer aparèixer els equipaments indoor quan són necessaris i fer-los bellugar quan les necessitats es troben en una altra banda.

La “versatilitat interna” és alhora una mesura de preservació del paisatge. A diferència dels anys trenta, la relació entre infraestructures i entorn ja no consisteix en l’aparició i desaparició “espontània” de les edificacions. En el context actual, el concepte de preservació passa a estar íntimament vinculat a la minimització de la ocupació del territori gràcies al reaprofitament i l’optimització de les infraestructures construïdes per mitjà de transformacions internes atentes a les demandes del moment. El trasllat de les noves necessitats regionals a l’interior dels edificis existents pot frenar l’actual ritme de deteriorament del paisatge, un fenomen imparable que ens demana, també, solucions d’urgència.

Etiquetes: Parainfraestructures, Sauquet