Calderón-Folch + Bernuz-Fernández: Passarel·la a la vía de St. Ignasi
Quaderns #261
codi: 26106
La nova passarel·la per a vianants sobre la via de St. Ignasi forma part fonamental d’un reconegut pla de revitalització urbana (Pla de Barris) del centre de Manresa. El seu objectiu és retornar un sentit de centralitat i activitat al nucli històric de Manresa per obrir-lo a la ciutat a través de noves vies d’accés. La construcció de la nova passarel·la és una operació bàsica de mobilitat urbana amb un enorme poder de transformació ja que uneix dos barris que, encara que contigus, han estat històricament separats per una barrera topogràfica important. La passarel·la connecta el centre històric amb els barris perifèrics de l’altre costat (La Balconada, Sagrada Família i Escodines) superant un desnivell de 9 metres d’alçada i 50 metres de llum.
El caràcter transformatiu de l’operació es basa en dos aspectes:
En primer lloc, el seu impacte social: la nova connexió facilita la mobilitat i la integració dels veïns del barri de l’est; fet que redueix el seu aïllament físic i marginació històrica.
En segon, el seu impacte en el paisatge urbà: La nova horitzontal de 50 metres de llum, i amb un centenar de cables d’acer corrugat, creua per davant de l’edifici històric més emblemàtic de Manresa, la Seu (estendard de l’arquitectura gòtica catalana), fent-ho vibrar i involucrant-ho així en la transformació del seu entorn. La passarel·la no és només una nova via o carrer en altura, és també un nou element urbà, que per la seva escala i expressivitat, és capaç d’establir una estreta relació entre la Seu, la xemeneia de la fàbrica de l’Aranya i més lluny, el Pont Vell i revitalitzar el paisatge urbà a una doble escala.
La passarel·la és un conjunt d’elements estructurals i constructius que disposats en el buit formen un únic sistema que, donant pas, respon a les diverses circumstàncies urbanes de l’emplaçament. Així, la seva asimetria decanta les vistes cap a la Seu i el Pont Vell de les persones que la travessen, mentre que l’estructura que trava la biga Vierendel, dues bigues formades per tubs que s’entrellacen a la biga principal, ho fan cap a la fàbrica de l’Aranya i la rampa que dóna accés al nucli antic des de la via de St. Ignasi, conformant un llindar que es multiplica amb les ombres que projecten sobre la roca. També els cables d’acer de la biga Vierendel són un element constructiu que, per la seva envergadura, esdevenen un element d’interpretació del lloc: més enllà de la seva funció, donen l’efecte de filtre sobre les sòlides parets de la Seu i el seu entorn proper.
Es busca una estructura sensible: capaç d’entrar en joc, d’involucrar-se, amb el que existeix. Més encara, es busca construir un espai urbà, una plaça de poble,… Un lloc al cap i a la fi. No en va, aquest nou carrer públic ha d’unir -reunir!- barris aïllats; gents incomunicades històricament. És la seva funció social la que sustenta la passarel·la; la seva autèntica estructura.
Com l’escalador -i, en última instància, el ballarí-, l’estructura desplaça el seu centre de gravetat en la seva més efectiva estratègia per desenvolupar-se en aquest lloc. Com en les maquetes de saquets de Gaudí, aquí també és el pes -o més aviat, la massa- la que defineix el projecte. Així, la secció transversal és asimètrica: d’una banda, una biga Vierendel resol de cop la llum de gairebé 50 metres; per un altre, una biga-caixa de menor cantell configura una barana. Això és: gran cantell i transparència, en un costat, i opacitat i menor cantell en l’altre. Els extrems es resolen tanmateix asimètricament: si en un es dissenya una articulació, en l’altre, un encastament; si en un la passarel·la es recolza, en l’altre, s’arrela. Encara més, en l’extrem de la ciutat vella, la passarel·la es dilata en una plaça o mirador.
No obstant això, l’asimetria -aquí tan buscada- és el pitjor aliat de l’estructura. No només la plaça provoca una gran torsió sobre tota l’estructura, sinó que el desplaçament horitzontal del cordó comprimit de la biga Vierendel, al no tenir una biga paral·lela d’igual cantell, compromet seriosament el disseny.
Es resol incorporar un tercer element al joc, al que se li demana neutralitzar tots els esforços horitzontals i de torsió: una estructura tubular triangulada. Es construeix així una mènsula per suportar la plaça, un suport sobre la roca per disminuir la llum de la biga-caixa i, finalment, un nus en el centre de la passarel·la i a l’altura del cordó superior de la Vierendel per controlar el desplaçament horitzontal.
