David Closes: Parc Pintor Vilacloses, Manresa
El parc, de dimensions molt modestes, es troba situat al barri de la Plaça Catalunya, un barri manresà molt dens i mancat de zones verdes. Amb la configuració topogràfica plantejada i, especialment, amb la ubicació dels elements més característics del parc (els umbracles i les pèrgoles) es pretén fragmentar visualment el parc i singularitzar-lo. Aquesta fragmentació pretén convertir l’indret en un lloc complex i ric espacialment -generant la percepció que el parc és més extens del que físicament és- tot mantenint la unitat formal del conjunt.
La configuració topogràfica, mitjançant plataformes que defineixen un recorregut principal en ziga-zaga, i la ubicació dels umbracles defineixen una successió de llocs i espais. Uns, els situats sota els umbracles. Els altres, els delimitats pels desnivells topogràfics i pels volums d’umbracles i pèrgoles.
Els umbracles i les pèrgoles consisteixen en unes estructures tubulars d’acer galvanitzat recobertes per malles metàl.liques l’objectiu de les quals és conduir i donar forma a la vegetació.
Els umbracles són constituïts per un doble embolcall de malles metàl.liques. El primer embolcall pretén delimitar geomètricament les copes dels arbres que s’han plantat al seu interior. D’aquesta manera es pretén que la massa d’arbres que conté adopti una imatge de paral.lelepípede com si es tractés d’un topiari. El segon embolcall, paral.lel al primer per l’exterior, ha de ser colonitzat parcialment per plantes enfiladisses que li han de confegir un aspecte de mur vegetal en part del seu volum.
En el cas de les pèrgoles, que formalitzen tant l’accés principal al parc com els espais de connexió entre les diferents plataformes, es pretén que s’hi estenguin plantes enfiladisses almenys en part dels seus paraments.
Les malles de les estructures dels umbracles i les pèrgoles, i la vegetació que s’hi associa, pretenen actuar de filtres espacials, amb colors i graus de transparència diversos en els diferents punts i èpoques de l’any. Això ha de permetre obtenir profunditats canviants als espais del parc al llarg de les diferents estacions.
De nit, els umbracles i les pèrgoles esdevenen grans pàmpols que il.luminen el parc.
Col.laboradors: Núria Bayó i Molina (arquitecta), Carles Jaén Gonzàlez (arquitecte, BOMA), Oriol Puig i Martí (enginyer tècnic d’obra pública), Maria Vilaseca Borràs (delineant), Manel Ribera i Crusafont (enginyer tècnic industrial), Xavier Candela i Campos (enginyer agrònom).
Àrea: 3.800 m2
Pressupost: 1.389.139’37 euros
Fotografia: José Hevia
Lamentablemente el parque no ha cumplido las espectativas previstas: no existen zonas de juego para los niños, existen desniveles peligoros para los niños y los ancianos, el mantenimiento es carísimo, la vegetación en dos años no ha crecido, solamente se ven hierros (por eso los ciudadanos de Manresa lo llaman el parque de las jaulas), hay demasiadas zonas que quedan ocultas aumentando la concentración de jóvenes incívicos. El proyecto que se presentó a los vecinos del barrio no tiene nada que ver con la realidad, y el 99% de los ciudadanos estan en contra del parque. Los vecinos van a otros parques de la ciudad. TODO ES CEMENTO Y HIERRO.
Un parque fantástico.
Tuve la magnífica oportunidad de visitarlo en su estado original y es quizá el lugar más agradable y bonito de todo Manresa. Las estructuras de hierro, los desniveles, el agua y las distintas texturas forman un lugar agradable, cálido y ameno para pasear, leer o jugar con los niños. Por cierto para los niños hay unos instrumentos musicales incorporados en los pavimentos increíbles.
Cave destacar también la curada ejecución de todos los elementos, se nota que el hierro, el hormigón y los pavimentos han estado concebidos y ejecutados con gran maestría, detalle y esmero.
Lo cierto es que me sorprendió encontrar en Manresa un parque de tan alta calidad..
Increíble !!!