Charles Waldheim: Una arquitectura d’atmosferes

Quaderns #262
codi: 26204

A l’era postmoderna, la cultura arquitectònica ha arribat a emular la cultura de la moda. Aquesta cultura es basa en una programada i contínua producció de novetat, sincronitzada cautelosament amb els cicles dels mitjans de comunicació. Aquesta cultura i el seu culte a la celebritat es troba, avui dia, fermament establerta a nivell mundial. Com a resultat, la vida útil de qualsevol discurs arquitectònic ha disminuït a grans passos. A causa d’aquesta demanda incessant de novetat produïda és més difícil aconseguir la innovació arquitectònica. Succeeix de tant en tant, en el lloc menys pensat i per pròpia lògica orgànica. Aquest treball és sovint difícil de reconèixer i disseminar.

Un dels perills de la indústria de la moda-arquitectura ha estat el seu efecte anestèsic sobre la nostra sensibilitat cultural col·lectiva, respecte al pensament original i la innovació arquitectònica genuïna. Quan l’ona d’allò que és nou es presenta, la major part de les vegades succeeix en contextos foscos i marginats, resistint-se a una fàcil categorització. Malgrat aquesta condició cultural i la dificultat que suposa difondre la meritòria obra de nous talents, l’arquitectura sorgeix en formes noves i estimulants. I l’arquitectura persisteix com una forma vibrant on encara és possible innovar. Cap estudi contemporani representa millor aquest perenne i innovador potencial de xoc a través de l’arquitectura que els tres joves arquitectes colombians que conformen el col·lectiu “Paisajes Emergentes”.

El treball de Paisajes Emergentes es materialitza a través d’una sorprenent varietat de projectes que aborden àgilment una àmplia gamma d’escales i temàtiques. La provocativa apropiació del terme “Paisatge” per descriure la seva pràctica assenyala la seva ambivalència respecte al paper tradicional de la professió de l’arquitecte. Apunta, a més, cap a un coneixement de la cultura arquitectònica internacional i la recent recuperació del paisatge com a mitjà de disseny. En combinació amb l’adjectiu “emergentes”, l’apropiació del paisatge serveix de marc per als seus diversos àmbits de treball, il·lustrant les seves ànsies de fer front als imperatius ecològics de la cultura del disseny contemporani, així com a l’àmplia gamma de contextos internacionals en els quals es projecten les seves obres. Així, Paisajes Emergentes funciona com un nom efectiu tant per pel que fa al mitjà com pel que fa al missatge de les aspiracions arquitectòniques del col·lectiu i, alhora té a veure tant amb “guarir” atmosferes com amb la construcció d’edificis.

Molts dels projectes de la pràctica jove utilitzen estratègies específicament hortícoles o de botànica al servei del complex àmbit públic. Aquests projectes es resisteixen a una fàcil identificació amb les categories tradicionals tipològiques de paisatge, disseny urbà o arquitectura. Per contra, aquests projectes combinen diferents aspectes d’aquestes disciplines, a favor d’una nova forma de treball híbrida. Aquesta confluència de compromisos particulars a cada disciplina es revela a través de sòlides estratègies de representació, “piratejades” dels seus propis precedents arquitectònics i paisatgístics, però es revela encara més a través de la mateixa temàtica i de suposicions operatives que estableixen la seva particular resposta de disseny per a un lloc determinat. El treball mostra simultàniament aspectes d’un lloc i un subjecte en particular, mentre que evoca ambients i emocions remotes i fugaces.

El llenguatge arquitectònic i la sensibilitat en el disseny de Paisajes Emergentes revelen un profund coneixement de la cultura arquitectònica contemporània i, al mateix temps, de la creixent importància del medi ambient com a categoria del pensament arquitectònic. En aquest sentit, el recent treball de Paisajes Emergentes transcendeix antecedents Iberoamericans, empenyent els límits de l’objecte arquitectònic a les seves condicions extremes, creant entorns, experiències i, fins i tot, atmosferes. Molts dels projectes de Paisajes Emergentes aconsegueixen tot això a través d’una atenta lectura dels particulars contextos ecològics o fenomenològics en els quals estan situats. Encara que aquests efectes poden revelar-se a través de l’artifici, es descriuen millor al terme “paisatge”. Si bé gran part de la cultura ibèrica d’arquitectura (i la seva diàspora internacional) s’ha resistit activament al paisatgisme com una pràctica professional i cultural ascendent durant els últims anys, Paisajes Emergentes va declarar fermament el seu compromís amb el potencial del paisatge en relació a la producció arquitectònica. En fer-ho, no només ens han ofert un genuí exemple d’innovació i un cop d’aire fresc, sinó que també han fet una aposta generacional i geogràfica en la present lluita cultural per obrir l’arquitectura a diverses associacions ecològiques i urbanes.

Molts dels projectes de Paisajes Emergentes depenen d’un profund coneixement de l’horticultura i la botànica. No obstant això, seria una mala lectura del seu treball considerar aquests projectes com un paisatgisme tradicional amb un enfocament sobre el material vegetal com a mitjà de disseny. Més aviat, aquests projectes solen mostrar una qualitat ambivalent, relacionant-se fluidament amb desenvolupaments delandform i processos ecològics, d’una banda, i amb el llenguatge arquitectònic i la composició espacial, per l’altra. El que aquests diferents enfocaments metodològics tenen en comú és un interès per la matèria específica de l’atmosfera en si: l’aigua i l’aire. En una àmplia gamma de projectes, incloent el recentment finalitzat Complex Aquàtic a Medellín (Colòmbia), Paisajes Emergentes construeix àmbits públics complexos a través d’una obsessió amb el material i les propietats fenomenològiques de l’aigua. En aquest projecte, la lògica hídrica, l’experiència i el potencial de l’aigua en el seu estat líquid, així com efectes efímers de llum i l’aire, ens ofereixen els principals sistemes operatius d’un complex i refinat espai públic. Una mica més lluny, les seves propostes per al concurs per al Parc del Llac a Quito, Equador i la Llacuna de Venècia, revelen un compromís permanent amb els diferents potencials d’un urbanisme hidrològic. A Quito, la seva proposta juxtaposa els reflexos i la infinitat de les piscines que s’estenen cap a l’horitzó d’un camp d’aviació abandonat, amb les lluentes superfícies metàl·liques dels avions que una vegada van ocupar aquest lloc. En contrast amb la llum brillant i el blau clar de Quito, el seu projecte per a la Llacuna de Venècia se submergeix en les tèrboles profunditats impenetrables d’una Venècia freda, humida i fosca. En tots dos exemples, les qualitats fenomenològiques particulars i l’experiència del lloc es mostren a través del més fonamental dels seus components, l’aigua. Igualment, aquests projectes exploren les condicions associades a l’experiència de la fecunda humitat o la lluminosa aridesa, i construeixen espais públics plens a través de condicions ambientals i atmosfèriques establertes per l’aigua en els seus diversos estats.

Una altra línia d’investigació important que persegueix Paisajes Emergentes podria ser descrita sota el terme “atmosferes”. En empènyer la seva arquitectura al límit de la representació objectual, més enllà de la qüestió de la terra, cap a l’àmbit del clima i la humitat, el col·lectiu ha desenvolupat propostes mitjançant pneumàtics i la suspensió aèria. En una sèrie de projectes, incloent el seu disseny per a la monumental estructura a Nova York o altres ciutats d’Amèrica del Nord, per al desmantellament de l’aeroport de Heathrow a través d’una guerrilla de globus, o per a la commemoració de les comunitats afectades per la planta hidroelèctrica de Ituango a la seva Colòmbia natal, Paisajes Emergentes proposa una nova era d’inflables.

A través dels seus projectes i mitjançant aquesta recerca en favor d’una arquitectura més enllà del pes i la massa, Paisajes Emergentes desenvolupa una arquitectura d’atmosferes. En aquest ambient, l’aigua en el seu estat líquid, vapor d’aigua i el gel emergeixen com els principals mitjans representacionals d’una nova forma de vida pública. A la seva obra, les qualitats efímeres de l’experiència de l’aire i de l’aigua vistes a través de la llum, està organitzada de la mateixa manera en què l’experiència seqüencial de l’espai va ser orquestrada per les tipologies tradicionals i les subjectivitats de l’arquitectura del paisatge. Treballant en els límits de l’arquitectura, l’obra de Paisajes Emergentes transcendeix al mateix temps la frontera de l’objecte arquitectònic, renovant el potencial cultural de la disciplina com un mitjà d’ innovació genuïna. Encara que aquest treball està emergint, l’energia, l’ambició i l’optimisme que revelen aquests projectes suggereix que una arquitectura d’atmosferes pot ser un crucial pas endavant tant per a Paisajes Emergentes com per a la cultura del disseny a nivell internacional.

Charles Waldheim
FAAR, Professor ‘John I. Irving’ i President del Departament d’Arquitectura de Paisatge a la Universitat de Harvard – Graduate School of Design

Text escrit i publicat originalment per a l’exposició LIGA 02 Inundaciones/Floodings Paisajes Emergentes en LIGA Espacio para arquitectura, Ciutat de Mèxic.

Agraïm a Charles Waldheim, Paisages Emergentes, i l’equip de LIGA/Productora per permetre’ns publicar el text.

Etiquetes: events, exhibitions, LIGA, PaisajesEmergentes, Parainfraestructures, Waldheim