Guillem Carabí: A propòsit d’una reforma; Jujol i can Negre

Quaderns #263
codi: 26321

L’arquitectura de Josep M. Jujol ha estat explicada, habitualment, des de l’estigma de la manca de recursos. La precarietat dels encàrrecs de clients modestos i la senzillesa dels materials utilitzats als seus edificis semblen legitimar aquesta percepció.

Dignificar la casa. Aquest i no un altre era l’objectiu de l’encàrrec que Pere Negre i Engràcia Balet demanen a l’arquitecte. Les obres de reforma de Can Negre, a Sant Joan Despí, es prolongaran al llarg de quinze anys, al ritme dels beneficis anuals de l’economia dels propietaris. Vestir i transformar l’habitatge. Allò que Loos ja havia escrit explícitament a Das Prinzip der Bekleidung (1898): «Posem que aquí hagi l’arquitecte de crear un espai càlid i habitable. Les catifes són càlides i habitables. Aquest espai podria resoldre’s col·locant una d’elles sobre el terra i penjant quatre tapissos per tal de fer les quatre parets. (…) Allò primer fou el revestiment. La persona cercava guarir-se de les inclemències del temps, protecció i escalfor durant la nit. Buscava cobrir-se. La manta és el detall arquitectònic més antic.» [1]

Només cal mirar una fotografia datada al final del procés de reforma de Can Negre per reconèixer, dalt de la tribuna, el gest que recorda la màxima de l’Adolf Loos: cobrir-se amb una manta. L’arquitectura de Josep M. Jujol commemora amb aquesta acció, ja posada de manifest des dels primers dibuixos que documenten la reforma, el principi primer de l’arquitectura: guarir-se de la intempèrie.

Josep M. Jujol revela així el veritable valor de la seva obra. De la mateixa manera que la seva arquitectura es cobreix, també es descobreix deixant que “allò natural”, l’aire, l’aigua, la terra, la fauna, la flora, revesteixin l’arquitectura. I així podria llegir-se el canvi d’arrebossat que fa ressonar el moviment de les fulles dels arbres del jardí que existia enfront la façana; així cerca el contacte amb el terra la tribuna principal, mitjançant les primes columnetes de ferro que prou podrien ser les potes d’un insecte qualsevol que fos a l’entorn de l’antiga masia; així deixa que els ocells volin per la façana, travessant portes i finestres els brancals i les llindes de les quals, desapareixen gradualment fins resoldre en continuïtat l’espai que separa interior i exterior; així retalla la cornisa el pla sota el cel, ondulant-se i guanyant el gruix i la textura de les palmeres, abans pròximes, ara desaparegudes.

A l’arquitectura de Josep M. Jujol no li manquen recursos. Potser més aviat s’acomoda a tots ells, els fa servir, els transforma i els comparteix, sumant insígnia, material i tècnica. Així miren els ulls de Josep M. Jujol, així reforma Can Negre.

Etiquetes: Jujol, Observatori