Metabolisme crític. Entrevista a Yoshiharu Tsukamoto – Atelier Bow-Wow
Quaderns #265
Atelier Bow-Wow, fundat l’any 1992 per Yoshiharu Tsukamoto i Momoyo Kaijima, és conegut pel desenvolupament de projectes d’habitatge i el seu especial interès per l’escala domèstica. Els seus projectes d’habitatge són diversos i van des de la Split Machiya, una petita casa estreta de només 27 m2, als blocs d’habitatges socials. Amb la imatge del projecte metabolista de Kenji Ekuan que obre aquesta secció sobre la taula, iniciem l’entrevista.
Yoshiharu Tsukamoto resumeix en la conversa la seva filosofia del disseny i la importància de l’habitatge en el context japonès a través d’alguns dels conceptes que ha desenvolupat durant la seva recerca, com el Void Metabolism, una relectura horitzontal del metabolisme a partir dels buits existents de la trama urbana o de les Pet Architectures, microarquitectures que ocupen aquests intersticis i buits urbans.
Quaderns: En aquest número ens centrem en la noció de domesticitat des d’escales radicalment diferents, tant des del punt de vista polític com des de la generació de l’arquitectura domèstica a través de la seva unitat més petita, l’habitació: dues aproximacions oposades però alhora també convergents. Per això volem recuperar en aquesta secció, dedicada a revisitar imatges o textos que van ser publicats temps enrere a la revista, un projecte de Kenji Ekuan. Precisament Ekuan va treballar com a dissenyador industrial des de la petita escala de l’objecte fins a la gran escala de la ciutat durant la seva vinculació amb el metabolisme, una arquitectura que es va produir després de la crisi de postguerra, un època que comparteix amb la nostra una certa incertesa sobre el futur immediat. En el teu treball has fet una referència constant al concepte de metabolisme i la seva arquitectura. Quina és la teva posició respecte a aquest moviment i la seva proposta més de cinc dècades després que s’originés?
Yoshiharu Tsukamoto: El metabolisme va ser un moviment breu que va intentar conceptualitzar la naturalesa de la ciutat i les formes de construcció japoneses. Per això és important per a la història de l’arquitectura moderna del Japó.
Va tenir el seu auge a la dècada de 1960, enmig d’un gran creixement econòmic en què la gent anhelava un futur prometedor. Els arquitectes metabolistes creien que per assolir-lo s’havia de donar una concentració de poder i capital, cosa que es mostra clarament en el model d’edificis que van produir, formalitzats per un nucli en el qual es podien col·locar càpsules de manera que, suposadament, permetien que l’arquitectura pogués adaptar- se als canvis de la societat. Aquesta mena d’infraestructures només es podien dur a terme mitjançant una forta iniciativa pública. Però en realitat el que realment va passar després dels seixanta és que la superfície de la ciutat va quedar ocupada per habitatges molt petits de dues o tres plantes que responien a iniciatives privades individuals. El govern no tenia pressupost suficient per reconstruir la ciutat amb diners públics, de manera que, en comptes d’això, va oferir incentius per a la construcció d’habitatges que promovien la inversió particular. Molta gent va obtenir hipoteques de vint o trenta anys, cosa que va significar un enorme motor per a la recuperació de la societat després de la Segona Guerra Mundial.
La reconstrucció de la ciutat no es va produir, com aquells arquitectes creien, gràcies a una concentració del capital i el poder sinó, al contrari, gràcies a la seva dispersió. Avui, Tòquio és una ciutat amb més de 10 milions d’habitants i el nombre de propietats és d’1,8 milions, la qual cosa dóna una idea de com n’està de subdividida la ciutat per totes aquestes petites propietats individuals.
Q: En els teus textos, has emprat el terme metabolisme amb una certa ironia en definir el concepte de Void Metabolism [metabolisme de buits], podries explicar-nos com es relacionen aquestes dues idees?
YT: La regeneració dels edificis a les nostres ciutats és constant. La vida útil mitjana d’una casa és de trenta anys, per la qual cosa la substitució d’uns edificis per uns altres és contínua. Podem anomenar precisament aquest procés metabolisme, però entenent-lo d’una manera molt diferent de com ho feia el metabolisme dels seixanta. No tant fent referència a un nucli i unes càpsules, sinó al buit i al gra. Vaig denominar aquesta classe de metabolisme que s’està produint avui dia, basat en aquests espais buits, Void Metabolism.
Atelier Bow Wow. Japan Architect 17 Spring 1995: 227. Source: RNDRD
Q: En certa manera, les arquitectures mínimes que apareixen en alguns buits diminuts de Tòquio, que has anomenat Pet architectures, porten aquesta idea al límit i poden entendre’s en aquest context com l’antítesi dels grans projectes metabolistes dels anys seixanta, tot i que als dos apareix la idea de microunitat…
YT: Totes aquestes petites arquitectures, les Pet architectures, podrien ser vistes com un projecte contrahegemònic de les megaestructures metabolistes, però hi ha un gran salt temporal entre totes dues. Vaig estudiar aquestes Pet architectures trenta anys després, per la qual cosa, en sentit estricte, no són un contraprojecte. Les Pet architectures poden considerar-se més aviat un contraprojecte amb relació al formalisme.
Estic molt més interessat en la construcció de la pròpia pràctica arquitectònica que en l’aplicació de formes sobre un context saturat o sobre la naturalesa real d’un lloc. M’agrada molt veure com els edificis s’originen a partir del terreny, de la gent, de la vida quotidiana, d’alguns racons que deixa la ciutat, com si estiguessin produïts gairebé per accident. Aquesta mena d’edificis mostren clarament la manera com es produeix arquitectura i com aquesta pot anar més enllà del valor de la bellesa o la lletjor.
Q: Aquesta manera d’entendre la nostra professió pot estar relacionada amb el concepte de pràctica de l’espai, és a dir, amb com utilitzem l’espai més proper en la vida quotidiana. Com es relaciona, d’altra banda, la idea del teu treball amb la idea de quotidianitat, específicament a les vostres cases?
YT: Sempre intento treballar amb els clients. La nostra acció, a través del disseny, consisteix a proporcionar-los un marc recognoscible que reculli allò que han viscut amb anterioritat a la casa. Tractem d’arribar tan a prop com podem de les seves idees per entendre per què volen construir una casa aquí i ara, què els fa desitjar fer-se una casa. Els nostres projectes sempre tracten de trobar el millor marc per aclarir aquestes raons i també per animar-los a completar ells mateixos la seva pròpia casa i construir la seva pròpia vida a través dels espais. Aquesta és la meva idea sobre la pràctica de l’espai.
Q: Moltes de les vostres cases no tenen habitacions perfectament tancades, sinó que apareixen com uns espais interconnectats. Sembla que sempre hi hagi la necessitat de construir un diàleg entre racons domèstics.
YT: Els meus clients no solen ser rics, per la qual cosa aquesta forma de treballar prové sovint de les limitacions de pressupost i de la superfície disponible. Amb la finalitat d’establir un espai tan relacional com sigui possible, tractem de treballar amb els diferents comportaments de la casa: la direcció dels nostres propis cossos, els mobles o les finestres, impliquen sempre certs comportaments. Hem utilitzat aquesta classe de criteris en treballar sobre l’envolupant exterior, la qual cosa permet establir relacions entre els diferents comportaments que es donen a la casa, de manera que, finalment, no hi ha una necessitat de divisions interiors fortes, les diferents activitats poden succeir sense problemes en el mateix espai interior continu.
Q: Tornant a una escala més urbana, al Japó hi ha normes que defineixen els espais urbans a les zones residencials que són difícils de trobar en el nostre context. Per exemple, la vostra casa taller està construïda enmig d’un pati interior i només té una
connexió amb el carrer a través d’un passatge de dos metres. Les restes també són, d’alguna manera, espais domèstics.
YT: Sí, aquests espais es troben entre el domèstic i el públic. Per desgràcia, en la majoria dels casos es tanquen, antigament mitjançant tanques verdes, que els feien menys durs, i avui dia –molt menys generosos– amb tanques de formigó o acer. Nosaltres sempre intentem evitar tenir tanques a les línies de propietat. Les nostres cases a la ciutat es construeixen sempre sense cap mena de tancament. El tractament d’aquests espais sobrants té tant de potencial! Poden ser totalment privatitzats, però si tanques un solar limitat deixes de poder utilitzar-los, per la qual cosa acaben convertits en espais morts. És millor obrir-los. Hi ha una certa sensibilitat que impedeix entrar en aquesta mena d’espais privats. Aquesta tensió és bastant interessant a les zones residencials.
Q: Com abordar l’espai públic des del domèstic?
YT: Sempre plantem arbres perquè sigui agradable caminar davant d’aquests espais als quals em referia; però a una escala més gran, l’espai urbà japonès és molt diferent de l’europeu. Nosaltres no tenim places amb una església i un ajuntament que delimitin un espai obert on tothom pot reunir-se. L’espai públic europeu està molt ben construït i representat. En el cas del Japó, l’espai públic està molt més relacionat amb el moment i tot el que acompanya les estacions. El temps dels cirerers en flor, a la fi de març o al començament d’abril, n’és el millor exemple. Quan els cirerers estan en flor, la gent surt a gaudir de la nova temporada de primavera. Llavors a la gent li agrada sortir per admirar els cirerers, però també per gaudir de la sincronia d’aquesta trobada entre moltes persones diferents que comparteixen el mateix moment al mateix lloc. Al Japó, l’espai públic està més relacionat amb la sincronia d’un esdeveniment que succeeix a la ciutat, que ens proporciona la naturalesa o que està relacionat amb rituals religiosos. La gent gaudeix més de l’espai públic amb aquesta sensibilitat envers allò que és temporal. I això és molt diferent del que s’esdevé en la cultura europea. El nostre espai públic està menys programat i determinat. Portem uns llençols i bevem sake, cantem i parlem amb els veïns. És un moment de goig enorme per a qualsevol persona japonesa. Relaxes els límits del teu jo i et fons amb la multitud.
/// Imatge de capçalera: Designboom
