Diyarbakir: allotjar la ciutat. Entrevista a Martino Tattara [DOGMA] i Caglayan Ayhan-Day, per Roberto Soundy

Quaderns #265

Diyarbakir és una de les ciutats més grans del sud-est de Turquia i actualment es troba dividida pels conflictes polítics que van afectar la regió, que han tingut un fort efecte sobre les seves polítiques d’habitatge. En aquesta entrevista, Martino Tattara, cofundador de DOGMA [amb Pier Vittorio Aureli] i Caglayan Ayhan-Day parlen amb Roberto Soundy, encarregat del Programa d’habitatge productiu Posconflicto Laboratory, sobre el paper de l’arquitecte a l’hora de proposar formes, eines i polítiques que puguin donar solucions per a l’habitatge a gran escala amb la finalitat de resituar o regenerar el parc d’habitatge insuficient de la ciutat.

Roberto Soundy: Quan pensem en un territori profundament dividit i disputat com ara Diyarbakir, els desplaçaments forçosos són la primera cosa que ens ve al cap. Amb més de 3.000 pobles arrasats, el conflicte social i polític que ha assolat la regió durant els darrers trenta anys ha alterat profundament les polítiques nacionals i municipals d’habitatge. Per a vosaltres, quina és la importància de l’habitatge i la possibilitat d’un projecte per a la ciutat en un context de conflicte?

Martino Tattara i Caglayan Ayhan-Day: Tothom té dret a un habitatge i a un recer adequats. Tant si et trobes enmig d’una zona en conflicte com d’una ciutat en festes, necessites una casa segura, un lloc que puguis anomenar casa teva. I, tanmateix, especialment durant els conflictes polítics prolongats, veiem assentaments sencers evacuats, pobles cremats, civils forçats a marxar de la nit al dia, des de nuclis rurals a centres urbans, deixant enrere formes de vida i enduent-se només els records.

Aquesta és la història de Diyarbakir. Quan vam començar el nostre projecte a la ciutat, volíem asseure al voltant d’una mateixa taula arquitectes locals i internacionals, acadèmics, govern central i local i ONG locals, i aconseguir que col·laboressin per proporcionar formes d’habitatge adequades a les comunitats desplaçades que vivien a Diyarbakir en condicions d’insalubritat i pobresa (normalment en cases ocupades). Vam considerar que, si aconseguíem incorporar com a àrbitres les comunitats desplaçades, si ens indicaven on començar, si ens deien què volien i revisaven el treball que havíem fet, potser podríem crear un espai per a una mena de procés terapèutic.

Al cap i a la fi, parlar d’edificis, jardins, patis i projectes urbanístics té el potencial de generar menys confrontacions i prejudicis que parlar sobre empresonaments, conflictes a les muntanyes, prohibició de l’idioma propi o polítiques econòmiques i socials injustes. I, tot i això, parlar sobre habitatge pot ser igualment productiu: juxtaposa històries del poble i la ciutat, el passat i el present, el sofriment i el plaer. O sigui que vam pensar que l’habitatge era un bon punt de partida: és una necessitat urgent per a les comunitats desplaçades que viuen en cases ocupades, una obligació indiscutible que han de satisfer els organismes governamentals locals i centrals, una qüestió acadèmica i tècnica que requereix perícia professional i un problema social en el qual l’experiència i el paper mediador de les ONG és vital.

Destrucció d’un poble; terra arrasada per una campanya militar.

Urbanització de Diyarbakir; gecekondu (assentament de barraques) cap a la muralla de la ciutat.

RS: Entendre el paper de les tipologies d’habitatge esdevé un factor clau, si es té en compte el flux continu de migracions forçades des de l’àmbit rural, especialment a partir de la dècada de 1990. Com es poden adaptar formes alternatives d’arquitectura domèstica a necessitats culturalment diverses de la població?

MT/CA: Diyarbakir planteja nombrosos reptes relacionats amb les tipologies d’habitatge i arquitectura domèstica i els seus vincles amb les necessitats i desigs de la població existent. L’actual producció d’habitatges, ja sigui resultat de forces especulatives del mercat immobiliari o de l’institut oficial d’habitatge social (TOKI), està dominada per un únic model “global” (edificis d’apartaments de formigó d’entre 10 i 15 plantes aproximadament) que, en el cas de Diyarbakir, ha monopolitzat les promocions d’habitatge en les dues darreres dècades. Aquesta tipologia no té cap relació amb l’estructura urbana tradicional de la regió, caracteritzada per un dens patró de carrerons i cases amb dos patis, ni tampoc amb el clima local, d’estius llargs i extremadament càlids. Malgrat la pobra qualitat constructiva i el pobre comportament climàtic dels edificis d’apartaments “moderns”, aquest és encara avui el model que representa, per a la majoria de la població, el símbol d’una vida urbana moderna. Proposar formes alternatives d’arquitectura domèstica a Diyarbakir és, per tant, un repte social i antropològic així com un desafiament urbà i arquitectònic. En els nostres treballs, hem abordat el projecte d’habitatge i arquitectura domèstica com a element indestriable de la possibilitat de canviar la forma de vida i de subsistència de la població afectada. Vam intentar comprendre les pràctiques socioeconòmiques i els espais vitals de la gent de Diyarbakir, i vam explorar diferents maneres d’obrir espais per a noves possibilitats en el si del context urbà existent. I també vam intentar tenir molt present el fet que cal entendre les condicions actuals a Diyarbakir tal com són avui dia, i afrontar-les com a tals.

RS: Més enllà de l’habitatge concebut com a solució per a uns estàndards de vida més alts tant de la població en general com de la desplaçada, també està en joc la possibilitat de construir una nova idea de ciutat. Quin paper poden tenir els agents nacionals i municipals, com també els promotors, les ONG i la societat civil, a l’hora de qüestionar les formes tradicionals de regeneració urbana?

MT/CA: La qüestió de la regeneració urbana a l’interior de les ciutats turques té avui dia una importància cabdal, ja que a TOKI li ha estat encomanada la nova i urgent tasca d’emprendre projectes de transformació urbanística a tot Turquia, en comptes de limitar-se a afegir nous complexos residencials de gran escala a la perifèria de les ciutats turques. Tal com ja han demostrat nombrosos casos internacionals i descrit molts sociòlegs, la regeneració urbanística desencadena sovint processos de gentrificació i desplaçament de la població resident en
determinades zones de les ciutats. En el cas de Diyarbakir, aquest risc existeix especialment, sens dubte, a l’antiga ciutat emmurallada [Suriçi, un barri d’aproximadament 71.000 habitants], on actualment els preus del sòl són molt baixos i on l’adquisició d’aquest sòl amb finalitats especulatives s’iniciaria tan bon punt hi hagués indicis de voler millorar la zona.

Fotografia aèria de Suriçi. Solars buits distribuïts irregularment, que s’han convertit en l’emplaçament de noves unitats d’habitatge.

Amb el nostre projecte hem intentat proposar una forma alternativa d’abordar l’actual paisatge urbà de la ciutat centrant- nos en el potencial de l’arquitectura per intervenir en la lògica tant econòmica com social del procés de transformació, establint un equilibri entre les inversions per a les noves empreses de les classes mitjanes i el potencial que poden oferir els habitants actuals. Això ha estat particularment difícil atès que la comunitat que hi viu actualment es va traslladar al barri durant les onades migratòries de les tres darreres dècades i les autoritats de la ciutat no la reconeixen com a “autòctona”. De fet, per a molts ciutadans locals, els actuals habitants senzillament haurien de ser traslladats a altres zones de la ciutat i deixar les cases i els barris per a uns habitants més pròspers, cívics i benestants. Per tal de contrarestar aquesta visió, hem intentat demostrar que va ser específicament aquesta població immigrant, amb un origen i un estil de vida rurals, la que ha estat capaç d’adaptar-se a les antigues estructures de la ciutat vella i les seves decadents cases amb pati. Aquesta gent va establir uns models d’economia formal i submergida, com també de solidaritat, que estaven directament lligats a la forma urbana i arquitectònica d’aquesta part de la ciutat. Les seves cases d’autoconstrucció no eren tan boniques com les històriques, i potser van malmetre encara més algunes de les estructures originals de les cases històriques que ocupaven, però va ser també gràcies a ells que la ciutat vella és encara tan interessant i atractiva des d’un punt de vista social. Gràcies a ells, la ciutat vella encara sobreviu com a hàbitat únic i ple de vida que permet una forma específica de solidaritat i organització social.

Ens va semblar fonamental evitar la discussió sobre els “orígens” i si algú té o no més “dret” que algú altre a habitar una determinada part de la ciutat, ja que encetar un nou procés de desplaçament seria devastador no només per als afectats sinó també bàsicament per al barri i per a un procés de regeneració que, especialment en aquest cas, està vinculat a preservar-lo. Aquest principi va tenir, i encara té, una mala acollida, i pensem que són les ONG i les iniciatives de la societat civil –el sector més progressista de Turquia– les que tenen la tasca de qüestionar les formes tradicionals de regeneració urbana davant dels agents municipals i nacionals.

Casa pati a Suriçi.

Una nova casa pati per a un emplaçament buit a Suriçi. [projecte de Gabriel Cuéllar].

RS: A mesura que les negociacions entre el Partit dels Treballadors del Kurdistan [PKK] i el govern turc avancen, creixen les perspectives d’un acord negociat per a les famílies turques separades durant dècades de conflicte. Encara és possible que Diyarbakir visqui novament l’arribada d’immigrants, tot i que aquesta vegada en forma de repatriacions. Pel que fa a aquesta qüestió, quin paper pot tenir la política del govern local en la producció d’habitatge social com a projecte?

MT/CA: Probablement és massa aviat per parlar d’una repatriació d’aquesta índole per als kurds a Turquia, però si mai hi ha d’haver un exemple de promoció d’habitatge social al país, el més probable és que tingui lloc en una ciutat governada pel partit polític kurd. Possiblement com a resultat d’una lluita política i d’un sofriment que ja duren molts anys, els kurds turcs tenen una passió, una implicació i un anhel únics per un entorn urbà i cultural bonic, pacífic i igualitari. A les ciutats de l’est i el sud-est de Turquia administrades pel partit polític kurd sembla que els
governs locals tenen un pes més gran en l’opinió i l’actitud públiques i un paper més actiu a l’hora de crear un entorn urbà més viu des del punt de vista social i cultural. Això és, sens dubte, un gran avantatge que facilita la producció social col·lectiva del paisatge urbà. Tanmateix, els projectes d’habitatge requereixen molt de temps i recursos per a qualsevol govern local. Un govern local decidit a maximitzar l’interès públic en les polítiques de planificació urbanística en comptes del benefici econòmic assumiria uns grans riscos polítics i econòmics, però tan bon punt la resistència del govern local a assumir aquest excessiu risc es veiés superada gràcies a exemples reals de revocació de permisos d’edificació que permetessin, entre altres coses, augmentar les zones verdes al centre mateix de la ciutat, això també podria obrir lentament el camí cap a un canvi en la demanda d’un tipus diferent d’habitatge per part de la població local. Si hi hagués incentius locals com ara una reducció o una agilització dels tràmits municipals per a les cooperatives d’habitatges que es comprometessin a construir obres socials com a part dels seus projectes, si el municipi aprofundís en la creació d’associacions a petita escala entre diferents agents per tal d’establir un exemple de projecte d’habitatge social dissenyat de forma col·lectiva, aleshores l’opinió pública potser també començaria a afavorir la creació de societats formades per diversos agents que maximitzessin el capital social urbà en comptes de l’econòmic.

En altres paraules, també podríem observar una situació en què uns poderosos agents locals governamentals i no governamentals serien decisius per canalitzar els desigs sobre planificació i paisatge urbans. En una situació com aquesta, els interessos privats, independentment del seu capital econòmic, no podrien ignorar els interessos locals a l’hora d’acumular beneficis i haurien de dissenyar i executar projectes sense oblidar la necessitat d’obtenir l’aprovació d’una estructura de govern local profundament democràtica.

/// Martino Tattara i Caglayan Ayhan-Day dirigeixen el projecte d’estudi ‘Designing for Surici: Rethinking Urban Renewal.’ en The Berlage.
/// El pla estratègic a gran escala per Diyarbakir ha estat desenvolupat en el marc de l’estudi d’investigació ‘After Displacement: Large-Scale Housing Solutions for Diyarbakir‘ al Berlage Institute, dirigit per Martino Tattara i Joachim Declerck.
/// Aquest text forma part de les recerques del projecte Posconflicto Laboratory. La recerca completa es publicarà en el llibre del mateix nom.

Etiquetes: House and Contradiction, housing, vivienda