Casa i contradicció. Editorial

Quaderns #265

I
Tot i que comprensible, la crítica que Venturi fa d’alguns dels clixés de l’arquitectura moderna a Complexity and contradiction no suposa en realitat més que un canvi de paradigma, encara restringit al món autònom de les relacions formals. Així, en les més de 130 ocasions en què apareixen citats al llibre els termes contradicció o contradictori, ni una sola vegada ho fan sota un enfocament explícitament polític, social o econòmic. Tota referència a la contradicció acaba relliscant, d’una manera o l’altra, exclusivament cap al terreny de la forma: de l’escala, de les relacions entre interior i exterior, entre les parts i el tot, etc. Qualsevol possibilitat d’interpel·lació o interpretació política queda així condemnada i reduïda a l’exegesi del que en aquest text roman subterrani i només silenciosament insinuat.

Però, sense obviar les potencialitats de la forma, hi ha problemes essencials que escapen del seu domini. Les contradiccions –polítiques, socials i econòmiques– haurien d’actuar com a detonants capaços d’activar els ressorts de l’arquitectura, per molt aliena i còmoda que aquesta sembli desenvolupar-se de vegades a l’interior d’un món autònom, allunyat de les preses de decisió polítiques, on les tensions i els dissensos sovint acaben reduint-se únicament a problemes estrictament retòrics, a exercicis d’estil en què l’economia només suposa l’establiment d’uns marges d’acció higiènics i abstractes preestablerts dins els quals operar.

II
Però originàriament economia (οἰκονομία) era el terme que servia per designar l’administració dels recursos domèstics, la gestió de la casa (οἶκος). L’economia pertanyia, per tant, encara que no exclusivament, a l’escala abastable de la llar, als límits del conegut. I, no obstant això, la domesticitat, com recentment s’ha posat de manifest, també està relacionada d’una manera immediata i fràgil amb la gran escala de la macroeconomia, sobre la qual la política i el poder exerceixen la seva salvaguarda liberal. Els desnonaments, l’abandonament d’edificis d’habitatge, barris sencers buits amb els seus milers d’interiors esperant un ús, connecten petits universos amb una maquinària global sobre la qual els ciutadans reclamen un nou control, una reformulació d’allò que és públic i, amb això, del límit entre allò que és individual i allò que és col·lectiu.

III
Dediquem aquest número de Quaderns a la domesticitat. Però ens enganyaríem si creguéssim que sota el que entenem per domèstic només rauen nocions com ara casa, llar, refugi o intimitat. El domèstic conjumina la política amb la forma, connecta escales dispars, estén el seu domini des de la macroeconomia fins a la forma més irreductible de l’arquitectura en termes d’ús: l’habitació, a la qual també hem volgut dedicar una part d’aquest número. La casa, entesa com una agregació d’habitacions, predetermina a partir de la manera en què aquestes es relacionen entre si o de la diferència de mida, com aquesta serà ocupada i quina mena de relacions s’hi establiran al llarg del temps. És precisament en aquest sentit en què la concepció de la forma domèstica s’acosta a la política: en la mesura en què aquesta pot perpetuar certs clixés i condicionar al llarg del temps la transformació de l’esfera domèstica.

Precisament en aquesta ambivalència d’escales veiem com en la definició de domesticitat es dibuixa el límit existent entre l’individual i el públic, entre el món urbà i la casa, conceptes definits per un límit borrós en desplaçament continu.

Si –tal com ens recorda Francesc Magrinyà en un dels textos que obre aquest número– el filòsof Jürgen Habermas ha descrit la gènesi de l’esfera pública sota els auspicis de la burgesia emergent i, amb això, la transformació de l’espai públic que la sustentava [1], podem constatar com, anàlogament, aquest procés ha derivat en una confusió creixent entre aquesta i l’esfera privada, acompanyada al mateix temps per una gradual desconnexió entre allò individual i allò col·lectiu, tal com va recollir Sennett al seu cèlebre The fall of public man. [2]

Però veient com en l’execució dels desnonaments és precisament des del carrer, és a dir, des de l’espai públic, des d’on una part de la societat visibilitza amb la seva presència el món privat [3], només podem pensar en la perversa lògica ideològica d’eslògans que, enfortint aquests límits, pretenen fer de la nostra casa una fictícia república independent.

Potser, al cap i a la fi, la domesticitat no sigui més que una excusa per plantejar-se com, a partir de totes aquestes contradiccions, l’arquitectura ha de reflexionar per produir idees renovades que permetin avançar cap a la reconquesta d’allò que és públic.

—Gillermo López, José Zabala, Anna Puigjaner, Ethel Baraona. Editors

[1] Habermas, Jürgen. Strukturwandel der Öffenlichkeit [La transformació estructural de l’esfera pública], Hermann Luchterhand Verlag, Darmstadt i Neuwied, 1962.
[2] Sennett, Richard. The fall of public man [El declivi de l’home públic], Knopf, Nova York, 1977.
[3] Volem agrair aquest suggeriment a Xavier Monteys.

/// Imatge de capçalera: Modern Ruins, a Topography of Lucre, Julia Schulz-Dornburg.
/// Aquest número, Quaderns #265 Casa i contradicció, here.

Etiquetes: doméstica, House and Contradiction, housing, vivienda