Coll-Leclerc: Moble habitable
Quaderns #261
codi: 26112
EL PAISATGE DOMÈSTIC. Jaime Coll i Judith Leclerc
Domestic Landscape, Habitable Cupboard, Neutral surface, Residencial parking lot…són termes encunyats a la fi dels 60s. Nous models apareixen a partir de conceptes derivats de les comunes hippies de 1966, noves maneres d’habitar basades en noves relacions socials i familiars.
De l’“espai domèstic” es passa al “paisatge domèstic”, es trenca amb les convencions d’un habitatge subdividit en habitacions, moblat. Coixins, mobles modulars, espais fluids, habitatge flexible són elements i estratègies que es desenvolupen entre 1966 i 1972 per influència d’un nou tipus de vida, de relacions socials més lliures.
És a les fires organitzades per Bayer “Visiona 1 i 2” de Colònia de 1969 i 1970, on Joe Colombo amb “Habitat of the Future” i Verner Panton amb “Phantasy Landscape” presenten els prototips més radicals. L’any 1972, el MOMA convida a dissenyadors italians a presentar la seva visió de l’habitatge del futur a “Italia: The New Domestic Landscape”. L’habitatge ja no es concep com un sistema d’habitacions moblades, sinó com un únic espai neutral en el qual es poden organitzar de nou una vegada i una altra tots els elements pertanyents a l’equipament necessari i les funcions de l’habitatge. Joe Colombo, Gae Aulenti, Archizoom, presenten les propostes més radicals. La crisi de 1973 acabarà amb aquests experiments.
EL MOBLE HABITABLE
Durant el curs 2009-10 gràcies a un conveni entre Fundació Mies, ETSAB i Patronat Municipal de l’Habitatge, es van realitzar 2 tallers amb Ignacio Paricio, Patxi Mangado, Ramón Sanabria i Jaime Coll per al desenvolupament d’un bloc d’habitatges socials a Vallcarca on havíen de muntar-se 3 habitatges amb el material reciclat dels pavellons de Casa Barcelona de l’edició 2011 de Construmat. Durant el Taller 1 es va desenvolupar el bloc i durant el taller 2 els interiors d’habitatges.
Pensant en el muntatge-desmuntatge del pavelló comencem a desenvolupar la possibilitat d’un habitatge sense murs, un interior distribuït amb uns grans mobles desmuntables. Es tracta d’equipar l’habitatge social i aconseguir interiors diàfans, flexibles i intercanviables. La hipòtesi de partida és que l’interior de l’habitatge quedi lliure de mobiliari, de manera similar a la casa tradicional japonesa, on tots els objectes estan amagats.
Definim un catàleg “I” d’equipament, de peces que s’empaqueten en un volum de 100x195x250 cm que anomenem “Moble Habitable”. Aquest es col·loca de terra a sostre i es desplega per rotació, lliscament o abatiment sobre el paviment de l’habitatge, configurant els usos (per àrees d’influència) dels diferents espais de l’habitatge.
La situació d’aquestes peces defineixen un altre catàleg “V”, de variacions de plantes, de possibilitats d’habitatge social. La flexibilitat i polivalència dels espais no s’aconsegueix tant per artefactes que es mouen sinó per la disposició que decideix cada usuari d’aquests mobles (no tenen perquè ser mòbils però sí desmuntables en algun moment -cada 5 anys?-) i l’ús que s’assigna a l’espai configurat.
Un dormitori estàndard de 10 m2 està zonificat en 2 àrees intercanviables de 4 ó 5 m2, una per dormir i descansar, l’altra per estudiar i l’oci. Per tant partim d’una “unitat mínima optimitzada” de 4 ó 5 m2 per anar-la ampliant a 10 m2, 15 m2, fins a arribar a configurar un microapartament de 20 m2 si ajuntem 2 dormitoris. És important la posició de les terrasses (entrants o sortints) pel servei que dóna a les habitacions i el control de la superfície de la unitat.