John May: Infraestructuralisme: la patologia de les externalitats negatives
Quaderns #262
codi: 26203
Avui se’ns diu que la vida moderna es troba en crisi i que les infraestructures en són les principals responsables. Que encara que, sens dubte, en un moment determinat ens van servir bé, les infraestructures necessiten una modernització generalitzada –una modernització verda, signifiqui això el que signifiqui– de manera que la seva capacitat per resoldre les calamitats de la vida moderna es pugui ajustar al nostre àmbit d’influència ampliat. Les infraestructures, en aquesta lògica, han de funcionar “més eficientment” –des del punt de vista energètic, financer, etc.– perquè ens puguin ajudar a gestionar el medi ambient deteriorat. En tot cas, la paraula clau és eficiència.
Però, què significa dir que un sistema d’infraestructures gestiona eficientment el seu entorn? Analitzem dos casos d’una categoria específica d’assumptes infraestructurals: el problema dels efluents humans o residus corporals.
En els primers anys de creixement urbà, Chicago s’assentava sobre una extensió completament plana de roca completament plana. En aquell temps, la població bregava amb el problema dels efluents amb un simple sistema de rases de drenatge. Tanmateix, a mitjan segle XIX les rases es van convertir en canals oberts d’aigües residuals estancades i van arribar a ser vistes com una amenaça per a la salut. La ciutat va abordar aquest problema mitjançant un projecte de “modernització” de dues fases en deu anys.
En primer lloc, el centre de la ciutat es va alçar uns quants metres a fi de proporcionar un pendent suficient para assegurar nivells de flux adequats. A continuació, el primer sistema de clavegueram subterrani dels Estats Units va ser enterrat al vessant acabat de crear. El projecte es va completar el 1870 i, en termes de despesa relativa i esforç, va ser molt més radical que qualsevol cosa proposada avui pels defensors de les infraestructures. Va oferir el projecte una solució per al problema dels efluents de Chicago? Tornarem a la pregunta més tard. En qualsevol cas va assegurar que els efluents s’allunyessin eficientment del centre de la ciutat.
Ara agafem un exemple més recent, la planta de tractament d’Hyperion, que és la planta de tractament d’aigües residuals més gran de Los Angeles, de fet una de les més grans del món. Construïda inicialment el 1894 com un punt de descàrrega d’aigües residuals a la badia de Santa Mònica, va ser sotmesa a obres de modernització i millora en els anys setanta. Ara “processa i tracta 1.360 milions de litres al dia” i és considerada generalment com un dels grans èxits mediambientals dels Estats Units al segle XX.
Malgrat els cents anys que els separen, trobem en cada cas, crec, dues formes d’entendre aquest concepte tan modern d’infraestructures “funcionalment eficients”. La primera és a través del prisma del tipus de discurs de la gestió que acabem de citar; és a dir, a través del prisma d’un tipus específic de llenguatge en què la vida es considera abans de tot com un conjunt de problemes que es poden gestionar a través de tècniques adequades de manteniment, vigilància, etc. Es tracta d’un discurs que substitueix el concepte deductiu antic, normatiu, de “solució” pel concepte molt més extens, flexible i inductiu de “gestió”. És una orientació psicològica davant el món que s’ha estès en paral·lel al sorgiment i la maduració de la burocràcia moderna i a l’adiaforització que tipifica els seus subjectes. Sota el jou d’aquesta lògica, els problemes –que, en altres paraules, ja no són estrictament resolts, sinó gestionats i resolts– es representen com a conjunts de dades de seguiment estadístic, l’abast dels quals es restringeix a un àmbit determinat a través de processos de parametrització i regulació. Es tracta de la “gestió mediambiental” d’avui dia.
Però hi ha una segona possibilitat, un segon punt de vista sobre aquestes condicions, en el qual els elements d’infraestructura com Hyperion funcionen com a imatges de funcionalitat molt convincents, si s’admet, per exemple, que Hyperion pertany a un sistema que comprèn uns 10.500 quilòmetres de xarxes de clavegueram, que només durant aquesta dècada van tenir una mitjana d’aproximadament 600 “descàrregues accidentals” de categoria 1 cada any i que es troba dins un sistema territorial encara més extens que, segons els biòlegs, va alliberar uns 106 milions de litres d’aigües residuals en els cursos d’aigua de Califòrnia tan sols durant l’any 2008…
Només quan certes realitats innegables s’enfronten per il·luminar l’espai fosc subjacent a la retòrica del discurs de la gestió –on realitats sistèmiques s’amaguen descaradament; on a la modernitat li són mostrades les seves entranyes– podem reconèixer que instal·lacions com Hyperion exerceixen un paper actiu i molt visible en el gran mite de la gestionabilitat que conferim a les nostres infraestructures. Dit d’una altra manera: des de l’extensió radical durant el segle XIX, les infraestructures modernes han fet les tasques que se’ls van assignar garantint la distribució “correcta” dels continguts de la modernitat –neteja, comoditat, conveniència– mitjançant l’externalització contínua dels seus malestars.
Aquesta estratègia d’externalitat negativa ha tingut lloc simultàniament en dos registres: conceptual i substancial. Conceptualment, a través de paraules comunes com “subproducte”, “residus” i “efectes secundaris”, els malestars de les infraestructures són reinscrits contínuament dins un llenguatge de funcionalitat sistèmica. I, no obstant això, al mateix temps, la substancial emanació material de la modernització és alliberada contínuament a través de les infraestructures cap a un exterior que és alhora abstracte i real. Aquest exterior no és res més que qualsevol reposador designat d’acumulacions exponencials externalitzades contínuament: el centre de la ciutat o les seves perifèries territorialitzades, els països del sud o l’atmosfera superior, el pulmó interior o el teixit adipós… qualsevol lloc més enllà de l’abast normal de percepció de la població en relació amb una intervenció infraestructural.
En si mateixes, aquestes acumulacions són molt més substancials que els beneficis que proporcionen. La infraestructura dels efluents humans en nom de la higiene, la infraestructura de les primeres matèries en nom del capital, la infraestructura de la “transformació” animal en nom de la fam. En cada cas, les acumulacions gestionades superen els beneficis, de tal manera que el llenguatge funcional de les infraestructures, en cert sentit, sempre ha falsejat perfectament, o invertit precisament, la seva realitat material.
Això sempre ha estat així. El projecte de Chicago va intensificar instantàniament i exponencialment la quantitat d’efluents humans alliberats en un punt únic al riu Chicago. També va preparar el terreny per a una explosió demogràfica de proporcions gegantines, sense parangó al segle XIX. En última instància, el projecte va alterar de manera tan ràpida i dràstica la composició del riu que el 1906 Upton Sinclair va donar al tram central el nom de “Rierol bombollejant”, amb referència a l’enorme alliberament de gasos resultants de la descomposició d’efluents humans i entranyes de porcs.
Avui dia, en llocs com Hyperion, és a dir, als nodes discrets però evidents dels grans sistemes territorials, el concepte de gestió se centra en el tractament dels efluents a través de diversos processos fins que siguin “segurs”: ás a dir que la seva composició hagi aconseguit determinats paràmetres estadisticocompositius. En aquest moment, l’efluent líquid és “prou net per ser alliberat al mar a través d’un conducte submarí de vuit quilòmetres.” En altres paraules: tot és externalitzat, allunyat del nostre marc de percepció, substituït per la imatgeria d’una destresa de gestió.
Aquí ens enfrontem a una característica bastant notable d’aquest ardit perceptiu: que fins i tot els anomenats fracassos associats a aquests sistemes han arribat a materialitzar i reforçar el gran teatre del funcionalisme modern. L’afirmació que alguna cosa ha fallat temporalment és, per descomptat, un corol·lari lògic de la suposició que en general funciona correctament.
Prenguem com a exemple una fallada recent que, si bé superior en grandària a la mitjana, està lluny de ser atípica. El 2006, set milions i mig de litres d’aigües residuals van ser alliberats en una platja de Los Angeles, en un únic vessament, quan una estació de bombament situada al sud d’Hyperion va fallar. L’abocament es va prolongar durant 14 hores abans no es notifiqués, i més tard es va comentar com n’havia estat de sorprenent que fins i tot el sistema d’alarma complementari de seguretat hagués fallat. L’accident va portar les autoritats a tancar ràpidament la platja, mentre els equips d’emergència miraven de reparar l’estació de bombament i desviar les aigües residuals.
Tal com ha passat en altres vessaments similars, aquí ens trobem amb una barreja variada d’elements a través dels quals “els successos infraestructurals” es produeixen burocràticament, discursivament, sociopsicològicament: cinematogràficament. Mitjans de comunicació en “temps real”, pràctiques de modelació d’escenaris i investigació d’accidents, discursos de gestió de la prevenció, vigilància i resposta, relacions públiques i fanfarronada enginyeril com a polítiques de sanejament: tot un trist espectacle desenvolupant-se com una dramatúrgia urbana dels excrements. Esperançadors i sincers, envoltant el succés pertot arreu, aquests elements estableixen les relacions de causa i efecte. Formen una mena d’aparell perceptiu en què estan representats els processos d’infraestructura, abans de tot, com a espectacles localitzats, breus; fallades discretes i fugaces en xarxes d’altra banda benignes, esdeveniments tràgics que se’ns presenten en períodes de temps curts en llocs específics. Això també és gestió mediambiental: una projecció contínua, histriònica, de la salvació funcional i infraestructural.
A banda de les moltes ramificacions polítiques (o és que les infraestructures més eficients no són també les formes més eficaces de control de la població?), una de les qualitats inquietants d’aquesta fórmula genèrica basada en successos és l’exclusió gairebé total de les realitats més urgents a què s’enfronta el món actual. Moltes de les nostres catàstrofes en curs simplement no són aptes per als tipus de produccions espectaculars a què ens hem acostumat. En la majoria de casos són processos lents que es desenvolupen durant mesos, anys, dècades i segles. Sovint, la magnitud de la freqüència les fa invisibles als nostres mètodes de documentació: fenòmens microscòpics compostos per acumulacions que són, paradoxalment, imperceptiblement extensos.
Se’ns presenten dos compassos diferents, que s’oculten l’un a l’altre activament. El primer, el compàs de la gestió de les infraestructures, és el temps del raonament estadístic i del càlcul de variacions. De ritme ràpid i entretallat, està marcat per crescendos regulars, que anomenem accidents o avaries, i que són atribuïts immediatament sigui a una fallada temporal sigui a ineficiències localitzades solucionables. El compàs de gestió torna les fallades sistèmiques invisibles. El segon compàs, el compàs històric de les infraestructures o el compàs de les acumulacions, és una elegia que es desplega lentament, d’ona llarga, en la qual tota l’amplitud de la modernització és evident.
En el primer compàs, on el concepte d’eficiència s’ha format a fi d’excloure’n les exterioritzacions, la nostra retòrica de la gestió té sentit. En el segon, el llenguatge mateix sembla completament absurd, fins i tot contradictori.
La incapacitat generalitzada de reconèixer o acceptar el compàs històric de les acumulacions és el símptoma més pronunciat i obvi d’un infraestructuralisme arrelat. Particularment agut entre urbanistes i buròcrates, per als quals l’eficiència és gairebé una obsessió eròtica, l’infraestructuralisme és una patologia moderna en què la retòrica i la imatgeria del discurs de la gestió serveixen per esborrar qualsevol diferència entre modernització primària i reflexiva. L’infraestructuralisme està marcat per l’encobriment d’una veritat –una veritat terrible, insuportable per als moderns– que els mètodes més eficients de gestió mediambiental també són, de fet, els més destructius i malgastadors. És una mentida que ens diem a nosaltres mateixos en substitució de veritats que ens canviarien si ems hi haguéssim d’enfrontar; la principal coartada moral de la suposada superioritat de les nostres vides “civilitzades”, sense límitis.
Som ara completament incapaços de somiar amb antiinfraestructures? Amb urbanismes que no existeixin únicament a instàncies de la dispersió, distribució i externalització eficaces? Amb poblacions que no siguin víctimes de la seva pròpia maquinària cínica? De moment, interpretarem simplement aquest drama, voluntàriament cecs als circuits on es posi en escena?
