Editorial: Parainfraestructures
Quaderns #262
codi: 26200
“En inclinar-me sobre el parapet de ciment, vaig adonar-me que un silenci immens planava sobre el paisatge. Per alguna estranya circumstància, cap avió estava a punt d’aterrar o enlairar-se a les pistes de l’aeroport. […] Examinant amb atenció aquest regne silenciós, que era el paisatge de la meva vida, vaig advertir que em trobava delimitat per un horitzó invariablement artificial, parapets elevats, terraplens, rampes d’accés, entroncaments d’autopistes. Els vehicles estaven allà tancats com entre les parets d’un cràter de diversos quilòmetres de circumferència. El silenci continuava.”
J.G. Ballard, Crash
Tota infraestructura, com a element pertanyent a la configuració social del territori, forma part d’un camp invisible, un àmbit situat més enllà del context físic immediat i tangible. Els ports, les terminals i les xarxes són suports vitals per a les nostres economies. No obstant això, la creixent velocitat i la ràpida transformació dels nostres hàbits i formes de consum també han evidenciat la fragilitat dels vincles existents entre la naturalesa del consum –immaterial i canviant–i el seu suport físic, la qual cosa fa cada vegada més urgent la necessitat de reflexionar sobre les conseqüències atribuïbles a la diferència de tempos entre l’arquitectura i les fluctuacions del mercat, entre allò que és material i allò que és volàtil.
Durant bona part del segle passat, l’arquitectura i l’urbanisme van perpetuar la representació heroica de les infraestructures. No era pas un edifici el que apareixia en primer plànol a la sobrecoberta d’Space, Time & Architecture**, sinó un nus viari, de la mateixa manera que l’strip de Las Vegas va ser emblema del paradigma postmodern. Aquesta concepció infraestructural es va posar en dubte durant la dècada dels seixanta i setanta, quan alguns experiments van reivindicar, no sense una certa ingenuïtat, la possibilitat d’una arquitectura instantània capaç d’evidenciar la disfunció existent entre la vida útil, la producció i el consum de les infraestructures.
Ens sembla que és moment de repensar un model infraestructural en què els riscos d’obsolescència augmenten cada vegada més de pressa. Aquesta hauria de ser, precisament ara, una de les tasques dels arquitectes: reivindicar i domesticar un marc que habitualment ha quedat desplaçat del seu àmbit d’acció.
Conscients de l’escassetat de recursos, és moment de reactualitzar i reprogramar, des dels marges, els rígids models del passat mitjançant infraestructures flexibles i allunyades de tota retòrica.
* J.G. Ballard, Crash, London, Vintage, 1995.
** Sigfried Gideon, Space, Time and Architecture, the Growth of a New Tradition, Cambridge, Harvard University, 1941.
Fotografia: Coke Bartrina (Aeroport de Girona-Costa Brava)
