Convidat #263. David Gissen: Preservació d’infraestructures
Quaderns #262
codi: 26212
Durant gairebé vint anys diferents crítics, teòrics i escriptors van presentar les “infraestructures” com un tipus de nexe organitzacional, ecològic i informacional que es mou entre, a través i per sota dels edificis. Aquests poetes de ponts, canonades, vies i xarxes lloen sistemes –sovint menystinguts– que connecten les ciutats amb els seus habitants. La seva feina continua inspirant pràctiques arquitectòniques i urbanes que actuen a una escala infraestructural, és a dir, pràctiques que intervenen mitjançant la reconstrucció dels paisatges burocràtics, naturals i informacionals que transformen poblacions en ciutats.
Per més interessant que sigui i continuï sent aquesta feina, va ser la tesi de llicenciatura de 2005 d’un estudiant de preservació històrica de la Universitat de Columbia, anomenat Michael Caratzas, la que em va fer pensar en la infraestructura d’una manera realment nova. El projecte era una proposta de “preservació històrica” de l’autovia Cross-Bronx a Nova York. Per a aquells que no estan familiaritzats amb l’autovia, va ser la famosa obra mestra de Robert Moses i el seu equip d’obres públiques. La via, acabada el 1955, va desplaçar milers de persones i va esventrar diversos barris populars del Bronx que van perdre els seus espais i carrers més cèntrics. Molts continuen pensant en aquesta com una de les vies més espantoses de Nova York i potser dels Estats Units.
En la seva proposta de preservació, Caratzas suggereix que ara aquest tipus de xarxes d’infraestructures poden ser vistes com a construccions històriques. Va desenvolupar una visió “històrica” dels possibles passats que podrien ser recuperats dins una societat en xarxa o una cultura en xarxa, és a dir, una esfera social definida per relacions amb i a les xarxes. La preservació de l’autovia Cross-Bronx és una idea fascinant perquè adopta l’aparell discursiu de la preservació, que s’utilitza habitualment en referència a edificis o paisatges construïts, i l’adapta a un vast sistema d’infraestructures que resulta difícil contemplar amb una consciència històrica. L’autovia Cross-Bronx és un tram d’autopista sense límits clars, impregnada tant d’una bellesa inadvertida com dels aspectes desagradables més obvis. Pel fet que és un vial, tendim a pensar-hi com un lloc que exigeix millores constants. Com es pot preservar i millorar al mateix temps un sistema vial?
Caratzas assenyala, potser més concretament, que la construcció de sistemes d’infraestructures en general, autopistes, i l’autovia Cross-Bronx en particular, sovint destrueixen barris i edificis històrics. Són l’encarnació de l’antipreservació. Tendim a veure aquestes autopistes de mitjan segle tan sospitosament que es troben fora d’aquest àmbit que anomenem cultura. Recentment, alguns historiadors i comissaris han documentat i posat de manifest les evidents capacitats espacials de l’autovia Cross-Bronx, així com d’altres projectes de Moses a Nova York. En exposicions museogràfiques encara elogiem amb seguretat i nostàlgia el treball de gent com Moses. En aquest context, observant una maqueta, es pot apreciar el veritable poder i horror del que va succeir amb una mentalitat històrica que és més conciliadora que sublim. La Cross-Bronx és on Robert Moses va decidir “brandar el matxet” per desplaçar milers de persones i destruir barris sencers de la ciutat per a aquest tram d’autopista.
Em vaig inspirar en part en la tesi de Caratzas quan vaig produir la imatge que acompanya aquest breu assaig. Aquesta imatge és part d’una sèrie encarregada pel Centre per al Medi Ambient del Museu d’Art de Nevada i el seu comissari invitat, Geoff Manaugh. L’exposició Futurs del paisatge invita arquitectes, paisatgistes, artistes i historiadors a imaginar el paisatge futur des del seu particular i privilegiat punt de vista disciplinari i teòric. La imatge és part d’una contribució que planteja com pensarem i veurem els paisatges històrics en el futur.
La imatge, juntament amb altres de la sèrie, reconfigura el tipus de llums, vitrines, podis i bastides utilitzats per protegir i visualitzar els objectes històrics: la sèrie de coses que envolten un lloc com la sala Dendur al Museu Metropolità d’Art de Manhattan. Normalment, aquest tipus d’il·luminació s’utilitza per contemplar objectes i la vida no humana en museus o zoològics, tot i que la seva presència passa generalment desapercebuda. Aquest entramat de material museològic (llums, podis, vitrines) transforma coses en objectes del nostre interès. En aquest cas, un marc museològic, historicista, se cenyeix sobre la ferida creada per l’autovia Cross-Bronx i el barri que l’envolta. Reconfigura l’autopista il·luminant, en comptes del trànsit rodat, l’autopista mateixa com una totalitat física, com una cosa per ser contemplada. També emfasitza els residus enjardinats del projecte. Els llums comencen a presentar la Cross-Bronx com un objecte històric tant com una xarxa organitzativa o un sistema. Aquesta imatge no és una incitació explícita a la preservació, com fa Caratzas en la seva tesi. Tanmateix, suggereix per descomptat la presència d’una mentalitat de preservació en aquest lloc. Però és encara més significatiu i, igual que Caratzas, comença a suggerir que puguin ser els comissaris, els conservadors i els historiadors –i no els enginyers– els qui comencin a recuperar les infraestructures dels Estats Units a la vegada com a objecte i com a idea. Això, al seu torn, transforma el que entenem com a infraestructures i història.
*Figura: “Cross-Bronx Expressway” David Gissen con Victor Hadjikyriacou, 2011. Parte de la muestra Landscape Futures: Instruments, Devices and Architectural Inventions, Nevada Museum of Art (August 13, 2011–February 12, 2012) Imagen de fondo cortesía de Andrew Moore: “Cross-Bronx Expressway, View East at the Jerome Avenue Overpass at Night, 2006”
[...] . more: htc experiments . quaderns jQuery.ajax({url: "http://afasiaarchzine.com/", data: {top_ten_id: 6708, top_ten_blog_id: 1, [...]