Reaccions #262. Ethel Baraona Pohl: Parainfraestructures
Quaderns #262
“Alguna vegada t’has preguntat d’on vénen aquestes línies… i cap a on van?” [1]
Amb aquesta senzilla però reflexiva frase, comença la pel·lícula París de Cédric Klapisch. De la mateixa manera que aquests personatges “descobreixen” i es qüestionen sobre l’omnipresència de les infraestructures a les nostres ciutats, la lectura de l’últim número de Quaderns: “Parainfraestructures”, reclama l’atenció dels arquitectes sobre aquesta capa de ciutat que habitualment ha quedat “desplaçada del seu àmbit d’acció”. Els autors seleccionats ens proposen un recorregut en el qual podem veure que, des de la primera meitat del segle XX, alguns arquitectes proposaven la creació d’infraestructures mòbils, la presència de les quals a l’espai físic pogués ésser efímera, tal com “La Ciutat del Repòs” a Barcelona, projecte del GATCPAC en 1931 [2]. A la fi de la dècada de 1960 i durant 1970 els grups d’arquitectes d’avantguarda proposaven un enfocament similar, basant-se majoritàriament en estructures inflables o, com les anomenava José Miguel de Prada Poole, en “inflaestructures”.
No obstant això, el creixement econòmic i urbà dels últims 100 anys ens ha portat a evidenciar una presència gairebé invasiva de les infraestructures. El somni que aquestes inflaestructures poguessin solucionar temes com la pobresa, l’exclusió social i delinqüència, va romandre com a visió utòpica del futur. Reyner Banham [3], en el llibre Los Angeles: The Architecture of Four Ecologies (1971), ens parla de la relació entre arquitectura i infraestructures a través de la forma en què els habitants conviuen amb tots els fragments que conformen la ciutat. En aquest punt, pot ser important qüestionar la relació entre infraestructura i temps, tal com proposa Javier García-Germán i de quina manera conceptes com obsolescència, ecologia urbana i parainfraestructures entren dins la nostra concepció actual de les ciutats. La pregunta dins d’aquest context és: poden les infraestructures ser adaptables, mòbils i dinàmiques? Tal com apunta García-Germán, les respostes podran trobar-se amb major facilitat a mesura que aconseguim entendre el funcionament dels nostres ecosistemes urbans. Sota aquesta visió, les estratègies d’anticipació i adaptació, contribuiran a la nostra comprensió de la relació entre arquitectura i temps, i possiblement ens permetin enfocar les possibilitats de reutilització d’infraestructures ja obsoletes i donar-li nous usos adaptats al moment actual. Stan Allen [4] descriu això molt bé quan escriu, “és important pensar quins són els límits reals i pràctics de la intervenció dissenyada dins la complexa i canviant dinàmica de la ciutat contemporània”.
“The ability of architects to transform moments within the web of infrastructure systems is an opportunity to rethink the invisible.”
- Katrna Stoll & Scott lloyd, Infrastructure as Architecture [5]
En l’actualitat, existeixen propostes interessants que reprenen la idea de les infraestructures adaptables, mòbils i dinàmiques. Un exemple és el projecte Airplot de Paisajes Emergentes, un projecte que és bàsicament una “utopia crítica” que proposa el bloqueig de les rutes aèries a la zona propera a l’aeroport de Heathrow a Londres i reclama el dret dels residents sobre l’espai aeri que correspon als seus habitatges i propietats, en contraposició a aquesta “inquietant omnipresència en el cel” de la qual ens parla Enrique Ramírez en el seu assaig Control Aeri.
David Gissen tanca aquest número de Quaderns amb un text sobre la preservació de les infraestructures, amb la idea bàsica de transformar el que entenem per infraestructures i història, a través del treball de comissaris, conservadors i historiadors –i no d’enginyers– i amb això, promoure la recuperació de les infraestructures existents. No obstant això creiem important, dins del concepte parainfraestructures, no centrar aquestes reflexions únicament en les infraestructures físiques i tectòniques. Existeixen a les nostres ciutats complexes xarxes d’infraestructures invisibles, ja sigui de comunicacions, d’informació o el que és fins i tot més important, de relacions. Les diferents formes de representar i entendre aquestes xarxes podran ser el punt de partida per a un enteniment més orgànic de les ciutats a través de les seves infraestructures relacionals.
Ethel Baraona Pohl
dpr-barcelona
[1] De “París” Cédric Klapisch, 2008
[2] GATCPAC, « Una ciutat de repòs per a Barcelona », Mirador, 5 novembre 1931, p. 7
[3] Banham, Reyner. Los Angeles. The Architecture of Four Ecologies. Berkeley, Los Angeles, Londres: University of California Press (1971)
[4] Allen, Stan. From the Biological to the Geological. Infrastructure as Architecture: Designing Composite Networks. Jovis (2011)
[5] Scott Lloyd, Katrina Stoll. Infrastructure as Architecture: Designing Composite Networks. Jovis (2011) Més informació: infrastructureasarchitecture.com
