Reaccions #262. Rafael Gómez-Moriana: Parainfraestructures: una reacció visceral
Quaderns #262
El número #262 de la revista Quaderns d’arquitectura i urbanisme porta per títol “Parainfraestructures”, una paraula inventada, provocativa i plena d’ambigüitats. Hem d’entendre les parainfraestructures com un tipus d’infraestructura secundària o auxiliar, o, potser, en el mateix sentit que “paramèdic”, una infraestructura temporal d’emergència, de resposta ràpida? Sens dubte el concepte suggereix alguna cosa més subversiva, més underground, que les infraestructures ordinàries.
Som incapaços de somniar amb antiinfraestructures? Pregunta John May al seu assaig introductori titulat “Infraestructuralisme: la patologia de les externalitats negatives”. A la seva crítica, reveladora i provocativa també, segueixen quatre estudis de cas que formen la secció de “1 assaig sobre 4 casos”. Dels quatre es pot argumentar que el primer, “Heathrow Airplot”, de Paisajes Emergentes, és l’únic exemple clar d’antiinfraestructura: proposa prevenir l’expansió de l’aeroport londinenc posicionant una sèrie de globus tipus Pink Floyd per a bloquejar trajectòries de vol de manera que n’obstaculitzin –de forma bastant literal- el progrés. Els altres tres casos (el Centre de Visitants d’Adam Khan, el restaurant Lolita de Langarita-Navarro i la Nagelhaus de Caruso St. John), tots amb alguna relació amb la infraestructura vial, es relacionen de forma més tènue amb les tesis de May. Curiosament, els textos que acompanyen cadascun d’aquests quatre projectes són les memòries dels propis arquitectes, no reflexions crítiques. El mateix amb els projectes inclosos a la secció de l’Observatori que tanca la revista. Em temo que no s’ha donat massa cabuda als crítics d’arquitectura.
Les seccions centrals, l’”Arxiu”, els “3 assajos sobre un cas” i el “Convidat” són més coherents i hermètiques. La secció de l’Arxiu es concentra en un any diferent a cada número; una espècie de reminiscència del passat. En aquest número li toca a 1971 amb una entrevista a José Miguel de Prada Poole, seguida d’investigacions històriques i revisites de primera ma de la construcció d’estructures inflables experimentals. Els 3 assajos sobre un cas es centren a l’aeroport Girona-Costa Brava, un edifici que ha tingut els seus altibaixos al llarg de la seva existència.
La incitació a mirar enrere i reflexionar al voltant de projectes del passat és un dels girs més significatius d’aquesta etapa de Quaderns. L’arquitectura adquireix vida pròpia quan s’habita; una realitat que, en ocasions, pot ser més estranya que la ficció. El fet que una revista d’arquitectura faci una reflexió crítica al voltant de la vida real dels edificis, i no només presenti les estructures idealitzades de les intencions projectuals, és lloable. Pot ser una manera de lubricar una mica més la tendència de l’arquitectura a millorar la vida útil.
Un altre dels punts forts d’aquesta etapa de Quaderns és la continuïtat. Cada número comença amb ressenyes sobre l’anterior i acaba amb una introducció al següent, en aquest cas, sobre preservació. Dibuixar un fil continu entre números d’una revista és una bona forma d’encendre el debat. I, justament, és això el que haurien de fer revistes com Quaderns.
