Meritxell Inaraja: Restauració de ‘la Seca’ per a Espai Escènic Joan Brossa

Quaderns #263
codi: 26319

La Seca pren el nom de la Seca Reial o Reial Fàbrica de Moneda de la Corona d’Aragó. La paraula seca, en castellà ceca, té l’origen en el mot àrab sekka, que significa “lloc on es fabrica moneda”.

La vella fàbrica, que ocupava diverses finques entre el carrer actual de la Seca i de Flassaders, té una història d’almenys cinc segles, ja que s’hi va encunyar moneda de manera discontínua entre 1441 i 1849, tot i que part de l’edifici és més antic, probablement del segle XIII o anterior.

Consta que el mes de juliol del 1441 el rei Alfons V atorgà al seu uixer, Leonardo de Sos, el dret d’encunyar moneda, i s’hi encunyaren “florines, ducados, escudos, luises y treintenas”.

L’any 1836 encara s’hi batien pessetes amb la inscripció “Principado de Catalunya”.

En la documentació que es conserva a la Casa de l’Ardiaca consta que la Seca de Barcelona deixà d’encunyar moneda l’any 1849.

Després del seu tancament , part del que havia estat fàbrica de la moneda va acollir un taller d’adobs, un magatzem de drogueria i la darrera ocupació va ser com a discoteca.

La restauració realitzada a la finca número 40 del carrer dels Flassaders, propietat de l’Ajuntament de Barcelona, correspon a una part de l’espai que ocupà aquesta antiga fàbrica de la moneda de ‘La Seca’ de Barcelona.

Com ja s’ha esmentat, a la finca s’hi ha pogut documentar testimonis estructurals baix-medievals, datats entre finals del s. XIII i fonamentalment en el s. XIV.

La part principal de l’edifici és de mitjans del s. XVII, moment en el que es transformà totalment la fesomia del conjunt. Les estructures que es conserven actualment són d’aquest període.

Del s. XIX data la modificació dels forjats de la finca i les vàries remuntes executades. I a principis del segle XX es va cobrir el pati exterior de planta primera per crear una única nau a planta baixa.

Anteriorment, durant el s. XVIII s’havia col·locat el gran escut de la casa reial borbònica a la façana principal, que suposà una modificació de la façana original.

La intervenció arquitectònica que es proposa es basa en la compatibilitat entre la preservació històrica i patrimonial de les diferents construccions realitzades en diferents èpoques a l’edifici, amb el nou ús cultural al que es destina.

Previ a l’obra de restauració es van dur a terme tasques de recerca i documentació arqueològica per determinar dates i tipologies constructives de les diferents construccions de la finca. La recerca es va fer tant a nivell de subsòl i paviments, com a nivell d’estructures murals verticals.

De l’estudi dels estrats constructius del subsòl, que han quedat degudament documentats però no visibles en la proposta final, s’han definit les parets divisòries entre les finques existents anteriorment a les modificacions efectuades per ubicar-hi els espais destinats a la fabricació de moneda, tots ells organitzats al voltant del pati central de planta baixa.

I del treball realitzat als murs s’han determinat altures i nivells de plantes anteriors a les modificacions del segle XIX, que ara han quedat visibles en l’espai ocupat per l’escala principal.

També s’han documentat a planta baixa les restes d’un antic forn i petites arquetes d’emmagatzematge de metalls per la fabricació de monedes, així com algun nivell de paviment inferior sense arribar a ser mai una planta soterrani.

Tots aquests elements han quedat protegits sota el nou paviment. I pel que fa als murs, la proposta final ha incorporat totes les intervencions fetes al llarg de tota la història de l’edifici per mostrar-ne la diversitat, complexitat i modificacions sofertes pels diferents usos.

La proposta ha conservat, per tant, totes les obertures exteriors i interiors i deixa visibles la majoria de les intervencions que no ho eren fins ara, de manera que en aquest moment són perceptibles les diferents èpoques constructives de l’edifici, principalment amb arcs i obertures que havien quedat embeguts en tancaments posteriors i que permeten explicar molts elements del moment medieval de l’edifici posteriorment modificat. Això es fa evident sobretot en la cara exterior dels murs que tanquen el pati interior i en la cantonada que forma la torre on les intervencions de diferents èpoques són més nombroses.

A més a més dels elements construïts el projecte final manté la tipologia de l’edifici existent, preservant la única sala de planta baixa i la distribució d’espais en plantes pis al voltant del pati.

Per a la reutilització com a equipament cultural de l’edifici existent i l’adaptació a les normatives i usos actuals, la proposta planteja la construcció de dos nous elements dintre del conjunt i una nova escala que, sense desvirtuar en cap cas les característiques formals i patrimonials de l’edifici permeten millorar el funcionament d’aquest.

Es tracta per una banda, de la creació d’un triple espai obtingut pel tancament d’un buit existent en l’edifici original, que  permet relacionar les tres plantes en vertical i dóna al conjunt, originalment d’escala i dimensions domèstiques, una proporció més adient per un edifici públic. Aquest mateix triple espai s’aprofita per crear una entrada de llum natural al nucli d’accés a l’edifici i relacionar visualment la planta baixa amb el pati de planta primera, i fent referència a l’espai exterior central existent originàriament a l’edifici.

I per l’altre, horitzontalment i en planta segona, s’ha construït una nova ala d’edifici pont cobert i tancat i de construcció contemporània que uneix els dos sectors, permetent el recorregut continu i circular, delimitant les vistes des de l’interior del pati, que queda d’aquesta manera definit com a possible sala d’actes a l’aire lliure.

L’espai interior de la torre medieval, on s’ubicava el “tresor”, espai destinat a guardar l’or i els metalls per a la fabricació de la moneda, molt malmès amb intervencions posteriors, es destina a la ubicació de l’escala principal i nucli vertebrador de l’activitat, preservant tant interiorment com exterior, els murs i obertures originals.

La resta d’espais interiors s’han netejat de divisions secundàries i condicionat en quant a acabats i instal.lacions, per convertir-los en espais diàfans d’usos múltiples.

Adreça: Carrer de Flassaders, 40 (Ciutat Vella, Barcelona)

Autora: Meritxell Inaraja i Genís, arquitecta.

Col·laboradors: Aleix Bieto, arquitecte (concurs), Laura Bigas, arquitecta (projecte d’execució), Cristina Bou, arquitecta tècnica (amidaments i pressupost), Amàlia Casals, arquitecta (projecte d’execució), Núria Garcia, arquitecta (projecte d’execució)

Consultors:  Càlcul d’Estructures: Eskubi-Turró Arquitectes, S.L.P, Instal.lacions: AIA Salazar-Navarro arquitectes. Instal.lacions Arquitectòniques, S.L., Arquitecte Tècnic : Jordi Lleal, arquitecte tècnic (direcció d’execució),

Cristina Bou, arquitecta tècnica (adjunta direcció d’execució), Project Management: Ciudad Hernansanz, S.L., Coord. Seguretat i Sal: SGS Tecnos, S.A.

Àrea: 1.250,13 m2

Pressupost:  2.937.539,23 € (iva inclòs)

Fotografia:  Fotografia de Arquitectura Wenzel