Conversa amb Antonio Montes
Quaderns #261
codi: 26102
Q …parlàvem de la teva primera activitat com arquitecte.
Llavors jo acabava la carrera. Vaig estar un any treballant amb Josep Lluís Mateo, precisament durant el concurs de Quaderns. Un cop acabat el projecte final de carrera vaig tornar al seu estudi l’any 85. Després de treballar allà vaig començar a treballar a l’Ajuntament de Barcelona, a Projectes Urbans.
Aquesta va ser la segona etapa de la meva carrera. Allà s’hi produïen tot un seguit de reflexions i coneixements sobre l’espai públic. Hi havia Rafael Càceres, una persona amb una visió i una reflexió molt interessants, de vegades properes a l’enginyeria urbana. La ciutat no s’entenia com una suma de coses sinó de manera més seriada, és a dir, es partia de la idea que la ciutat no ha de ser sempre un invent sobre ella mateixa, de com una sèrie d’elements comuns poden permetre anar construint la ciutat i no que cada arquitecte hi pugui anar col·locant el que desitgi, generant una ciutat a partir de l’acumulació d’elements dissemblants.
Q Aquest número de Quaderns pren com a referència l’any 1993, un any que inaugura una època de transició amb similituds a l’época la actual. Vas estar treballant a Projectes Urbans durant l’època olímpica?
Nosaltres vam fer la Barcelona no olímpica. Des de Projectes Urbans vam fer altres obres com la reforma de la Meridiana o el carrer Ferran. Obres en les quals no es tractava d’inventar-se un món tot d’un plegat, una temptació que es té sovint, sinó més aviat d’anar construint l’espai públic a través d’elements comuns com l’especejament.
Q Després de l’època a Projectes Urbans vas treballar a l’Àrea Metropolitana de Barcelona…
Sí, vaig estar a projectes urbans des de 1988 fins a 2004. Després va ser una oportunitat venir a l’AMB. Les idees de ciutat són similars a les que hi havia allà, però amb una escala i una visió més metropolitanes de la ciutat, referides no sols a grans obres i intervencions urbanes sinó a obres més petites. Al final, aquests petits espais també van fent ciutat.
De vegades l’arquitectura que ens impressiona no és capaç de fer ciutat.
Q No suma…
No, jo crec que el que està bé d’un edifici és que tingui capacitat de generar operacions similars per simpatia. L’edifici de Coderch a la Barceloneta és un edifici ben posat, ben resolt, el del costat intenta fer-ho bé i fa ciutat, però hi ha altres edificis que, ben bé al contrari, la desfiguren.
Q I en el cas de Montgat?
La primera impressió va ser la carretera. No vaig veure tant el lloc com una carretera que creuava un poble. Si arribes des de Barcelona, surts de l’autopista en un lloc on ja no hi ha res: un petit nus, la muntanya tallada, talussos, edificis tancats sense vida comercial, tot amb un llenguatge propi de la carretera. A mesura que hi vaig anar treballant vaig descobrir la singularitat de l’emplaçament, aquest mirador amb aquesta cota elevada no es produeix en tota la carretera. En circular per la carretera del Maresme, durant la majoría del recorregut no ets conscient de la proximitat de la costa. De sobte, a Montgat apareix en aquesta visió elevada el mar, el paisatge. Després, a poc a poc, pensant que la carretera no era només aquella cinta sinó una sèrie d’espais al seu voltant, el projecte es va anar enriquint.
La primera cosa que vam fer va ser un estudi de la nacional al terme urbà de Montgat, que és un municipi singular. D’una banda té el mar i de l’altra infraestructures. Hi passen el tren, l’autopista, la carretera nacional. A més a més està molt disgregat, una part és una continuació de Badalona, l’altra s’estén cap a la muntanya, a l’altra banda de l’autopista. La idea era que la nacional pogués recuperar la permeabilitat, que fos un eix que aglutinés tots aquests punts desmembrats.
En la construcció del projecte, especialment a la zona de l’escala i el mirador, és la forma la que explica com treballen els materials. El mur de formigó, per exemple, com a element de flexió està formalitzat a l’inrevés que els murs de maçoneria, que treballen per gravetat I segueixen la inclinació del terreny. Hi ha una voluntat d’explicar, per a cada material, la seva forma de treballar.
Q També es tracta d’economia de recursos.
Sí. També s’ha mirat de concentrar els materials nobles en els punts singulars, a la vorada, al gual, als elements que estan sotmesos a desgast i cops, que necessiten més duresa. La resta s’ha solucionat amb elements relativament barats, prefabricats, els murs de formigó, de gabions. No hi ha un rebuig al món de l’enginyeria, una autopista ben feta m’emociona. D’aquesta sèrie d’autopistes ben fetes dels setanta, com l’A2, ben resolta, amb les seves barreres de seguretat, etc., jo n’aprenc.
Q Fins ara has treballat en projectes de rehabilitació o reforma, sempre sobre alguna cosa que ja existia, millorant la situació d’alguna cosa.
Hi ha una cosa màgica en això de construir sobre l’existent. Quan estàs construint un projecte t’adones de sobte, d’alguna cosa que havia passat desapercebuda. Per exemple, a la corba de la cota superior del projecte de Montgat hi havia un arbre. En l’obra vam veure la necessitat de crear uns petits talussos per incorporar-lo al projecte. Simultàniament descobrim que al costat hi ha una escola, que la gent acompanya els nens i després s’hi queda xerrant. Així va ser com el talús va créixer I es va transformar en una petita plaça, al final del recorregut ascendent del carrer. Això sorgeix d’aprofitar l’instant.
