La possibilitat d’una illa
El proppassat 20 de gener va acabar l’exposició La utopia és possible que el MACBA va dedicar al congrés ICSID de disseny celebrat a Eivissa l’any 1971 i, en especial, a la Instant City -a la que ja vam dedicar a Quaderns l’Arxiu del número #262—, on s’ha pogut veure, a més de material d’època fonamental per a la comprensió del seu desenvolupament, una sèrie d’entrevistes recents amb molts dels personatges implicats, directa o indirectament, en la seva construcció i ús.
La Instant City no només es contraposava amb la seva lleugeresa i fugacitat a la lentitud de velles maquinàries i obsoletes estructures polítiques sinó que, a més, posava en crisis, amb la seva concepció de l’oci, l’organització vital i conservativa vinculada al treball del capitalisme tardà. Potser per això, en escoltar retrospectivament les entrevistes s’ha pogut evidenciar fins a quin punt, entre les veus i fragments que conformen una instantània de l’esdeveniment, la voluntat d’utopia quedava en un segon pla enfront de la necessitat de diversió. Una diversió productiva i creativa que, mitjançant el compromís polític i la ironia, s’obria pas entre les fissures d’un règim grotesc.
Els constructors i a la vegada habitants de la Instant doblegaven i engrapaven segons les instruccions ideades per Prada Poole tot reproduint, curiosament, els gestos necessaris per realitzar les little magazines de l’època. Plegar i engrapar com un joc de construcció en que el propi procés permetia una experiència directa i no mediada amb l’arquitectura. La Instant i la seva pròpia construcció s’oferien com una forma lúdica, suggerint un trànsit de l’homo faber a l’homo ludens mitjançant un procés en que el treball i l’oci convergien.
Aquesta picada d’ullet a l’homo ludens recuperat pels situacionistes es va fer palès, més enllà de la pròpia Instant, a les intervencions artístiques que l’acompanyaven. Els inflables de Josep Ponsatí, el Vacuflex-3 d’Antoni Muntadas i G. Mezza, o els aliments acolorits d’Antoni Miralda, que incloïen paelles i pollastre tintats amb els colors bàsics, no remetien al cap i a la fi a objectes i estratègies lúdiques? No podien entendre’s totes aquestes accions i peces com una extrapolació i descontextualització de globus, joguines i actituds desinhibides i infantils tals com jugar amb el menjar?
La Instant, com part de l’arquitectura radical dels 70, va fer silenciosament seu l’enunciat Alles ist Architektur de Hans Hollein. Tot podia ser arquitectura, especialment l’experiència que la possibilitava. La desaparició i erosió de l’objecte, tal com ho havia concebut la modernitat, va donar pas a experiments —performances, accions col·lectives, trobades, etc.- que atorgaven a l’experiència i, amb ella, a les seves formes més intangibles i fugaces, un lloc valuós en que art i arquitectura podien dissoldre’s en un espai comú.
Amb la Instant s’evidenciava el trànsit que desplaçava el focus de la producció al consum creixent d’experiències immaterials i efímeres —turisme, espectacle, etc.— que anava a poc a poc prenent posicions centrals a les societats occidentals. En aquest aspecte, potser una de les majors dificultats a la que qualsevol exposició d’aquest tipus s’ha d’enfrontar sigui la següent: què queda d’una experiència després de la seva museització? Com retornar a la vida o, simplement, conservar l’esperit contracultural i revulsiu que tot allò va suposar, evitant institucionalitzar-ne el risc, artificialitzar o estetitzar actituds vitals i polítiques?
Probablement una encertada temptativa de reconstrucció passi, com en aquest cas, per la recuperació del material d’aquells qui, en un moment en què els mitjans de registre audiovisual s’havien popularitzat, van captar amb les seves càmeres un punt de vista a mig camí entre el document i la visió personal; de la mateixa manera en què anys després Harun Farocki i Andrei Ujica van reconstruir al seu film Videogrames de una revolució la caiguda de Ceausescu mitjançant la recopilació de material gravat per càmeres de vídeo d’una multitud de ciutadans anònims.
En aquest sentit, l’exposició sobre el congrés ICSID al MACBA ha de celebrar-se com la reivindicació d’una forma de resistència. Quaranta anys després, en un interessant exercici de reconstrucció, conservació i alhora contraposició entre document i memòria, s’han pogut confrontar per primera vegada, i gràcies a les entrevistes produïdes per a l’exposició, l’objectivitat dels abundants documents amb els records d’alguns dels protagonistes d’un esdeveniment -sens dubte una festa-, que va ocupar la cala Sant Miquel d’Eivissa aquells dies d’octubre de 1971.
Des de la perspectiva de l’oci com a forma d’experiència, més que una utopia, la Instant va ser una reivindicació de l’aquí i l’ara, que només en el seu propi estat d’excepció, doblement insular (Eivissa, la llibertat enmig d’un règim autoritari) va traçar una instantània fugaç de quelcom vagament similar, si no a una llunyana utopia, almenys, a la seva possibilitat.
—Guillermo López, editor.
