Aránzazu Melón: Un sapròfit per a Robin Hood Gardens i d’altres fenòmens
Quaderns #263
codi: 26323
“A primera vista, l’enderrocador d’edificis és com el sapròfit del sistema natural, que redueix els organismes morts als seus elements més simples per accelerar el reciclatge de la matèria. La seva semblança és només superficial. Els sapròfits redueixen una organització als seus components més simples, a fi d’usar el material i l’energia alliberats. Els enderrocadors destrueixen, també, vells models però fan poc us de l’energia alliberada”.
Kevin Lynch, urbanista nord-americà, 1990. (1)
Els espectadors del canal britànic Thames Television van votar, a 1985, que els problemàtics conjunts d’habitatge social Robin Hood Gardens i Trellick Tower eren els pitjors edificis moderns de Londres. Aquesta votació és tan sols un dels cops en els que s’ha manifestat un refús popular cap als Robin Hood Gardens, que avui es troben a l’espera de ser enderrocats. La imatge del deteriorament de la seva estructura de formigó, que mai ha esat mantinguda però que encara és vàlida, va unida a un cert prejudici de la societat britànica cap a l’ús massiu del formigó als blocs d’habitatge, que sembla recordar-los un passat recent més industrial. Per altra banda, Trellick Tower s’ha revaloritzat als darrers anys dins el mercat de l’habitatge londinenc d’alt standing.
“És interessant la idea d’imatge, ja que d’ella sorgeix la idea de derribar. És a la gent que no hi viu i als alcaldes dels municipis a qui costa d’acceptar la seva presència.”
Druot, Lacaton i Vassal, arquitectes, 2007. (2)
Robin Hood Gardens (1972) són dos blocs d’habitatge social en règim de lloguer, de propietat del govern local de Tower Hamlets, a l’est de Londres. Van ser construits pels arquitectes britànics Alison i Peter Smithson a un solar que es troba ara molt proper al centre finançer Canary Wharf i al parc olímpic de Londres 2012. A març de 2008, el govern local va anunciar l’enderroc dls 214 habitatges duplex que conformen el conjunt com a part d’un nou planejament per la zona. El dit Blackwall Reach Regeneration Project construirà 3000 habitatges i quipaments nous per a la comunitat. Prèviament, les autoritats van considerar que Robin Hood Gardens no reunia la suficient claredat arquitectònica per la seva conservació, i, a més, van estimar que una inversió de £70.000 per a la rehabilitació de cada habitatge seria massa cara. A l’any 1963, Robin Hood Gardens ja havia estat part d’un planejament que va implicar l’enderroc dels insalubres habitatges en filera existents al lloc. Així que, paradoxalment, al segle XXI, la lògica urbanística de l’enderroc/reconstrucció de teixit urbà residencial es repetirà un cop més al solar.
Els problemes d’obsolescència de Robin Hood Gardens són principalment tecnològics. A la seva manca de manteniment adequat i d’eficiència energèntica es suma el problema de la massificació, degut a que sovintegen les agrupacions familiars molt nombroses. No obstant, des d’un punt de vista tipològic, els 214 habitatges tipus duplex del conjunt resulten generosos en dimensions, estan ben distribuïts, il·luminats i ventilats. Per què es deixa perdre aquest potencial?
L’estudi Plus (2007), dels arquitectes francesos Druot, Lacaton i Vassal, demostra que el pressupost necessari per l’enderroc pot invertir-se d’una forma molt més adequada en la renovació constructiva, tipològica i programàtica dels habitatges existents, i, a més, es pot fer rendable econòmicament. Però l’urbanisme europeu segueix encara la lògica del desfer/refer on no hi cap el concepte de Rem Koolhaas, Suspending Judgement, que busca ajornar un judici a aquest tipus d’arquitectures, com les residencials dels anys 60 i 70, que, a priori, sembla que manquin de valor suficient com per a invertir en elles.
S’ha d’assenyalar que una obsolescència tecnològica implica la modernització d’ascensors, aïllament tèrmic i aïllament acústic, mentre que una obsolescència funcional implica millores a les dimensions, distribució, orientació, densitats i usos. Què es conserva i què es destrueix per a refer? Vegem uns altres exemples:
Balfron Tower (1965), construida per Ernö Goldfinger a pocs metres de Robin Hood Gardens, allotja 146 habitatges concebuts com habitatge social de propietat pública i en règim de lloguers. Encara que també hi va haver problemes de post-ocupació, el conjunt es va catalogar i, després, va passar a ser propietat privada amb un projecte de rehabilitació que invertirà £137.000 per habitatge, i que consisteix principalment en una millora del seu comportament tèrmic i en nous ascensors. A despit de tenir uns problemes d’obsolescència tecnològica similars als de Robin Hood Gardens, la seva catalogació patrimonial impedeix la seva eliminació i la inversió per la seva rehabilitació implica un reposicionament al mercat immobiliari com a propietat privada. A Londres ja han succeït altres processos similars amb altres blocs d’habitatge social de postguerra com Trellick Tower (1972) i Keeling House (1955), o el gran complex de Sheffield Park Hill (Sheffield, 1960), rehabilitat recentment.
A través del cas particular de Londres podem veure que, dins de la lògica del planejament urbà contemporani de les ciutats europees, el potencial domèstic i urbà de molts dels habitatges socials de postguerra, obsolets tecnològicament, fan que sigui difícil pel govern local propietari invertir en la seva rehabilitació mantenint el seu estàtus com habitatge social, del que se’n deriva la seva eliminació o el seu reposicionament com a habitatge de propietat privada sotmesa a les lleis del mercat lliure actual.
Quin canvi socioeconòmic hauria de passar per que no es produís aquesta inversió conceptual amb l’actual problema d’accés a l’habitatge? Es pot afirmar que l’exigència de la sostenibilitat per al segle XXI implicarà necessàriament una eficiència ambiental de l’edificació existent, i serà una oportunitat per a reconvertir el sector de la construcció des d’una activitat basada en la reutilització i transformació de l’existent, produint així habitabilitat de baix impacte ambiental. S’estima que rehabilitar enlloc d’enderrocar estructures potencialment vàlides, pot arribar a estalviar fins a un 60% dels recursos energètics.
“La rehabilitació pot ser una eina a la lluita contra el canvi climàtic, però implica una adaptació de l’economia cap a una economia descarbonitzada.”
Albert Cuchí, arquitecto, 2010. (3)
1_ LYNCH, Kevin, Echar a perder. Un análisis del deterioro, Gustavo Gili, Barcelona 2005. p.92-93
2_ DRUOT, Frédéric, LACATON, Anne, VASSAL, Jean-Philippe, Plus : la vivienda colectiva : territorio de excepción, Gustavo Gili, Barcelona, 2007.
3_ CUCHÍ, Albert, Ponencia en el “Congreso Internacional sobre rehabilitación y sostenibilidad. El futuro es posible”, celebrado en Barcelona el 4, 5 y 6 de octubre de 2010.
